Vaig decidir marxar, estava tant enfadat... Sabia que si no marxava en aquell moment li faria més mal, i tampoc li volia fer això, l’estimava molt.

La Fina portava unes setmanes insoportable. Estava molt freda amb mi i s’enfadava amb mi si hi havia qualsevol tipus de contacte fisic. Em sentia poc estimat. Jo sabia que ella no estava enamorada de mi, si no perque faria això... Vaig decidir allunyar-me, era el millor pels dos, jo era una molèstia per a ella i ella em feia senitir pobre de caricies. Jo estava molt enamorat i vaig pensar que això era el millor per a ella. Va ser molt dur estar tants de dies sense contestar-li, quan el que de veritat tenia ganes era de disculpar-me i de tornar a estar a la seva ‘vera’.

Vaig faltar a la facultat durant aquells dies de la tristesa que tenia, no tenia ganes de fer res ni de veure a ningú. Encara no entenia el perque de que ella no m’estimes...S’emblava tant enamorada i que m’estimava tant, que no havia sospitat fins ara. Potser jo era la tapadora d’una relació secreta. I si m’estava posant l es banyes? Potser només es volia aporfitar de mi per a riure’s de mi amb les seves amigues... No sabia perquè no m’estimava, a lo millor jo no era suficient per a ella. I si havia fet alguna cosa que li molestés? Estava en un embolic molt dificil del qual sortir. Va ser llavors quan em va trucar un amic per anar-nos de festa, jo, desperat vaig acceptar per a fer que al meu cap deixi de sonar de fons com una guarderia, plena de crits i plors constants i soni una melodia suau. L’efecte va ser totalment contrari, vaig acabar molt begut, tant que no parava de veure la Fina per tot arreu. La trobava a faltar, encara que fossin unes setmanes.

Al dia següent, vaig rebre una altra trucada de la Fina, no vaig poder aguantar i vaig agafar-li la trucada. Al prinicipi ens vam quedar els dos callats i va ser molt incòmode, la vaig tractar molt malament i entenia que estigués molt enfadada amb mi. Tot va ser diferent de com m’ho esperava, ella em va dir de fer un cafè per parlar-ho. Jo, vacil.lant de que dir-li, vaig acceptar el pla. Era el que menys m’esperava d’ella, segurament em volia tornar les meves coses.

Portavem anys junts i aquella quedada se’m va anar fent una muntanya d’emocions. Tot això em va portar a decidir no anar-hi.

Em vaig sentir encara pitjor del que em sentia. Sempre he sigut un noi amb poca autoestima i em vaig sentir un fracàs com a persona. Vaig deixar la uni i vaig començar amb la mala vida, malauradament. No vaig anar perque sabia que a la llarga jo no li faria cap bé a la Fina, jo no era mereixedor del seu amor i ella no ho era de mi. Estava clar que seria dur, però ella ho acabaria superant i acabaria trobant a algú que valgués la pena, n’estava segur.

La meva vida va començar a desmadrar-se quan em vaig començar a drogar. Ho veia tot tan fosc, la meva vida no tenia sentit, no tenia cap rumb a seguir. Era un desgraciat.

Com podia haver canviat tant la meva vida només per mal d’amor? En que m’he tranformat? Era jo acàs mereixedor de la vida?