No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



Ara mirant enrere, em pregunto per què no vaig fer res; ell plorava davant meu i tot el que vaig poder fer en aquell moment va ser mirar-me'l amb aquella sensació de rebuig a l'estómac, com si m'hagués de tapar els ulls o girar el cap o marxar i deixar-lo sol, perquè el que estava veient no estava bé.



L'Artemi era, per a mi, una de les persones més importants i meravelloses que havia conegut mai. Veure com les llàgrimes recorrien les seves galtes i queien sense parar, i com gemegava i intentava no fer-ho, com si fes temps que s'ofegava i ja no pogués aguantar més la respiració, em va deixar immòbil. Era ingènua i mai l'havia vist així abans. Aquella fosca tarda d'agost, d'aquells dies on plou sense parar, l'Artemi havia reflectit l'ànim dels núvols com un mirall. Quan vaig preguntar-li per què estava tan moix es va ensorrar davant meu, en silenci. Com un castell de sorra en una tempesta d'estiu.



Recordo que no vaig dir res, ni mentre plorava, ni quan, després, va poder tornar a respirar. Durant una bona estona vam callar, amb la vista abaixada, jo potser per respecte, ell potser per vergonya, i després em va demanar perdó. Van ser les úniques paraules que vam intercanviar aquell dia.



Llavors va créixer un neguit a dintre meu que mai vaig arribar a confessar. Per què em demanaria perdó ell a mi?





Si hi penso bé, va ser l'única vegada que vaig veure aquell aspecte vulnerable de l'Artemi. Abans que sentir-lo sanglotar, el primer que recordaria és la seva rialla. No era bonica, ni melodiosa; bé podia assemblar-se al jazz per als qui no els agrada: una barreja de notes arrítmiques, a vegades estridents, a vegades tímides, aquella sensació de descontrol. Però per a mi, la rialla de l'Artemi era el que el feia meravellós, perquè era genuïna. I a mi m'agradava el jazz.



El Cesc, però, l'odiava, el jazz. Preferia els ritmes marcats, o qualsevol cosa d'aquelles que poses per ballar. Suposo que sempre ha sigut així, una persona espontània. Tot i així, era el primer candidat en fer-nos riure a l'Artemi i a mi, i sempre que passàvem l'estona acabàvem rient com si s'acabés el món. La rialla de l'Artemi i les bromes del Cesc, i un agradable dolor al ventre al buscar desesperadament l'aire després de riure sense parar, i la sensació de felicitat infinita, i...





A vegades penso que vaig haver de fer alguna cosa molt dolenta en una altra vida, i jo no soc el tipus de persona que creu en aquestes coses. En realitat les coses passen perquè passen i punt, oi? No hi ha més remei que acceptar-ho.



Quina gràcia, l'Artemi em deia just el contrari: "Les casualitats no existeixen, Jo!", i llavors es posaria tot seriós i em miraria als ulls com qui ha de dir una frase molt important en una pel·li: "Tot té una raó, encara que no la sàpigues, i si et rendeixes en descobrir-la, quina gràcia té?". I jo diria que sí encara que no m'ho cregués perquè, en aquell moment, m'havia convençut.



Ell tenia aquella capacitat extraordinària d'utilitzar la paraula, com els grans poetes i escriptors que et deixen bocabadat i et fan pensar al llit, mirant al sostre durant hores. L'Artemi era igual, almenys per a mi. Un gran escriptor i un millor artista. De vegades venia a l'institut amb una llibreta d'aquelles que la tapa sembla de cuir, i ens ensenyava al Cesc i a mi estrofes i versos que havia escrit el dia anterior, dignes, al nostre parer, de ser publicats i reconeguts arreu del món. El seu cap era ple d'idees, sempre pensant i volant en algun lloc, i les seves llibretes de matemàtiques o anglès eren plenes de frases i dibuixos a mitges.



Alguna vegada que havia anat a casa seva m'havia ensenyat els seus quadres. A ell no li agradava que els digués així, no considerava que fossin dignes d'una paraula tan grossa, tan formal; a mi em semblava adient. Pintava paisatges i cases i flors i a vegades persones i encara més rarament es pintava a si mateix. Els tenia penjats a l'habitació i als passadissos, o guardats al traster perquè no hi cabien. Si hagués decidit vendre'ls, els hauria comprat. No em va semblar mai que el Cesc en sabés res, dels quadres, però això era perquè no havia estat mai a casa seva.



