Dedicat a tots aquells adolescents valents, rumiadors, confosos, que volem trobar un camí el qual seguir, entendre aquest món, i, sobretot descobrir-hi llum a l'atzucac que són les nostres vides.



***



De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s'obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



Ha trigat a venir.

Segons la noia que tenia asseguda al davant, si hagués vingut abans, ajudar-la seria més fàcil. Però, com no va trigar a assegurar la jove psiquiatra, ella seria capaç d'ajudar-la a alleujar el dolor, o, com a mínim, fer possible la convivència amb aquest, sempre que la pacient mateixa ho volgués. La psiquiatra va portar-li una infusió i va dipositar un platet amb galetes Lotus a la taula.



La piròmana, en aquell moment llunyà, devia tenir una mirada perduda, perplexa, una pinta inútil mentre observava detingudament la tassa amb el te que se li acabava de donar. Estava escoltant a la psiquiatra, però no volia respondre-li, menys, encara, mostrar estar d'acord amb el que ella deia, acceptar-ho; era una qüestió de rebel·lia d'un caire avantguardista: la voluntat de rebutjar l'acceptat de manera comuna, el no respectar les veus autoritàries. No volia escoltar cap sermó d'aquella dona, de fet, no volia escoltar-ne ni opinions, ni consells, ni reprotxes, de les quals en sentia regularment de les velles amb qui es creuava, per mala sort, cada dia i, el que era encara pitjor, de la seva cohabitant, l'àvia; menys encara, volia parlar-li a la metge sobre la mort del pare i tornar a repetir que ella no va tenir-hi res a veure, com havia fet milers de vegades anteriorment.



No es podia imaginar el equivocada que estava en negar que l'Olívia, la seva psiquiatre, podria ajudar-la.



Solia recordar aquella cita amb tendresa sovint. Avui, però, va recordar per primera vegada el sentiment de paràlisi, sensació de calfred, nerviosisme i frígid desconfort, els quals va patir el dia que va conèixer a aquella, qui, posteriorment, va convertir-se en l'amor de la seva vida, allò que l'incentivava a llevar-se, tot i no tenir forces i anar a fer el que li pertoqués.



Era un novembre fosc, una època de l'any inhòspita i desagradable, quan el sol gairebé no sortia, la llum diürna es podia gaudir poques hores i faltava massa per l'estiu. Al pis hi feia fred, ella portava un jersei i, embolicada en un llençol prim, estava arraulida a la desfasada butaca de la sala d'estar.



Dues boles negres com el carbó- els ulls de sa germana, la miraven fixament, expectants. La germana era la més atractiva de la família, posseïa una gràcia especial, la seva bellesa era una combinació de calidesa i cansament. La seva ximple, però sincera i fidel mirada, podia despertar en qualsevol persona amarga compassió i humanitat.

El seu cabell suau, fosc i curt embellia el seu definit rostre escanyolit, en el qual se situaven un nas aguilenc i uns llavis prims. Davant seu veia una dona, molt jove, ja exhausta i envellida anímicament. La germana, havent madurat abans de temps a causa de tot allò que la vida li tenia preparat, ja s'havia rendit davant la desgràcia que era la seva vida; per a ella, deixar que tothom al seu voltant se n'aprofités de la seva bondat natural era l'únic camí viable cap a la coexistència més o menys harmoniosa.



Volia saber, que havia passat. L'interrogava. Sense jutjar, però insistentment li demana que li expliqués com es va donar l'incendi. Devia de considerar-la prou madura per parlar del tema. Això li hauria semblat irònic a la piròmana, si estiguessin en altres circumstàncies. Tot i que la germana tenia prou prudència de no mencionar al pare, que va morir en mig del foc, ofegat pel fum tòxic, els seus tendres ulls cridaven: "com vas poder deixar-lo allà?".



Les parets grises, rònegues eren testimonis del silenci el qual es difonia per la sala cada vegada que la germana deixava caure una rèplica o pregunta. Les respostes de la jove piròmana brillaven per la seva absència. No hi havia diàleg. I és que a ella, les paraules li semblaven impronunciables, estúpidament escandaloses, extravagants, inapropiades per a transmetre el que va ser per a ella aquell dia.

En aquell segon li semblava que el temps passava massa ràpid. Fugia, no, no; volava, despiadadament. Ella intentava obligar-se a pronunciar una paraula, començar a parlar, explicar-li-ho tot, o explicar-li almenys alguna cosa.

