De la conversa amb els meus pares ja fa 25 anys. Durant aquests anys, m’he anat convertint en la noia que soc avui en dia. Vaig estudiar batxillerat social per així poder entrar en la meva carrera somiada, educació infantil. Allà vaig conèixer a moltes amigues, i també a la meva primera parella estable, ja que fins aquell moment no havia arribat a estar en una relació seriosa.

Des de petita havia somiat que algun dia arribaria el meu príncep blau. Les pel·lícules, i els llibres em van fer idealitzar o somiar en històries que no eren reals. No dic que l’amor no sigui bonic ni agradable, només que des de petites ens expliquen històries d’amor on el príncep sempre rescata a la princesa, i jo que era molt somiadora vaig créixer creient firmament en això. Però no va ser així, va ser com baixar d’un núvol on has estat tota la vida, i adonar-te que l’amor a vegades no és tan bonic.

Amb aquest noi vaig estar uns mesos, vaig estar còmode i contenta, però hi havia moments en què deixava ser el que havia conegut al principi. A vegades quan no havia tingut un bon dia, o estava enfadat em feia sentir malament, però d’una manera que jo ja coneixia, aquell dolor jo ja l’havia experimentat abans, per aquella raó no m’era estrany. Vaig acabar batxillerat, a la vegada que trencava la meva primera relació.

Em va costar, però ho vaig aconseguir, vaig entrar a educació infantil a la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de deixar la relació vaig estar amb diferents nois, però semblava que hi havia alguna cosa que feia que m'atraguessin nois amb les mateixes característiques del meu avi, era com si estigués destinada a estar amb una persona que em recordes a ell. Pot semblar estrany, inclús pervertit, però de veritat que amb tots els nois amb els quals vaig estar, tots ells tenien aspectes que em feien veure el meu avi.

En els últims anys, amb la meva família, semblava que l'única que se'n recordava de tot el que havia passat era jo. Però tot era un paper, cadascú en aquella casa interpretava el seu paper a la perfecció, i de veritat que semblava real. Érem la família perfecta, si no fos pel simple fet que ningú volia estar allà.



Tot això em porta a fa unes setmanes, quan no podia deixar de pensar en la mateixa idea, com podria cuidar a un nen o nena i protegir-lo d’aquest món, sí a vegades no ho sé fer ni amb mi mateixa. No fa gaire em vaig assabentar de la notícia que va fer que la meva vida canvies de sobte, estic embarassada. El pare del nadó és la meva parella des de fa un any, no ho estàvem buscant, però ha succeït i hem decidit continuar amb aquesta nova aventura.



I ara, em troba asseguda dinant, en aquella casa, amb la meva “família perfecta”, esperant el moment idoni per donar la notícia. Els meus pares i germà ho saben, només falten els avis, les cosines i els tiets. A la taula parlen del temps i del futbol, tema bastant sovint quan no saps de què parlar. Crec que en tot el dinar no hi haurà el moment perfecte, ai que m’aixeco i tan sols pronuncio “estic embarassada”. De sobte totes les converses paren, i es fa un silenci el qual mai havia sentit en aquella casa. Ara si, tinc tota l'atenció, i no sé per què, però no m’agrada. Les primeres a dir alguna cosa són les meves cosines que alegres s’apropen i em feliciten, seguidament els meus tiets i la meva àvia. I quan ja no quedava ningú per alçar la veu ho fa el meu avi. Amb un somriure a la cara em felicita, i a continuació diu que té moltes ganes de ser besavi, de veure al seu besnet o besneta, i de poder gaudir del nadó.

No pot ser, de totes les reaccions aquesta és la que menys m’esperava, potser són les hormones, però la meva nena interior no deixa de cridar-me perquè faci alguna cosa, així que ho faig. Ell segueix parlant, però l’interromp amb les meves paraules, que a poc a poc van agafant potencia.

— No—crido.

— No parlis així del meu fill/a, no tens cap dret, tu no ets ningú, ni per mi ni pel nadó, no deixaré que t'apropis a ell o a ella perquè facis com amb el teu fill o com la teva neta. No saps fer ni de pare ni d’avi, i no deixaré que facis de besavi. Has trencat aquesta família, això d’aquí és simplement una obra de teatre, cap de nosaltres està a gust, tots seguim el mateix guió, i a la que algú se surt el fas fora. Així ets tu, un monstre amagat darrere d’un avi i d’un home treballador, s’ha acabat, no puc més. Estic farta d’haver d’estar al teu costat amb una bona cara, quan realment estic enfadada i amb molta ràbia.

I ja no només has trencat la relació amb els teus fills, has fet que des que som petits el meu pare no sigui feliç. No saps el que és veure el teu pare arribar a casa sense ganes d’estar allà, sentir que nosaltres tenim la culpa d’aquest dolor, per la teva culpa, el meu pare mai ens ha parlat dels seus sentiments, s’ho ha guardat tot per ell, has fet d’ell el que tu volies, el vas utilitzar com si fos el teu ninot, i tot així no en vas tenir prou. Ho vas intentar amb mi, i et felicito, quasi ho aconsegueixes. Així que no, no t'aproparàs al meu fill/a. Si vols trencar alguna família més, t’aviso que la meva no serà. Perquè avi, quan consideres que el mal que li has causat a una altra persona és la seva culpa, això es maligna. I ara dit això marxo, però vosaltres feu com sempre, calleu, i seguiu interpretant el vostre paper fins que l'obra s’acabi.



