Quan l'Artemi va morir, vaig sentir que era dintre d'un castell de cartes que s'ensorrava violentament, de sobte, com si un destí egoista i abrupte hagués bufat a les nostres vides i ens hagués arrancat una part d'elles.



No recordo aquella tarda de mitjans de curs. Vaig passar molt de temps a l'habitació, amb les persianes baixades i la llum apagada. Vaig deixar d'anar a classe i de parlar amb els amics. La vida havia acabat per a mi. Encara que ho hagués pensat de broma algun cop, l'Artemi i tot el que ell comportava eren, realment, la meva vida. I ara ja no hi era, i el seu buit era insuportable. Em va semblar que jo també volia morir.



A vegades, a la nit, em despertava de sobte, exaltada, com si estigués ofegant-me, i em tocava la cara tota humida i el coixí també, i el pit m'escanyava el cor amb massa força, que em feia sentir com si estigués a les profunditats de l'oceà i em faltés aire, i havia de fer grans aspiracions per apaivagar els meus batecs. O si no, em despertava com qui no a arribat a adormir-se del tot, la quietud de la nit al meu voltant; llavors, sense obrir del tot els ulls, em semblava que la foscor de l'habitació era especialment desoladora, i arrufava les celles i m'abraçava a mi mateixa, i sanglotava en silenci com una nena petita.







L'Artemi, però, i això no ho vaig saber fins que no vaig visitar els seus pares, no havia mort en un accident. Va ser potser una setmana després de la notícia que vaig sortir de l'habitació per primera vegada i vaig anar a casa seva. Arrossegava els peus i em molestava la llum del sol, les veus dels vianants, els cotxes, o més aviat, em feia un mal inhumà a l'ànima resseguir aquells carrers que havia recorregut amb l'Artemi abans, com si l'univers em torturés en cada moment per recordar-me que ara estava sola.



Vaig trucar el timbre i la seva mare, baixeta, amb les restes al rostre del que havia sigut temps enrere un somriure amable, em va obrir la porta i, agraïda de veure'm, em va abraçar. Va ser una d'aquelles abraçades tant íntimes i llargues i necessitades que pots sentir com el teu cor s'uneix momentàniament al de l'altra persona i compartiu els batecs, els respirs i les llàgrimes. Vam estar-nos així, dretes, plorant en silenci, al llindar de la porta, durant una llarga estona, sense importar-nos gaire que els veïns ens veiessin.



Hi penso molt, en el silenci. Després que l'Artemi morís, hi va haver molts moments de silenci compartit i encara més en solitud. Anava carregat de tristesa; era feixuc, dens, pesava, feia que plogués en qualsevol habitació que hi entressis, verdaderament com si hi haguessin uns foscos i amenaçadors núvols de tempesta a sobre teu tota l'estona. Suposo que, abans, aquest silenci no tenia l'oportunitat de treure el cap: xerrava amb el Cesc o reia amb l'Artemi o posava jazz o passejava animada pel carrer. L'Artemi es va emportar molt més del que m'hauria imaginat mai.



Van passar molts mesos fins que vaig poder tornar a escoltar els meus àlbums de jazz preferits sense trencar a plorar. Encara ara els evito a vegades, perquè sé que pensaré en ell i no vull pensar-hi. Tampoc vull oblidar-lo, però així és el cor, oi?





És igual. Vaig entrar amb la seva mare a la sala d'estar mentre ens eixugàvem les llàgrimes i em va oferir unes galetes i uns mocadors, i vaig fixar-me en les parets del voltant. Tot ple de quadres, gairebé tots de l'Artemi, just com ho recordava. Em van venir al cap les coses que em deia ell sobre les seves obres i les vegades que vaig anar a casa seva a que me les ensenyés, i vaig tornar a plorar. L'Artemi era a tot arreu i enlloc.



