10 de setembre, 2020.
Sento que podria volar d'alegria! No m'esperaria de mi mateix aquest sentiment de felicitat just al començar el nou curs, però tinc les millors notícies de l'univers. Estic segur que fins i tot les estrelles i els planetes fora del nostre abast somriurien si els ho expliqués.
Avui ha sigut el primer dia de classe i sentia aquell nerviosisme que gairebé se'm menja per dintre per veure quins companys tindré aquest curs. Han penjat els llistats amb els noms a l'entrada i he anat a veure'ls, quan he sentit una mà a l'espatlla i una veu coneguda. Era el Cesc, que em deia que ens ha tocat junts, i he sentit com tot el nerviosisme d'abans s'esfumava i l'he saludat amb alegria.
Sento que sempre m'ha costat fer amics perquè em fa vergonya o por no caure bé, però des que vaig conèixer el Cesc l'any passat, que és una papallona que vola per tot arreu i saluda i coneix a tothom, i que sempre somriu i sembla que brilla només de dir alguna cosa, les coses han sigut molt més fàcils. No he canviat jo, si hi penso, és més aviat ell qui fa la feina. Sempre que li dic se'n riu de mi; crec que no vol admetre-ho.
No vull estar-me gaire estona escrivint avui, però vull poder deixar que aquest sentiment que em fa somriure amb placidesa llisqui pels meus dits i quedi immortalitzat aquí per poder tornar-hi quan vulgui.
Tinc esperances d'aquest curs de poder escriure i pintar més.
14 d'octubre, 2020.
És estrany com la vida fa voltes i et sorprèn a vegades, oi?
Fa un parell de dies vam començar un projecte de català en grup i vaig fer parella amb el Cesc, però necessitàvem una persona més. Hem conegut la Joana —bé, ella prefereix que li diguem Jo; ens ha dit que no li agrada gaire el seu nom, que és de persona gran i que preferiria un nom més interessant, però crec que em costarà acostumar-m'hi—, una noia de la nostra classe amb cabell color atzabeja i que no té por de dir el que pensa (sempre amb delicadesa), que porta collarets daurats i fa deures d'altres matèries quan s'avorreix a classe.
Potser el caràcter sociable del Cesc ha sigut la raó principal pel qual hem parlat tant amb la Joana, i també perquè ella és d'aquelles persones afables que sempre et deixen el que necessites i a qui els confessaries tot perquè emanen confiança.
Espero que poguem seguir fent amistat després del projecte.
28 de desembre, 2020.
Ara que són vacances de Nadal, he tingut molt de temps lliure per escriure i pintar. Com a principi de curs, sento que sóc a dalt d'una muntanya russa que puja cap als núvols i no baixa mai, on el color blau cel i la llum del sol m'envolten infinitament. La Jo, el Cesc i jo hem quedat vàries vegades des del projecte per fer deures o estudiar, i he descobert que a ella li agrada molt el jazz —fet que, estranyament, no em va sorprendre, perquè encaixa perfectament amb el seu caràcter—, i jo els he ensenyat algunes cançons de Pink Floyd. Ara, quan escolto les seves cançons, penso en els meus amics i vull escriure. Ara que ho estic fent aquí, al cap se'm formen paraules que vull deixar plasmades per sempre.
La Jo és dolçor, vespre, xocolata, vigor, afecte, rialla, mel, color.
El Cesc és estiu, certesa, or, llibertat. Segur, fermesa, valor, espontaneïtat.
Crec que és destí que ens haguem conegut.
* * *
Febrer, 2021.
La mare i el pare m'han comprat una caixa de pintures gouache que feia temps que volia, i uns quants llenços perquè pugui seguir pintant. No és una data especial, i el meu cor s'ha estret ple a vessar d'un sentiment immens que no he sabut ben bé com mostrar. Els he abraçat fort; espero que la proximitat dels nostres cossos hagi sigut prou per transmetre'ls el meu agraïment.