No fa falta explicar el que ha passat a continuació, perquè aquest és el fet, ningú ha fet res, tothom en aquella sala s’ha quedat callat, mentre el meu avi plorava mentre jo a poc a poc em vaig enfonsant a terra.



Estimat avi,

Em vas dir que la culpable havia estat jo, i fins i tot va haver-hi un moment en què m’ho vaig creure, em vaig convèncer que sí que era la meva culpa, que era una mala neta, i que jo havia provocat que la relació s'hagués trencat.

Però després em vaig adonar que això no era així tu solet t’ho has buscat, i no només amb mi. Sembla ser, que amb tu només es pot tenir una relació a distància.

Ja no sé si t'estimo, ja no sé si sento amor quan et miro a la cara no sé si m’estimes, de fet crec que ara mateix no sé res, l’únic que se és que em fa molt mal saber que no t’importo.



Em fa mal, pensar que els records que m'emportaré de tu seran els teus enuigs, i la teva ira que no saps controlar. I encara em fa més mal, pensar el que diré als meus fills quan em preguntin pel meu avi, perquè no sabre que dir.

No puc dir res bo en aquest text. M’has fet passar les pitjors setmanes de la meva vida, i tot per la teva culpa. Així que encara que em faci mal dir això, no et donaré més oportunitats perquè les malgastis altre cop.



I surto perdent jo, perquè sé que a tu no t’importa que no et vagi a veure, però perdo jo el fet de no veure les meves amigues que han fet que les nits no fessin tant de mal, perdo jo el no passar l’estiu amb la gent que estimo, però com sempre surts guanyant, així ets tu, no t’importen els altres només mires en tu i en ningú més.

Així que et dono l'enhorabona, els teus fills ja no et volen veure, els teus nets tampoc, només et queda la teva dona, la meva àvia que et defensa, i ho farà fins a la seva mort, però ella també surt perdent, però això a tu no t'importa veritat?



I ara torna, torna a fer com si no passes res, tornar a enviar els teus missatges com cada any, torna a trucar, a parlar-me, però jo ja t’aviso que no puc tornar tan fàcilment. De fet, no crec que ho faci, quan truquis no l’agafaré no respondre els teus missatges, i encara que em faci mal no et voldré veure.

M’has perdut, has perdut la meva confiança, el meu amor, el meu respecte, has perdut a aquella nena que escrivia i la que tant t’agradava. Perquè aquella nena, ja no és una nena, i els textos que tant t’agradaven ara parlen de tu.



Normalment, una carta acaba amb un acomiadament agradable, però ara mateix només em puc acomiadar amb un simple adeu.

Laia





Quan ja estic més calmada, marxo al meu lloc segur en aquell poble, m’emporto amb mi la meva llibreta on guardo tots els meus escrits que he anat escrivint des que soc petita. Crec que és el moment per fer l’exercici que la meva psicòloga em va dir que fes quan estigués preparada

Estic seguda en una taula de pícnic, veient el poble des de les alçades, amb la carta que vaig escriure dies després de tot el succeït amb el meu avi quan tenia 14 anys. La llegeixo i agafo una nova fulla per poder escriure la continuació d’aquesta carta que mai li donaré al meu avi.



Estimat avi,

avui la meva Laia interior ha explotat contra tu, crec que no fa falta explicar les raons, però ara, vull escriure aquesta carta amb tota la tranquil·litat del món. Dir-te a la cara tot el que des de petita he pensat ha sigut una alliberació, ja no sento aquella pressió al pit, i per fi puc veure-ho tot amb claredat.

No has sigut un bon pare, ni un bon avi, per aquesta raó vull que entenguis la meva decisió al no voler que formis part d’aquest nou camí. M’has fet mal, però gràcies a tu he après coses que no les hagués après si no fos així. Per aquesta raó, no t’odio, simplement no t’estimo com el meu avi.

Et perdono, no per tu, sinó per mi, necessito passar pàgina, i quedar-me amb pau. Espero que entenguis les meves raons, i acceptis la meva petició, el nostre cercle s’ha de trencar, i ho hem de fer ja.

Gràcies per fer-me veure que a vegades a la vida la gent la que en teoria t’ha d’estimar et fa mal.



Una abraçada avi

Laia



Ara sí, doblego la carta, i la guardo en la llibreta, juntament amb les altres. Em quedo mirant el poble, pensant en si he fet el correcte, però llavors em venen a la ment totes les imatges del meu avi, i ho sé, és el correcte, el meu fill/a no es mereix aixó. I jo tampoc.

Però estic tranquil·la, la Laia de 15 anys estaria orgullosa de mi, ho he aconseguit, e deixat de tenir por i e alçat la veu. Miro enrere i jo també em sento feliç,per fi, s’ha acabat.