Aquella tarda vaig parlar amb la seva mare —no vaig veure el seu pare, però tampoc vaig preguntar— i vam portar-nos una a l'altra una mica d'alegria en aquells temps tan obscurs. En algun moment, vam tornar a parlar de l'Artemi. La seva mare va deixar anar un llarg sospir i va mirar el terra, afligida. Em va agafar la mà amb cura, com fan les mares, i el que em va dir va ser com un cubell d'aigua freda:



— Jo, et mereixes saber-ho, perquè sé que t'estimaves el meu fill tant com es pot estimar algú —Li tremolava la veu, i li tornaven a lliscar llàgrimes a les galtes. Jo també vaig començar a tremolar—. L'Artemi no va morir, carinyo. Es va suïcidar.



I en aquell moment, no m'ho vaig creure. Crec que mai m'ho arribaré a creure del tot.







Quan et diuen una cosa així, el primer que vols fer és riure d'incredulitat. Com pot ser que l'Artemi s'hagués suïcidat? L'Artemi, que reia com el jazz i que odiava les mates i que no es preocupava pel futur i ens deia que el destí ens havia fet amics, havia decidit no viure més? L'Artemi, que pintava quadres preciosos i escrivia poemes?

El següent que fas és culpar-te a tu mateix. Com no vaig poder veure-ho? Per què no vaig preguntar-li si estava bé? Podria haver fet moltes coses per impedir-ho; per què no ho vaig fer? Aquella tarda d'agost, quan sanglotava davant meu, per què no el vaig abraçar amb força? Quan el Cesc i ell es van barallar, per què no vaig preguntar què passava?

Artemi, per què em vas demanar perdó aquell dia?







Al Cesc, el vaig tornar a veure dos mesos després de la notícia. Les ulleres sota els ulls, tot esprimatxat, la seva veu, monòtona... aquell no era el Cesc que coneixia. Però jo tampoc em reconeixia a mi mateixa, i tant com aquell buit era a la meva vida, devia ser-hi més gros a la seva.



Ens vam trobar a l'institut, quan jo vaig tornar a assistir-hi, i vam anar a una cafeteria. Vam veure una xocolata calenta en silenci durant una bona estona, i vam parlar poc. Potser va ser millor així. El Cesc mai ha tornar a ser el mateix. La seva amistat amb l'Artemi era molt més profunda del que jo mai havia arribat a saber, i la seva mort va trasbalsar la vida del Cesc com un vaixell que volca enmig d'una tempesta.



Del poc que vam parlar, però, me'n recordo. Vam parlar dels seus poemes. Tan plens d'amor, d'il·lusió. Eren, potser, el més proper a l'Artemi que podríem arribar a conservar mai.







Durant un temps, vaig estar obsessionada en trobar el diari de l'Artemi. Me'n recordo d'una vegada que vaig anar a casa seva i el vaig trobar, i vaig obrir-lo en una pàgina qualsevol. Hi havia més poemes, entrades de diari, dibuixos amb boli... L'Artemi em va descobrir i me'l va prendre de les mans. Mai l'havia vist tan exaltat. Duia una expressió estranya a la cara, ansiosa, i va riure lleugerament com qui vol deixar anar els nervis. No em va culpar, però vaig notar una cosa que recordaré sempre mai. Li tremolaven les mans.



Volia trobar el seu diari perquè estava segura que hi podia trobar alguna pista, alguna raó, qualsevol cosa. Mai, però, vaig arribar a saber on era; la seva mare tampoc ho sabia. L'Artemi el devia amagar en un lloc molt profund dintre del seu cor abans de deixar-nos. No puc evitar preguntar-me, de tant en tant, què hi podria haver escrit que nosaltres no podíem saber. O, si hagués sigut millor amiga, potser m'ho hagués explicat.





Ha passat gairebé un any i mig des de la seva mort. Encara ploro, i escolto poc jazz, i ja no parlo amb el Cesc, que semblava evitar el nom de l'Artemi quan hi volia parlar. Aquells temps els vam deixar enrere. Encara visito els seus pares, i em donen galetes, i miro els seus quadres. L'Artemi segueix present a la meva vida a la seva manera. El trobo a faltar, molt.



I, quan vaig a la platja, procuro quedar-m'hi fins que enfosqueixi, per mirar les poques estrelles d'una ciutat turística al cel, i escolto com van i venen les onades del mar, i sempre em pregunto el mateix:



Artemi, si ara poguessis tornar, i miréssim el cel junts, somriuries i diries que vas deixar-nos per destí?