En Jack s’alça imponent entre la neblina provinent del mur i la seva cara d’enuig fa que el meu cos es posi en posició de combat.

Aquest es prepara per a llençar-se contra mi, però de sobte, contra la seva figura es llença un altre cos enorme i musculós.



Ridoc.



Els dos barallen, aixecant la pols i destrossant la sala.



No dubto i aprofito el moment per intentar posar-me fora de perill.

L’espai ha reduït notablement el tamany i busco desesperada la porta que he vist abans, la mateixa que va canviant de posició.

Aixeco la vista i miro cap a tots els costats… i la veig.

Just al damunt del lloc on s'estan barallant en Ridoc i en Jack.

Equipada amb el rellotge, còrro cap a la porta, que comença a desaparèixer, i tiro llamps cap a la porta, als quals m’enfilo fent servir com rampes.

En Jack em veu, i quan estic a prop del pom de la porta, es llença cap a mi i amb un cop de puny, esmicola el pont de llamps que m’he construit.



– CORRE VI! –crida en Ridoc, que fa fora a l’immens Jack del meu camí.



Volo a l’aire, però abans de que la gravetat em tiri a terra, aprofito l’últim tros de llamp que queda sota el meu per impulsar-me, i arribo al pom de la porta. Amb el terra a llargs metres sota mí, m’arrisco a girar el pom rodó del qual penjo, i m’empenyo amb tota la força que em queda contra la porta, obrint-la.

Aterro rodant al terra de l’altra banda i m’afanyo en aixecar-me i tancar la porta darrera meu per guanyar una mica d’avantatge.



Un gong sona.

Estic en un prat que fa frontera amb un bosc frondós. Enmig del prat hi ha un gran senyal a terra que diu:



“TU MATES, TU VIUS.”



Un altre gong sona.

La porta s’obre… però… ningú passa.

De sobte, una força inesperada em tira a terra i em presiona la tràquea.

No puc veure qui.

Estic tota suada i el cansanci em debilita, fent que la baralla no sigui justa.



Suor…



Escupeixo per si de cas a la figura invisible que em té atrapada i li frego un tros de terra que aconsegueixo agafar.

Efectivament, el tros de sòl s'adhereix a la seva cara suada, que em deixa veure el rostre totalment nou i desconegut d’una noia bastant jove, més menuda del que em pensaba.

Al poder ubicar-la, la doblego i l’immobilitzo durant una estona encara que oposa bastant resistència.



– No em matis! Sisplau! –somica.



– Si la situació fòssi diferent, no dubtaries en matar-me.



Bruscament, el silenci domina el moment, noto com el seu cos es relaxa als meus braços i em diu amb veu tranquil·la:



– Ja ho sé que no.



Agafa amb destresa el seu rellotge i l’apreta, desapareixent.



Però que carai…?



Ja no hi és.



Es pot saber que…?



Un altre cop de gong sona, però casi no se sent per l’estrèpit que fa un cos enorme al travessar la porta, trencant-la.



Encara?!



En Jack entra en joc tot ferit i amb un bon parell de dits menys.

Clarament, la set de sang no marxa, i al veure’m, somriu, com si tingués a l’abast un bon plat de menjar. Crec que aquest noi s’ha de fer a l‘idea de que jo no hi estic en el menú.



Espero que funcioni…



Agafo el meu rellotge i el prèmo fortment, immergint-me en un mar dens i negre.



Em desperto acompanyada del bell cantar dels ocells i el só d’esquelles que fan sonar les vaques. Em trobo a la cantonada de l’única estància d’una casa rural i humil. Dins d'aquesta hi ha una petita foguera, una cuina modesta i, en un costat de la casa, un petit bressol. Dos figures familiars s’apropen a aquesta, i la dona treu una criatura somrient del petit llit.

– Hola petita, que ens enyoràves? –diu l’home.

– La meva pasteta de mel! –diu la dona mentre fa carícies al nadó.

“Pasteta de mel”... només la mare em deia així.

El record fa que m’emocioni, i prèmo els punys, apretant el rellotge, per no deixar escapar les llàgrimes.

L’escenari canvia.

Ara, em trobo a la fortalesa de pedra, el lloc que va formar gran part de la meva vida, fins que tot es va arruïnar.

Els crits i rialles de dos nens, omplen de color el moment mentre juguen amb espases de fusta.

Som jo i el meu amic de la infantesa: Dain.

El joc infantil és interromput amb l’aparició d’una persona.

– Veniu nois, el menjar ja està llest! –la difunta mare d’en Dain ens somriu amb amb els dents com perles.

Miro el rellotge i l’apreto.

Em torno a transportar.

Ara, l’escenari és un moment molt rellevant en la meva vida: el conèixer a en Xaden.

Aquella nit, quan tenia setze anys, vaig seguir un guàrdia per la nit, per iniciar les incursions. La Divisió acabava d’ocòrrer i l’únic que m’importava era tornar a reunir-me amb els pares, un desig tant intens que posava en perill.

El meu pla era clar; havia trencat el toc de queda dominada per sentiments impulsius, però necessitava respostes.