Sabia que el més important era començar. Sabia, que al mencionar a l'Olívia, no podria aguantar-se i li explicaria tota la història des del principi, meticulosament, sense ometre cap fet, cap detall, per molt espantós i repugnant que resulti. I alhora, començar era infinitament difícil. Com si li hagués fet una promesa al Creador i ara la seva habilitat de compartir es veies reprimida pel seu hipotètic vot de silenci: com si sota de la infausta mirada de la seva germana gran, que semblava devorar-la, s'hagués tornat muda i impotent. No era capaç de parlar, i callà.



Tot va acabar més ràpid del que ella volia. Es van sentir passos al replà de l'escala, el so metàl·lic de les claus. Un plor criaturesc. El temps va accelerar-se en contra de la seva voluntat, i tot va passar massa de pressa, com si es tractés de les imatges d'un curtmetratge dels antics. Davant els seus ulls va anar passant un carrusel de fotogrames: un home enrabiat, amb el fill de la germana cridant a les mans; la preocupació d'aquesta, el caos; la germana tranquil·litzant al fill i al marit a l'hora, una comiat breu i incòmoda, promeses sobre que es veurien aviat insignificants. La porta es va tancar. Es va quedar sola.

I es va fer el silenci. Era un silenci angoixant, un silenci dolorós. No tenia forces. Abans que es adonés, va notar llàgrimes calentes a les galtes. L'avi estava dormint, i ella intentava plorar silenciosament, per no despertar-lo.

Però, com succeeix quan en moments d'autèntica desesperació una s'intenta contenir, això va agreujar la situació; la piròmana va començar a ofegar-se. No sabia per què, no li havia passat mai. Volia aire fresc i net; va obrir la finestra. Volia fugir, ser alliberada, o encara millor, alliberar-se, volia córrer i cridar a ple pulmó, dirigint-se al cel; verbalitzar el cabdell tensat de preocupacions, dolors, pors, pensaments que tenia dins el pit, per tal de desenredar-lo. Volia anar-se'n, i ho va fer. Va sortir al carrer per evadir-se. Enfrontant-se a una ràfega d'aire gelat, va cordar-se la cremallera, i arrencà a córrer.

Corria i corria, fins que es va quedar sense forces per caminar. Es va aturar enfront un edifici abandonat. Va trobar un forat a la tanca que l'envoltava, i va colar-s'hi.

Va trobar-se unes piles de capses de fusta, i s'hi va enfilar. Fent equilibris, i il·luminant el pati amb la llanterna del mòbil, va aconseguir pujar al segon pis.

Cada cop que havia de fer un salt, o una maniobra perillosa, esperava caure. Tot i això, seguia endavant.

Rabiosa, pensà en que tant de bo totes aquelles maleïdes persones que van acusar-la d'haver matat al pare sabessin quantes santes vegades ella pensà en què tant de bo aquell cruel dia s'hagués quedat a la seva petita habitació, tancada, esperant que els seus pulmons fossin consumits pel fum negre.

Ja era al terrat: no hi havia cap a on anar.

Ella, realment, no volia viure, ni abans de l'incendi, ni quan aquest succeïa; es va salvar per pur instint animal, per què alguna cosa, ella no sabia amb certesa el que, va fer-la aixecar del llit, arrossegar els peus fins a la porta, per acabar sortint del pis a temps.

L'oportunitat de viure, però, va ser un regal del tipus "cavall de Troia"; viure volia dir treballar i patir, per després acabar morint igualment.

Mirant la negror que s'estenia a desenes de metres sota ella va imaginar-se caient des d'aquella altura, estampant-se contra el terra, fent del seu lleig cos un popurri de carn, ossos, sang, òrgans i sabia, sempre havia sabut, que no seria capaç de fer-ho.

La veritat estava en què era massa fluixa per resistir tot el que tenia a sobre, però massa covard per suïcidar-se.

Quan se li van acabar les llàgrimes, i la va envair l'apatia més gran que havia sentit fins al moment, era tombada, mirant el negre cel, al qual no es veia cap estrella.

Odiava aquest món amb tota la seva miserable ànima.

Arraulida al fred terrat d'aquell esquelet gris colossal va adormir-se. Ella, enfadada i ofesa per l'Univers, va esdevenir un petit cúmul de vida pacient jaient a un dels pisos de l'enorme fabrica abandonada.

La Cristina ja no hi era, només quedava l'eco d'una essència profundament infeliç.