Miravaa un monstre als ulls, fixament, mentretremolava.



Fins allà l'havia portat la sevabogeria.



Les llums intermitents i el soroll de lessirenes,angoixadoridesbordat, que penetrava el pis difonia el pànic.



La criatura, acollonida, estúpida,penedidali retornava la mirada.



La seva respiracióarítmicaesfongué en l'atmosfera de desesperació en el qual la noiaesveiécom en tercera persona, ofegant-se, distant i perduda, molt petita i molt inútil.



Bates blanques, missatgers de la mort,envaïenl'espai, la casa,la seva casa, la seva llar. Ellaparpellejava, lentament.



Hi estava, però no hi era present. Era una observadora externa d'aquell drama, tanpatètic, tan irreal, quesucceïadavant els seus nassos.



Aquelles figures inhumanes s'emportaven el gros cos de la seva àvia,se l'emportavenper no tornar-lo.



Des de rere la porta es dibuixava el sorprès rostre escorxat, arraulit, vell d'un home amb ulls innocents d'infant. Ell no entenia el que passava, però estava espantat, com un animal, i no sabiaquèfer; estaven envaint el seu territori, i no hi havia ningú per ajudar-lo. L'home dement no s'atrevia a sortir del seu amagatall, però ella veia el seu rostre, tens per l'estrès i la por.



Aquell meravellós dia, el dia de la Cristina, començà amb una sessió amb la psiquiatra, qui va felicitar-la i li va entregar un regal. L'Olívia, per alguna estranya raó va regalar-li maquillatge, tot i que no havia vist a la Cristina mai arreglada. Aquest gest d'amabilitat, de bondat va despertar en la noia un sentiment de tendresa pur, i la piròmana, més agraïda que mai va marxar cap a casa, on l'esperava una veritable sorpresa d'aniversari.



La seva àvia estimadíssima s'havia quedat sense diners per a llogar una habitació a una altra zona de la ciutat, i havia tornat per a quedar-se a viure definitivament amb la Cristina, a qui havia deixat gairebé abandonada feia unes setmanes, quan li va venir de gust desaparèixer per uns dies, deixant a la noia cuidant al seu marit dement.



La dona, que recent acabava d'arribar amb les seves voluminoses maletes,pronunciavaun llarg iembafósdiscurs sobre com apreciaven tenir una neta tan ambiciosa i treballadora com la Cristina.



La piròmana, eufòrica per la mostra d'atenció per part de l'Olívia, feia quesíamb el cap, absolta en pensaments força agradables. La vella, malgrat demostrar en la majoria d'ocasions un egocentrisme veritablement immens, gràcies al qual no s'adonava de res que notinguésa veure directament amb ella, va distingir la manca d'interèsper les seves paraules que no tenia intenció d'ocultar la noia, qui avui complia els divuit.



Profundament ofesa, enrabiada, va dirigir-se a sa neta cridant, comparant-la amb la seva incompetent mare; vaqualificar-la d'egoista, va dir que era una desagraïda.



La piròmana, desprevinguda, nosabéque dir, is'encongí. La seva miradalúcidai brillant s'apaga, la Cristina deixà de somriure.



Dinaren callats, però no en pau. La vella, intrigada i força feliç; la noia, a la seva dreta, tensa i espantada; el vell, a la seva esquerra, plenament absolt en el complex procés de sucar els trossets de carn enquètxupi emportar-se'ls a la boca.



Cap alvespre, l'àvia va portarconvidatsi convidades, amics de l'ensemble al qual ella participava, i, amb el pretext de voler ensenyar la bellesa desa neta als seus amics i amigues, va fer a la Cristina posar-se un vestit estrafolari, que a l'àvia li semblava bufó. La noia va negar-s'hi, però,desprésde rebre amenaces sobre que l'àviadeixaria de pagar-li les sessions de teràpia, vacallar, deixar de protestar, i fer el que se li dictaminava.



Cap a la mitjanit, aquella colla, dirigida per l'àvia, ja borratxa, va obligar-la a ballar. Les dones cantaven, i els homes devoraven cadacorbadel cos jove de la noia amb la mirada, seguint fixament cada moviment de la cintura de l'adolescent.



