La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.

El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!



No m’ho podia creure, en Joan m’havia deixat allà amb la paraula a la boca. Em vaig sentir tan poc compresa...

En Joan no entenia el meu problema, el que portava a dins des de feia tant de temps. Odiava allò, em feia perdre molts moments que podrien haver estat inoblidables.

Tanta preocupació diària i el fet de tenir en compte qualsevol cosa abans de fer-ho, era esgotador. La gent realment no li dona importància a aquestes coses.



Em sento vulnerable ara, sabeu el meu major problema. Em presentaré, soc la Fina i soc una gran amant de la música, de fet toco la guitarra.

Vaig conèixer a en Joan quan anàvem a l’ESO. Vam començar a sortir quan vam acabar el batxillerat. Tot anava molt bé, estàvem molt enamorats, fins que van començar les discussions. Ell no m’entenia i jo no podia evitar-ho. No podia evitar el gran problema que passava pel meu cap, el trastorn obsessivocompulsiu (TOC).

Des de petita he sigut una persona de pensar molt sobre totes les coses, i suposo que va això va ser l’arrel de tot. Pensar en el que toques i les conseqüències que poden haver-hi.

Molta gent troba que és un tema molt graciós, però no saben que dur que pot arribar a ser...

El principal problema que teníem en Joan i jo era que a ell li agradava molt el contacte físic i per a mi això era un horror. L’estimo amb bogeria, però simplement no em sento capaç de demostrar-ho físicament com ell ho fa.

Entenc que ell no en té la culpa, jo tampoc la tenia. Ell al principi estava amb mi, però cada vegada eren més les condicions que li posava. Quan no les complia, m’enfadava molt amb ell, ja que sentia que ell no feia cap esforç per a comprendre’m. Sentia que no li donava importància a les coses que passaven pel meu cap.

Ningú sabia res d’això, passava desapercebuda per la vida, no estava normalitzat que una persona pugui tenir trastorns mentals.



En Joan acabava d’explotar després d’un dels meus enuigs. Em va dir que ell no tenia per què aguantar tot això. Per una banda, entenc que això sigui difícil de portar, però si m’estimés de veritat, estaria amb mi...

Per això em va doldre tant, l’amor de la meva vida ja no m’estimava. Tot per la 'meva' culpa.

Les paraules 'ESTÀS BOJA NOIA!' es repetien al meu un cop rere l’altre. Realment no estic boja, conservo l’enteniment. Però aquelles paraules em van afectar molt, sentia que estava atrapada allà i no sabia com sortir.

Els meus pares m’havien notat alguna cosa, però com no semblava res greu no hi van pensar més després de parlar amb mi.

Una cosa que no suportava era que la gent utilitzava el terme 'em dona TOC' per a qualsevol cosa que els hi donava ràbia com estava posada o quelcom semblant. Realment no sabien el mal que feien amb aquelles paraules, estaven tirant per terra el teu problema, pel qual no podies descansar i estar tranquil, només per a fer una broma.

El problema realment és que tot això és part de la rutina, els dies van passant i no li dones importància. Vaig avançant, cada dia és un escaló, el que no sabia en aquell moment era que estava baixant l’escala amb aquell pensament.

Em sentia tan avergonyida sobre els meus pensaments que no li explicava a ningú el que realment em preocupava. Tot allò va ser una lluita mental molt gran, era saber que tens una caixa forta i no tenir-ne la combinació per obrir-la.

Cada cop m’ho prenia tot més malament, fins que la meva família es va anar adonant per les meves reaccions.



Quan tot estava ja més fred, vaig decidir que volia parlar amb en Joan. No em responia.

Al cap d’uns dies, per fi em va respondre al mòbil després de les quasi dues-centes trucades perdudes. Vam decidir quedar per prendre un cafè...