Encara no havia acabat de dir tot el que volia dir, just acabava de començar, les meves paraules estaven desitjant sortir, però la seva reacció em feia por. Sentia que havia de continuar traient totes aquelles paraules que durant anys havien estat dins meu, necessitava alliberar-me d’una vegada. Vaig estar a punt de callar, vaig estar a res, de fer el que feia sempre amb ell, un altra vegada estava pensant en ell i no en mi. Però llavors ho vaig veure, vaig mirar-li la cara i em vaig adonar, que el que ell estava sentint era el que jo havia viscut durant tota la meva vida, aquella por era la que anys enrere jo estava sentint, i aquell sentiment de culpa és el que ell m’havia estat carregant any rere any.



Vaig tornar a alçar la veu, no només per mi, sinó també pel meu pare, necessitava que el seu patiment acabes a la vegada que el meu. Així que això vaig fer, les meves paraules van començar a sortir de la meva boca com si fossin trons en una tempesta sense fi. La meva veu s’anava esquerdant a poc a poc, els meus ulls estaven a punt de fer d'ells un mar, em costava mantenir-me dreta, no sentia les cames, sentia que anava a caure. Altre cop estava sentint por, però aquesta vegada vaig continuar fins que ja no tenia més forces.

Per continuar entenent aquesta història, hem de tirar anys enrere, concretament vint-i-cinc anys. Us he d’explicar la història des del principi, quan tot va començar…

No sabria dir el moment exacte on aquesta història comença, podria dir que des del minut zero em vaig assabentar del que passava, però mentiria. Jo era una simple nena, una nena que al principi odiava llegir, però que aral'apassiona, una nena amb amics, una nena riallera, divertida, extravertida, xerraire, valenta… una nena com qualsevol altre. A casa meva era, i soc feliç. Des de sempre els meus pares i el meu germà han estat el meu lloc segur, el meu refugi.

La primera vegada que recordo que vaig sentir dolor de veritat va ser quan la meva àvia per part materna va morir quan jo tan sols tenia cinc anys.

Si m’haguessin preguntat quan tenia sis anys com era la meva família, segurament hauria contestat que la meva família era perfecte, que no teníem cap problema, i que tothom estimava a tothom. De veritat, que jo creia cegament en aquesta idea. Però a poc a poc vaig anar creixent i em vaig anar adonant que potser tot no era tan perfecte com sempre havia pensat.



En aquest punt és on comença el principi del nostre final. Un principi que comença amb l’entusiasme d’uns nens petits per anar a casa dels avis a l’estiu, amb aquella sensació al cos, que et fa sentir nerviosa però a la vegada il·lusionada.Anar al poble on el meu pare havia crescut, on totes les seves aventures i històries que tant ens havia explicat havien tingut lloc, on tenia els seus amics de la infantesa… Anar al poble que havia fet que el meu pare fos com era, era una gran alegria.

La il·lusió es mantenia durant el llarg viatge en cotxe, però quan arribàvem allà, a poc a poc anava desapareixent.Quan ets petita no t'assabentes gaire de les coses que passen al teu entorn. Però quan creixes t’adones de tots els petits detalls que van fer que la bomba explotes, sense tu ni tan sols te n'assabentessis. Quan arribàvem a la casa on el meu pare havia crescut, juntament amb els seus germans, tot canviava. Sembla que hi havia una norma no escrita la qual deia que en aquella casa no es podia jugar alegrament, tot s’havia de fer en silenci, així no enfadàvem “l’home de la casa”. En aquella casa l’aire era diferent de la de qualsevol altre, hi havia una lleugera tensió entre tots, menys entre nosaltres, els petits de la casa, que per nosaltres tot era normal.

És curiós, en aquella casa, a l’última planta on tots veiem un despatx, un altre ho veia com una cova. On marxar, on fugir de la gent que ha vingut a veure’l, on passar tot el dia mentre els seus fills amb els seus nets, intentaven gaudir d’uns dies normals en família.

Moltes vegades era millor que és quedes a la cova, ja que la major part de les vegades que hi sortia s’emportava tot el que tingués per davant. Era com si de sobre un huracà entres a dins de la casa i s'emportés tota l’alegria que alguns de nosaltres teníem a dins. De sobte tothom callava, havia sortit de la cova el que manava en aquella casa, el que sempre tenia raó, el que mai tenia la culpa, i el que havia provocat que aquella família, no fos normal. Les històries que m’explicava el meu pare, de les seves vacances, de la seva infantesa, no tenien sentit. No podia ser que els personatges d’aquelles històries boniques haguessin canviat, i de sobte s'hagués tornat tot en un drama.

No és que les històries del meu pare fossin mentida, sinó que esborrava d’elles les parts lletges, on les que li feien mal, on ell sortia ferit, aquelles parts en les quals estava sol davant d’un monstre sense l’ajuda de la seva mare, totes aquelles parts que ell esborrava, eren les que sempre recordava, però que mai explicava. No vaig necessitar que el meu pare m’expliques com era el seu pare, el meu avi, a poc a poc ho vaig anar descobrint, de la millor o de la pitjor manera.