Passats els anys, vaig veure que no podia seguir així, estava en un cercle viciós. La mala salut tard o d’hora m’acabaria matant. Ja no era un noi jovenet... Quan em vaig adonar vaig pensar com faria per tornar a la bona vida.

Vaig passar per molt i vaig patir molt, vaig anar a una clínica de desintoxicació per l’addicció que vaig agafar ammb les drogues... Van passar un parell d’anys quan ja vaig poder tornar a sentir-me millor físicament i anímicament. Em va tornar la motivació per les coses i poc a poc vaig tornar-me a sentir amb ganes de menjar-me el món, tot i que ja era massa tard. Vaig estar dubtant de si tornar amb la carrera i vaig decidir que si que la faria, tot i que no la mateixa.

Em vaig trobar a les portes d’aquella facultat on havia estat amb la Fina passant molt de temps junts... En aquell moment no la recordava, havia caigut en una greu depressió tant greu que el meu cervell va crear una capa de protecció per a que no tornés a sentir-me malament. Aquesta vegada em trobava allà amb una altra carrera al cap; psicologia. La meva motivació venia a arrel d’haver-ho passat tant malament i de voler ajudar a la gent com ho van fer amb mi.

Va anar passant el curs i jo vaig tornar a ser el bon estudiant que era, amb bastants anys de més, però amb bones notes. Un dia a classe de psicopatologia, vam estar estudiant els diferents trastorns del comportament humà. Vam parlar sobre el transorn de la personalitat i després va parlar sobre el TOC; Trastorn Obsessivo-Compulsiu. Va anar descrivint les causes, conseqüències i les característiques principals. No sabia perquè però em va donar un calfred.

Quan vaig arribar a casa vaig estar donant-li voltes i vaig recordar la Fina, que maca era... Mentre més anava parlant la professora sobre el TOC, més anava recordant sobre la Fina. Em sentia molt culpable, la Fina tenia aquest trastorn i jo no vaig adonar-me'n... A sobre la vaig tractar fatal i la vaig deixar plantada. Estava destrossat, però seguint els consells que em va donar el psicòleg vaig decidir posar front ales meves adversitats i vaig voler buscar a la Fina.

Estava dia i nit pensant en ella i a veure si podia trobar-la i dir-li tot el que pensava. Vaig buscar-la, mitjançant els antic telèfons que tenia d’algunes amigues seves, ja que el seu el vaig esborrar. Vaig anar seguint la pista, vaig veure a les seves amigues i vaig quedar amb elles, els vaig explicar tota l’historia, em van voler ajudar, però elles no en sabien res de la Fina, com si hagués desaparegut. Poc després elles van caure-hi en donar-me la direcció de la casa dels seus pares, ja que recordaven que viven allà.

Vaig posar l’ubicació al mòbil i vaig arribar a la casa en qüestió de minuts. Vaig picar i hi havia una família que no tenia res a veure amb el que m’havien explicat les antigues amigues de la Fina. Vaig preguntar pels senyors Gómez i em van dir que havien defallit i que van comprar la casa després de que ells morissin.

Desesperat i sense ninguna pista vaig decidir buscar als hospitals, a la meva ciutat hi havien cinc, vaig buscar i en ningun en sabien res d’ella. Fins que al tercer hospital, em van facilitar una informació, la Fina hvia patit un accident de cotxe. Em van dir que estava en una part de l’hospital dedicada als que no tenien una bona salut mental.

Em vaig plantar a la porta, amb els ulls plorosos, em vaig sentar al seu costat i li vaig parlar, ella no deia res... Poc després em van dir que tenia amnèsia post-accident i no recordava res.