La Cristina, que es movia al ritme marcat per aquelles persones, a qui no coneixia,sesentia fora de lloc; perdudíssima; a més, se sentia utilitzada.



Es va tancar al lavabo i va quedar-se allà fins que els convidats van ser acomiadats, mirant fixament el seureflex.



El seu cos era la cosa més fastigosa que havia arribat a conèixer, i ara ja no era seu, ja no li pertanyia.



La seva pell, la seva jove pell, semblava tacada. Aquelles mirades havien quedat tatuades per sempre a la cintura de la piròmana. Aquella cintura, aquell tros de pell, li era ara aliè. Se'l volia arrencar. L'única cosa que volia en aquell instant era cremar-se, desaparèixer.



L'àvia va veure-la, quan aquesta va sortir, i va dir-li que semblava una pobra refugiada de guerra, que es veia miserable.



- Somriu, jove. - li va dir, -Als divuit anysi plorant,acabaràsmalament, dona!

La piròmana, fins aquell moment callada i tensa, va saltar.



- Tanca la boca, per l'amor de Déu! Quèsocpertu, un animal de circ? Pots vestir-me amb llacets,exhibir-medavant tota aquella colla de salvatges, com un mico?! He de somriure després que m'hagis fet ballar com una prostituta davant aquells homes, queelsqueia labava?! Tant de bo et moris!



I de seguida vapenedir-se d'aquelles paraules. La vella va parar-se en sec, després,frunzintel seny, es girà i es dirigí cap a l'habitació, en silenci. La Cristina esperava el que fos, menys allò.Hauriapreferit que l'àvialabufetegesolafes fora de casa. Nosabiacom reaccionar.



Al cap de pocs minuts, a l'àviali vadonarun atac. L'avi es va espantar i va cridar. La piròmana trucà a l'ambulància. L'equipSAMSs'emportà a la dona. La germana gran fou avisada i sortí ràpidament per a acompanyar a la familiar a l'hospital. La Cristina es quedà amb l'avi.



A les quatre de la matinada la germana truca per dir que l'àviahavia mort. A la piròmanali va caureelmóna sobre.



No sabiaquèfer, que pensar, que sentir.Perquè, de fet, no sentia res. I aquest vuit era horrible. Semblava quehaviade sentir-se malament. Patir, preocupar-se, com la germana, plorar. Però no li venia de gust. I no s'entenia a si mateixa.



Sabia només que res tornaria a ser com abans. Sabia, que l'àviano tornaria; que el passat era passat; i no podia fer res per canviar el quehavia succeït.Sabia, que mai tornaria a ser la Cristina d'abans.



Ningú tornarà a sentir les nostres joves veus. Mai no serem els queéremfa deu anys, ni els queéremfa cinc, ni els queéremahir.Perquèaquestmón, per molt que això ens molesti, funciona així.



Cada nit morim per renéixer a l'alba.



I així ella es va aixecar amb els primers rajos de sol. No havia pegat ull en tota la nit,peròno notava elcansament.



Era un dilluns, un dilluns laboral.



Assegurant-se que el seu avi dormia pacientment, es vestí.



Anava a sortir, però era massa aviat.



Guiada per uninstintd'allò més espontani, va agafar el regal de la sevapsiquiatra, i va provarde pintar-se els llavis amb el to carmesí que havia escollit per a ellal'Olívia, i després va atrevir-se a utilitzar lamàscarai la paleta "nude".



Per tercer cop en les últimes dotze hores, estava davant aquell vell mirall, però aquell va ser el primer cop,quanallàhi veiéuna dona jove, cansada,peròno abatuda. Una noia amb cabells foscos ienrinxolats, ara una mica despentinats, i trets nobles, complexos i dignes; uns ulls foscos i serens, una mirada fixa i sòlida. I aquesta humana que veia no era un ésser hostil, ni horrible. La noia en el mirall havia deixat de ser un monstre; es va veure com era en realitat.



Potser, no tan lletja.Potser, no tan inútil.Potser, cagada,peròvalenta.Potser, fins i tot bonica.