L'admirava molt, a l'Artemi. Trobo que és el que passa quan t'estimes els teus amics, que els acabes admirant. Bé, amb ell, la cosa va ser una mica diferent, tot i que no ho va saber mai. Hi va haver un temps que quan parlava amb ell sentia que les meves orelles s'encenien i em cremava lleugerament la nuca, o que l'estómac em feia pessigolles, o que em trobava a mi mateixa pensant-hi molt. Trobo, també, que és el que passa quan t'estimes molt els teus amics, que potser en confons una mica i et sembla que t'hi has enamorat. O potser sí que m'hi vaig enamorar.



Un dia vaig estar a punt de dir-li-ho al Cesc, a veure què en pensava; vaig desistir, però. El Cesc i l'Artemi es coneixien d'abans que jo els conegués als dos i em va fer la sensació que trencaria el seu vincle. De totes maneres, mirant enrere, tampoc volia confessar-m'hi. M'estava bé la nostra amistat.





A ells dos els vaig conèixer a l'institut, en aquelles coses que fas un grup de treball i acabes descobrint que els teus companys t'han entrat al cor. Vam començar a estudiar junts a les tardes, perquè jo i el Cesc odiàvem català i l'Artemi s'estimava les llengües, especialment llatí, i odiava els números, i jo posava jazz i el Cesc es queixava, i després anàvem a prendre un cafè o una xocolata calenta, i a vegades vèiem una pel·lícula dolenta o de por i a vegades jugàvem jocs de taula. L'Artemi deia que havíem estat destinats a conèixer-nos. Potser tenia raó.



Quan va arribar l'estiu, també quedàvem a casa del Cesc, a primera línia de platja. Els seus pares ens venien a buscar en cotxe i ens hi portaven, i agafàvem recanvi de roba per a un parell de dies, i llavors l'Artemi posava Pink Floyd a la ràdio o el Cesc la seva música de discoteca perquè el meu jazz no donava a l'ocasió. I cantàvem cridant i sense importar fer-ho malament amb les finestres obertes perquè tothom coneixia la lletra de les seves cançons, i a vegades l'Artemi s'avergonyia de nosaltres i pujava la seva finestra i abaixava el cap rient.



Me'n recordo d'aquella nit a la platja, dos anys després d'haver-los conegut. Jèiem a la sorra, descalços, després d'haver passat el dia al mar. L'Artemi portava una samarreta negra d'aquelles que són per la platja i uns pantalons de banyador del mateix color; el Cesc, només uns pantalons de zig-zag grocs i taronges; i jo, un biquini i una samarreta de tirants a sobre, perquè m'havia agafat fresca. Recordo pensar que la roba de l'Artemi el feia confondre amb el negre fosquíssim del mar a mitjanit, com si no hi fos.



Les onades anaven i venien, esclataven, i veies les poques estrelles d'una ciutat turística al cel, i la brisa ens acaronava amb calidesa. Parlàvem d'aquelles coses d'estudiants, de què volíem estudiar, i com ens vèiem al cap d'uns quants anys. L'Artemi va dir:



— No hi penso, en això. No té sentit, oi? No és millor veure què passa i ja ho decidiràs quan toqui?



Vaig pensar, en aquell moment, que ell em semblava la persona més lliure i feliç del món. L'admirava per poder dir aquestes coses, sense preocupació per res del que pogués passar.



Al tornar a la ciutat, fins a inici de nou curs, no vaig saber res de cap dels meus dos amics. Ells havien tornat junts a casa després d'acompanyar-me a la meva, i a partir d'aquell moment, van deixar de parlar durant tot el que quedava d'estiu. Mai vaig saber per què. L'únic dia que vaig veure l'Artemi a les vacances va ser aquella tarda d'agost, que va vindre a casa meva, i va plorar.



Hi penso molt, en aquell dia. Les coses haurien d'haver sigut diferents, em dic. Hauria d'haver-li preguntat per què es disculpava. Hauria d'haver-lo ajudat.



Potser, si aquell dia l'hagués consolat, tot seria diferent. Potser, si aquell dia l'hagués abraçat, l'Artemi encara seguiria viu.