Hi penso, a vegades, en com ensenyem als altres que els estimem. Mons pares ho fan així. Ser estimat és ser escoltat, abraçat, apreciat. Amb el Cesc i la Jo, riem i compartim el que pensem. Ens acompanyem a les tasques més quotidianes i xerrem des de temes ordinaris a fins i tot obrir-nos el cor amb les mans per deixar sortir els més profunds dels sentiments. Ser estimat, amb ells, és ser entès, benvolgut.
Començaré a pintar amb les pintures gouache. Vull ensenyar-les al Cesc i la Jo.
Parlant del Cesc, sento que vull escriure un llibre sencer sobre ell. Últimament he començat a notar coses amb que no m'hi havia fixat tant abans: les seves pigues, que cobreixen tot el seu rostre com un pinzell que s'esquitxa amb cura; la forma en la que es pentina el cabell, que m'ha explicat que cada matí s'arregla amb cera. Penso que potser em fa enveja, perquè ell és algú segur de si mateix i sense preocupacions.
* * *
Abril, 2021.
L'altre dia vaig veure una pel·lícula que em va recordar molt al Cesc. El protagonista era encantador, com ell, i acabava guanyant la noia al final de la història. No era una pel·lícula especialment revolucionària, ni tan sols me'n recordo del seu nom, però, ai...!, el final, on el protagonista parla amb ella i li confessa el seu amor... Aquell diàleg, al veure la pel·lícula, se'm va gravar a l'ànima, d'aquelles coses que llegeixo a vegades i sento que m'agradaria haver escrit jo. El protagonista parlava tan suaument, amb un amor tan dolç i dedicat, i s'assemblava tan a...
Vaig apagar la televisió i de sobte vaig notar com em cremava la cara i el pit, com si jo fos la noia de la pel·li, i fins i tot ara que hi penso em ve una sensació d'inquietud barrejada amb, una altra vegada, aquesta escalfor al cor.
Últimament he anat molt al lavabo a refrescar-me la cara i m'he notat vermell com el vellut només de pensar en aquell personatge. O potser no és el personatge qui em ve al cap.
Principis de juny, 2021.
Crec que m'agradaria fer-li un petó al Cesc.
Escriure això em fa tremolar les puntes dels dits, i el llavi inferior, i crec que se m'omplen els ulls de llàgrimes traïdores, i tinc molta calor per tot arreu. Allò que creia gelosia o admiració, crec... crec que m'he enamorat del Cesc. No vull escriure-ho, em fa por, però és veritat que m'agradaria abraçar-lo i petonejar-lo com als llibres d'amor. I m'agradaria que ell em mirés com he notat que el miro jo.
No m'agrada, això. Som amics. I la Jo. Els tres som amics i no vull esfondrar-ho tot i ser egoista.
Finals de juny, 2021.
He parlat amb ma mare sobre això. No li he dit que era el Cesc, m'ha fet por dir-li que m'agrada un noi, encara que sé que ella mai em jutjaria; tot i així, m'he omplert d'inseguretat i no he sigut capaç de dir-li-ho. Del que li he parlat són els meus sentiments, i m'ha alleujat que em digués que és normal, que no em preocupi, que és feliç de que li expliqui aquestes coses. Però he notat a dintre meu un neguit, fins i tot terror. Què pensarien els altres? I la Jo?
Què pensaria el Cesc?
* * *
Novembre de 2021.
Vull desaparèixer per sempre, i no tornar. Fa dos dies vaig quedar amb el Cesc a casa seva, i estàvem xerrant mentre vèiem una pel·li. Era molt a prop, i li vaig voler fer un petó, perquè ell somreia i no s'apartava i jo, inútil del tot, ho vaig malentendre. Es va apartar, horroritzat. I no m'ho va dir explícitament, però els seus ulls eren plens de fàstic.
Fa dos dies que no surto del llit.
* * *
16 de juliol, 2022.
No puc respirar. No puc parar de plorar. Sóc un monstre, una persona horrible. Merda, merda, merda. Per què han acabat les coses així?
