“Aquest estiu no serà igual” “segur que ha canviat” “em va dir que ho sentia, que ja no ho tornaria a fer”… Podria continuar amb aquesta llista amb les coses que la meva ment em deia any rere any, però al final les seves paraules em feien tornar a la realitat. Una realitat on no entenia que havia fet malament aquella vegada, potser havia respirat més fort, potser el problema era que existia, o el fet que estiguis en aquella casa, o simplement que era la seva neta. No ho sé, però les seves accions no feien el que les seves paraules em deien.
A mesura que els cosins vam anar creixent, vam començar a passar els estius al poble sense els pares, érem quatre, i jo la gran de tots. Normalment, passàvem dues setmanes, dues setmanes en les quals anàvem a la piscina, al cinema, a la muntanya… Les dues úniques setmanes en què podíem estar els cosins junts.
Els primers anys ens ho passàvem bé, gaudíem d’estar allà, jugàvem, i les setmanes passaven volant. Menys quan fèiem alguna cosa que a l’avi no li agradava i s'enfadava. Ens cridava, ens deia coses lletges, ens feia sentir malament, però per nosaltres era normal.
Quan ja érem una mica més grans, les esbroncades van començar a ser més fortes, i la majoria eren cap a mi, ja no eren una broma, em feien mal, les coses que em deia entraven a dins meu i no sortien durant dies, mesos, inclús anys. Ell ja no passava temps amb nosaltres, sempre havia de treballar, inclús quan estava de vacances, o fins i tot quan es va jubilar, ell era dins de la seva cova, on nosaltres mai podíem estar.
Vaig començar a parlar, a explicar el que passava en aquella casa. Els meus pares em van creure, no em van posar en dubte en cap moment, ja que el meu pare sabia del que parava, ja coneixia al seu pare força bé com per saber del que era capaç.
Semblava que el fet que els hagués explicat als meus pares va canviar alguna cosa, m’enviava missatges demanant-me disculpes dient que no tornaria a passar, i que tenia ganes de veure'm. Aquests missatges em feien voler tornar a anar, i ho fèiem, al següent estiu hi érem altra vegada els quatre. Però llavors tornava a passar i un altra vegada tornaven els seus missatges, i jo, tornava a caure en aquella trampa. Crec que vam passar tres anys en aquest cercle, del que mai sortíem. Fins que un estiu ho va canviar tot.
Aquell estiu, l’estiu en el qual tenia catorze anys. Tot va començar igual que els altres, la diferència era que ell estava enfadat. La “seva neta” havia parlat, i l'havien cregut. L’havia traït, tenia ràbia, ell volia tenir el poder i el control, i veia que potser el perdria.
Recordo perfectament com va ser, hi varem tots al patí, els cosins, l’àvia i l’avi. Érem jugant a un joc de taula, tot anava bé, fins que ell em va demanar que guardes el joc, jo vaig contestar que no sabia on anava, ja que jo no havia agafat el joc.
Recordo com es va aixecar de la cadira, quan el vaig mirar als ulls, vaig saber que no acabaria bé. En aquell instant, quan les seves paraules van començar a sortir de la seva, em vaig anar trencant a poc a poc. Res tenia sentit, estava enfadat perquè l’havia contestat, però el que em deia no tenia res a veure amb la meva contestació, així i tot, va continuar: “ets una nena de vidre, ara ves als teus pares i explica'ls que l’avi és un monstre, no se’t pot dir res… ” Ell va seguir, però jo vaig deixar d’escoltar, necessitava marxar d’allà, quan semblava que ja havia acabat, vaig marxar al lavabo, on em vaig tancar, on pensava que estava segura, però no va ser així. Ell en volia més, va venir al lavabo, em va dir que obris la porta, però jo vaig dir que no, que no volia sortir, ell va insistir fins que vaig obrir la porta i vaig sortir. Tenia molta por, el meu avi em tenia davant feta a trossets, i va tenir el valor de dir-me: “la nostra relació no ha funcionat per la teva culpa, s’ha trencat, i l'única culpable ets tu, així que recorda-ho”. Després de dir això, ell va marxar i jo sense saber que fer vaig tornar a entrar al lavabo.
El pitjor d’aquella tarda, no va ser tot el que em va dir ell, sinó que ningú em va defensar, vaig estar sola. Recordo que quan vaig sortir la meva àvia, la qual havia vist tot m’estava esperant fora. Em va fer seure al sofà amb ella, sabia que anava a dir, el tornaria a protegir, com feia sempre. I no m'equivocava, va dir que tot el que m'havia dit ell en veritat no ho sentia, que ell m’estimava i que no ho volia fer. Seguidament, em va demanar que no els hi expliques als meus pares, per no espatllar les vacances. I que vaig fer? Doncs vaig callar, vaig decidir no fer mal als altres, mentre jo simplement volia marxar d’allà, tornar a casa amb la meva família, tornar a sentir-me segura. Però vaig callar.
No vam tornar a parlar del tema en totes les vacances, el meu avi no em va dirigir la paraula, i jo em passava els dies plorant d'amagat, en aquell lavabo, comptant els dies per marxar. I per fi,aquell dia va arribar, tornava a casa. Volia arribar, però sabia que quan ho fes tot canviaria.
Mai oblidaré la conversa que vaig tenir aquell dia amb el meu pare, com es va obrir una mica més amb mi, per primera vegada, vaig veure al meu pare dolgut, estava trist, però a la vegada enfadat. Vaig explicar el que havia passat i com m’havia fet sentir. No em va dir gaire, però el poc que em va explicar va ser suficient per saber que el que m’havia fet a mi, no era ni de lluny el que havia viscut el meu pare. Ell ho va passar pitjor, la seva infantesa, va ser acompanyat d’ell, va ser el gran dels germans, i al que li va tocar aguantar mentre la seva mare no els protegia. De fet, avui en dia el meu pare encara arrossega el seu dolor que durant anys ha portat amb ell.
