Pau i harmonia. Un lloc sense so i temperatura. Camps. Camps verds, camps plens de flors, de violetes. Camps vius. Un cel blau, blanquinós, ataronjat. Molt vuit, molt lliure.

Una fresca brisa recorria els camps, i ella veia les flors, febles i tan maques, moure's pel vent; ones de color lentes de gran magnitud. No hi havia ocells, ni animals, ni insectes. No sentia l'olor que devien emetre els tendres puntets, liles pels quals semblava estar constituït el món, però sabia, era conscient que emetien l'olor més preciosa del món.

Allà, podia córrer tot el que volia, sense cansar-se i perdre's; anés on anés, sempre estava on havia d'estar. Allà no pensava, allà existir era tan fàcil, ridículament fàcil i escandalosament agradable; sense pors, dolors, dubtes; el carrusel, la muntanya russa d'emocions; els atacs de pànic i els escàndols familiars. Si fos capaç de plorar, ho faria, sense dubte, de felicitat. Era el paradís. Allà era molt més que el que podia haver sigut amb el seu cos; allà era lliure, completa, plena. Era part de tot el meravellós que l'envoltava, era llum, profunda i abundant, necessària i omnipresent.

En aquell moment anotà, que sempre havia tingut raó: al final, tots som llum.



Però el món que l'envoltava es tornà més realista. Ella tornava a ser la Cristina, feble i humana, però feliç. Era enfront d'un arbre mil·lenari, a sobre d'un munt. Les branques d'aquell gegant arcaic bondadós li oferien una ombra per refugiar-se dels inofensius, però potents rajos de llum que devia provenir del cel, fet que no hi havia en aquest cap estel.

I ara ja jeia, sota el roure, idíl·lic, grandiós, mirant el cel. Va parpellejar. Davant seu estava la persona a qui menys esperava veure aquí.

Dreta, tan recta, jove, preciosa, estava l'amor de la seva vida. Els ulls verdosos de l'Olívia la miraven càlidament, com sempre. Els seus suaus cabells ondulats li cobria els pits. La seva pell, blanca i tan fràgil, que feia que semblés una nina, semblava posseir una lluentor gairebé mística. Les seves elegants, fràgils espatlles estaven exposades al vent, que just començava a bufar. Era pur art, semblava l'obra més exquisida del major de l'escultor de la història, l'autèntica desena musa, nascuda en mans de Pigmalió i acabada de sortir d'un bloc de marbre. Si era al paradís, el que hi havia davant seu no podia ser res sinó un àngel, el projecte més ambiciós dels déus.

El vent, cada vegada més fort, feia el cabell de la criatura divina que es trobava davant seu moure's. L'àngel va encongir-se, fer-se petita. Tenia fred, semblava desgraciada.



La Cristina la tenia entre els seus braços i l'estrenyia contra sí amb totes les seves forces, intentant protegir-la d'allò que li feia nosa, disposada a protegir-la de tothom i tot, fins i tot d'aquell món idíl·lic que s'havia tornat hostil per a la seva estimada.

El cor, si és que allà en tenia, se li va parar quan va notar que la dona, a qui abraçava l'agafava de la mà, i se li va accelerar, quan va notar el xiuxiueig dels llavis de la deessa a l'orella, la seva respiració.

No recordava el que li va dir exactament. El sentit de les paraules no tenia importància. Però si recordava com, a mesura que l'Olívia parlava, el vent disminuïa la seva magnitud, i ella, la Cristina, era qui es feia petita i fluixa.

I ara ja era l'adolescent, qui estrenyia les mans de l'Olívia contra les seves, mentre li demanava, l'implorava que aquesta no la deixes anar mai. Era tan feliç allà, amb ella que el simple fet de considerar la futura pèrdua d'aquesta felicitat li feia trencar-se, com es trenca una nina de porcellana en caure.

L'Olívia l'acariciava suaument, minuts, hores, fins que a la Cristina va caure en una mena de son malenconiosa.



La terapeuta va dir-li, que no la deixaria. Que no ho faria, perquè l'estimava. Perquè la Cristina era la seva nena, era a qui més estimava i apreciava. La seva noia preferida, la més bonica i bona de totes, de les que veia setmanalment. La més important, aquella, amb qui volia estar. Aquella amb l'ànima més pertorbada i més forta, aquella per qui mataria i moriria. Aquella, a qui sempre havia estimat, a qui no s'atrevia a apropar-se, però a qui sempre havia desitjat en secret.



Tot passà ràpid, pot ser, o pot ser el procés va donar-se en una eternitat. Vague aquells ulls verds penetrants mirant-li l'ànima. Sentí la calor dels llavis de l'àngel sobre els seus. Es deixà portar per l'onada immensa creixent dins seu, i es fongué en aquest sentiment.