El Cesc i jo estàvem tornant junts després d'acompanyar a la Jo a casa seva. Havíem passat un parell de dies a la seva casa d'estiueig i avui tornàvem a la ciutat. Anàvem en silenci, pujant les escales del meu pis, però no era estrany, perquè ell no m'ha estat dirigint la paraula gaire sovint últimament. I no el culpo. M'he girat a mirar-li la cara i, de sobte, ha parat de caminar quan estàvem a punt d'arribar al meu pis. I m'ha dit:
—Avui has estat tot el dia mirant-me. Deixa-ho estar. És incòmode.
Me l'he quedat mirant i m'ha començat a tremolar tot el cos. He pensat en quan li he dit a la Jo, a la platja, que jo no hi pensava gaire en el futur, perquè és millor improvisar. He pensat en com, realment, no ho crec, i que ho he dit perquè a vegades sento que no tinc futur, no perquè sigui despreocupat, com el Cesc. He pensat en ell, que es trobava davant meu, i en el dia que vaig confessar-m'hi sense voler i em va mirar amb fàstic. I m'he sentit sol. Tan sol que no he pensat bé perquè hi havia boira al meu cap i he sentit un terror terrible de perdre-ho tot i m'he apropat i li he agafat la mà desesperadament.
I... no recordo res. No puc pensar bé, no puc escriure bé, i no paro de plorar, perquè ens hem acabat barallant. Perquè li faig fàstic.
I l'he empès. I ha caigut per les escales.
* * *
Octubre, 2022.
Fa molt de temps que la relació amb el Cesc ha canviat. Seguim quedant, perquè tenim la Jo, i ella no sap res, perquè cap dels dos ha dit res. Però el Cesc ja no em dirigeix la paraula i evita quedar-se sol amb mi. Perquè faig fàstic.
Últimament m’he notat mirant la capseta de pastilles per dormir a la tauleta de nit. Se m’omple el cap de pensaments que em fa por escriure. Si en prengués moltes, sento que m’adormiria plàcidament i somniaria en totes les coses que m’estimo, per sempre.
Potser li hauria d’explicar a algú. Aquestes coses sento que no me les puc empassar, perquè em faig por. Necessito que algú em protegeixi i faci d’escut de mi mateix… La Jo? No en sap res, dels meus problemes d’insomni, i si li expliqués m’imagino que vindria a dormir a casa cada dia per acompanyar-me, perquè ella és així. Recordo que vaig anar a casa seva i vaig plorar. Vaig voler explicar-li tot, però un horror inimaginable de veure en els seus ulls el que vaig veure en els del Cesc m'ho va impedir.
Segurament, una de les coses en que somniaria és la Jo.
Pensar en ella em fa pensar en el Cesc i pensar en els dos i en naltros tres em dol; com si hagués traït algú cruelment. Sento que m’hauria de sacsejar les espatlles amb molta força a mi mateix i dir-me com podria ni tan sols imaginar que agafo la capseta i me l’empasso tota de cop…
Avui deixaré la caixeta al calaix del lavabo i escoltaré música. Quan es fa fosc i em trobo sol a l’habitació, sento un pes a sobre meu i una mena de remolí o espiral que m’estira el braç, insistent, cap a la tauleta, com si no pogués frenar-me a mi mateix. Odio aquestes nits; em fan sentir fora de control cap a un destí inevitable, com un animal o una titella. A vegades, l’espiral és massa fort i sento com si realment algú m’estigués estirant el braç, o com si caigués, i rellisco per un remolí metafòric que en aquells moments em sembla real, com si el terra m’empassés i les pastilles estiguessin lligades amb una corda al meu canell.
Avui prefereixo veure sortir el sol sense haver tancat els ulls ni una sola vegada en tota la nit a… fer el que no vull.
No vull, no vull, no vull.
Potser si ho escric moltes vegades, convenceré la meva consciència.
Principis de novembre, 2022.
Abans d’ahir a la nit vaig sentir un petit acte de rebel·lió (contra què?, contra qui?; contra mi mateix…?) i vaig pendre tres pastilles de cop. No vaig ser jo qui ho va fer; o d’això me’n vull convèncer. Em sembla que era algú altre. Quan les vaig haver empassat, l’estómac se’m va començar a regirar de por, i em tremolaven les mans, i vaig tenir moltes ganes de plorar. Però no recordo que en aquell moment m’hagués penedit de la meva acció. Fins i tot ara, quan hi penso, no sento alleujament d’haver despertat.
A vegades em sorprenc a mi mateix perquè no reacciono a les coses com ho farien els altres, com si tothom tingués un manual que jo també tenia però vaig perdre o llençar. I sento que no sento res. Potser hauria de tenir por o avergonyiment per haver-me empassat tres pastilles però en el seu lloc m’assec a la vora del llit o m’hi tombo i miro perdudament el sostre i no sento res. I em costa reaccionar com s’espera que reaccioni a les coses que em diuen, com si tingués un tel d’indiferència envoltant-me el cor i lligant-me la llengua.
La mare m’ha dit avui que no hauria de passar tant de temps al llit, i jo li he dit que estava cansat, que em deixés estar, i encara m’he atrevit a parlar-li amb duresa i fer-la fora de l’habitació. Però no sóc jo qui li ho ha dit, igual que no era jo quan vaig agafar les pastilles per dormir abans d’ahir, i ara estic avergonyit i em sento culpable perquè ella no té la culpa de res. Està preocupada, i jo no vull que ho estigui, però no puc evitar, a vegades, el mal humor que ve del no-res i que fa que vulgui que tothom se’n vagi i em deixin en pau d’una vegada per totes. Però jo no sóc així. Per què actuo així?
Em noto reflectint els personatges desagradables d'algunes històries que escric, com si fos l'antagonista d'un llibre que està especialment dissenyat per ser menyspreat pel lector; però el lector sóc jo, i mons pares, i els meus amics, i la gent que vec pel carrer i els caixers dels supermercats; i tots m'odien profundament perquè no somric, o no responc als 'bon dies' i 'com estàs'; o responc sec com de mal humor o responc amb un somriure forçat i llavors m'odio jo a mi mateix per fingir i ficar-me aquesta lletja màscara de mentides. I traeixo als qui m'estimen perquè els estic mentint descaradament.
Ah... Per ma mare sento culpa però quan penso en mi no tinc remordiments. Em preocupa tractar-la malament però no em preocupo jo per mi mateix. Per mi, i només per mi, si no penso en els altres, no sento res. Si desaparegués un dia qualsevol per sempre, crec que em preocuparia més que els meus pares i amics ploressin i em trobessin a faltar que que pel fet d’haver desaparegut i perdut la vida i haver-me convertit en un impotent invisible. Potser per això vaig prendre’m les pastilles i després vaig sentir por, i potser per això quan hi penso sento que ho podria tornar a fer.
Crec que, d'alguna manera, em vull morir.
15 de febrer, 2023.
Mama, papa, Jo. Cesc.
Sento que em torno boig. Sento que no puc més i que em pesa el cos i que cada dia és més fosc que l'anterior. Quan penso en vosaltres, vull plorar. Sou el millor que m'ha passat a la vida. Aquesta carta, m'agradaria que la llegíssiu. I també la vull rebregar i llençar.
No vull gastar gaire temps fent excuses. Perdoneu-me si us faré mal, però no confio en poder seguir. M'odio i no em puc mirar al mirall.Faré aquesta carta curta perquè em tremolen les mans i tinc por.
Cesc, gràcies per haver sigut el meu millor amic. Sento haver-me enamorat de tu i haver sigut egoista.
Jo, gràcies per tants moments. Sento haver trencat la nostra amistat.
Mama, papa. Gràcies per comprar-me pintures i estimar-me. Sento no haver pogut tornar-vos-ho adequadament.
Hi ha una dita en llatí que diu: 'Luce absente, tenebrae vincunt'. He perdut la llum. Ho sento. Ho sento. Ho sento.
Em torno boig i no sé que dir. No puc viure amb mi. Ho sento.
Vull morir. Ho sento si he sigut una gran càrrega.
Us estimo.
Artemi
|