La passió era a l'aire. Els batecs dels seus cors, lleugers, fluïen a l'uníson, eren el ritme al qual aquell estrany món es movia, eren el món.

El clímax va arribar quan, després d'apropar-se al coll de l'adolescent, l'Olívia va bessar-lo suaument. En aquell moment, tot es va aturar; ja no hi quedava res de l'una ni de l'altre; totes dues s'havien fos en una; ja no hi havia ni Cristina, ni Olívia. Les emocions latents d'una eren les de l'altre, compartien la calor, l'excitació, la tendresa, la voluntat que allò no s'acabés mai.

Somreien, es miraven, eren felices. Mai tant, com allà i en aquell moment.



Al despertar, va notar-se els ulls humits, com si hagués plorat mentre somiava, i no aconseguia recordar per què. El seu màgic somni d'oblidà, només li quedava l'efímera dolçor d'una felicitat pura i alhora l'amargor d'haver perdut algo infinitament valuós. Se sentia perduda.



Es va aixecar abans que sonés despertador i, quan aquest va emetre el seu estrident so característic, ja hi era a la cuina, cuinant el menjar per l'avi. Després de vestir-se ràpid, va fer-se la motxilla i dirigir-se cap a l'estació de tren.



Després de ser amenaçada de ser expulsada per faltar a classe, es va prometre a si mateixa que mai se saltaria l'horari lectiu, fins i tot a les classes les quals considerava totalment innecessàries. De tot el que l'Olívia li havia aportat, potser el més valuós fou la comprensió de l'existència de l'anomenada per la pròpia Olívia "estratificació social": ara, n'era ben conscient, sabia que en aquest món, per desgràcia, sense diners o educació no es pot arribar a ser res. Per això, aquell negre i fred matí, es dirigia a estudiar després d'haver dormit cinc hores, en comptes de quedar-se a casa a cuidar l'últim progenitor proper que li quedava.



Estava més acostumada a la ciutat nocturna i somnolenta que a la diürna; els edificis a la nit li agradaven més per la seva autenticitat. Aquells barris esborronadors, segons els nens rics de Sarrià, els seus companys de classe, eren la seva llar. En la seva curta i no gaire glamurosa vida, havia desenvolupat una debilitat especial per les atrotinades cases prefabricades conformades per blocs grisos, que difícilment podia dir-se afecte. Aquell sentiment era més aviat semblant al respecte que un sent per una autoritat, un mentor estricte, però just.



Va arribar a l'estació de tren i va pujar, colant-se, perquè s'havia deixat el tiquet. Mentre el tren sortia de la ciutat, ella va permetre's submergir-se en el pantà més profund: el sarcàstic regne dels seus pensaments.



Des de petita li agradava pensar en què no hi era. Reflexionar sobre el que passaria si morís li resultava temptador. Es tractava d'un curiós joc d'imaginació; un funeral, modest, però significatiu, era una imatge que freqüentava la seva ment. La germana amb la petita Noemi als braços, amb el seu odiós marit, plorant desconsoladament i culpant-se per no haver parat més atenció a la seva pobra germaneta petita quan estava viva; l'avi mirant al buit fixament, negant amb el cap, potser fins i tot somrient, impotent i esgotat; això, si l'Alzheimer no arribava a acabar amb el seu cervell abans.

I, sens dubte, veia, com si fos allà, a l'Olívia. Era en ella en qui li agradava centrar tota la seva atenció. I encara que era insuportablement dolorós adonar-se del sofriment d'aquesta, fins i tot en una situació fictícia, li costava reconèixer que l'alegrava veure-la sentir-se malament per la seva absència.



La Cristina sabia, que si fos l'Olívia qui s'hagués mort, visitaria la seva tomba cada dia, per la resta de la seva vida. Seria el seu deure conservar el record d'ella. La psiquiatra va salvar-li la vida.



No dubtava sobre que s'hagués penjat feia dos anys si no hagués conegut a l'Olívia. Ara, la seva vida tenia un sentit, per molt ximple que fos. S'havia posat una sèrie de metes, no gaire elaborades. Volia, per exemple, anar a Port Aventura i muntar en totes les atraccions, treure una nota més alta que l'arrogant alumna que anava per a la matrícula d'honor de la seva classe, escopir-li a la cara al tipus que la cabrejava, agafar un tren a València sense pagar bitllet i passejar per Alacant tot el dia. La seva imaginació, per sort o desgràcia, havia deixat caure en l'oblit la sintètica escena del funeral, oferint-li perspectives molt més optimistes, i la noia s'havia deixat portar per aquestes; la seva ment era ocupada amb la descripció de paisatges pintorescos quan es va anunciar que el tren havia arribat a Plaça Catalunya i ella va baixar del tren.

Somreia mentre caminava cap a la sortida. L'esperava un llarg dia.