Immersa en els meus pensaments i novençana en l’art d’amagar-me no vaig ser suficientment precavida.

Prop de la frontera, les ombres que m’acollien es mouen, deixant-me a la vista.

El guàrdia es gira poc a poc, i es treu la màscara, deixant veure una cara angulosa perfecta i atractiva.

– Que t’has perdut? O els meus encants han sigut tant potents que t’han fet trencar les normes?

– Què?! Ja t’agradaria a tu tenir-me en la xarxa.

Mentre li responc, s’apropa cap a mi perillosament.

– Toca el dos, o hauré de detenir-te.

– No em fas por. No ets un guàrdia de veritat. –li somric.

La seva expressió segueix sent professional, però deixa veure una nota de sorpresa, suficient per confirmar la meva hipòtesi.

– No respectes la ruta que hauria de fer un guàrdia al teu horari, la roba t’és una mica gran i parles. Els guàrdies no tenen llengua: estàn mutats.

Tensa la mandíbula i canvia el pes del cos sobre l’altre peu.

L’he bén enxampat, i ho sap.

– T’ho repeteixo, toca el dos.

– A canvi d’una condició…

– No hi ha condicions.

– Ah, si? – li ensenyo la daga que li he près dissimuladament.

Allà, em vaig guanyar el seu respecte.

A partir de llavors, les incursions m’ajuden a fer passes cap endavant.

Una rampa em recòrre el canell i em desconnecta de la situació.

La xifra que tinc tatuada al braç ha canviat per una menor, i no para de disminuir.

El rellotge de sorra, les xifres…

La prova es contrarellotge.

Quant més temps passi recorrent en els moments de la meva vida, més possibilitats tinc de quedar-me atrapada en aquests.

He de sortir d’aquí, ARA!

Miro a l’esquerra, i veig a la noia que podia teletransportar coses a la llunyania. Aquesta còrre embogida cap a mi…no, cap a la porta que hi ha a pocs metres entre nosaltres.

Una porta, una sortida.

Còrro cames ajudeu-me cap a l’única sortida dels meus records.

O arribo, o em quedaré atrapada aquí.

La noia s’apropa cada cop més.

Còrro, perquè la meva vida depèn d’aixó.

Arribo a la porta, i m’aferro al pom amb totes les meves forces. La noia es tira sobre meu amb una força descomunal, llançant-me a terra.

No pot passar

Li dono una patada al turmell, fent que caigui, i m’aixeco ràpidament.

Barallem com feres, plenes de por i adrenalina. El temps corre, escurçant-nos la vida i l’oportunitat de sobreviure.

De sobte, la noia comença a ofegar-se i cau a terra, amb les mans al coll.

La cara adopta un color blavós, i acaba estesa a terra, immòbil.

Li miro el canell, que indica 00:00.

Se li ha acabat el temps, i amb aquest, la vida.

No em quedo més i creuo la porta.

L’escenari torna a canviar. Ara em trobo en un edifici impolut, davant d’una dona i un nen petit.

El nen juga amb joguines a terra de la sala. Sense paciència ni motiu aparent, la mare l’agafa bruscament del braç, fent-lo trontollar.

—Sempre estorbant! -li crida la dona forma violent.

El nen, amb ulls grans i plens de por, intenta disculpar-se, però l’impacte del primer cop el calla. El seu cosset tremola mentre la dona li deixa blaus i ferides sagnants marcades a la pell.

En Ridoc somica al meu costat, observant el seu record de petit. Es gira lentament per mirar-me, i de seguida, els ulls se li obren de bat a bat al veure una cosa darrera meu. Torna a mirar-me i adopta una expressió letal que ja he vist en altres ocasions.

– Ho sento Vi. –diu, mentre se’m tira a sobre.

Les seves mans m’agafen durament pel coll. Em té atrapada sota el seu cos, i no hi ha una salvació aparent.

No he arribat tant lluny com per a morir ara.

Intento moure’m, però és impossible: el seu cos massiu no em deixa opcions.

La vista se m’ennuvola, i el preciat oxigen va abandonant el meu organisme.

No puc morir.

D’improvís, un petit objecte llueix en la butxaca de la camisa d’en Ridoc.

El seu rellotge.

Pessigo fins a sagnar el peu d’en Ridoc, fent que afluixi la pressió sobre el meu braç, que queda lliure, i del que m’apodero.

Al entrar en contacte amb aquest, en Ridoc cau com pes mort.

Sense el rellotge, no ets res.

El cos inert d’en Ridoc, es troba davant de l’imatge del seu propi record, on el nen peti s'arrauleix en un racó, abraçant-se a si mateix, sense comprendre què va fer malament.

Em sento inhumana, una màquina de matar.

Una altra rampa em recòrre el canell.

Em queden deu minuts.

Creuo la porta.

Arribo al prat, fora de qualsevol record.

Davant meu, es troba la noia invisible, en el seu estat normal, i estem envoltades dels cadàvers de tots els participants de la Tria.

La culpa m’inunda.

No vull matar a ningú més.

La noia salta sobre meu, em tiba del cabell i em colpeja una i altra vegada el cap contra ell terra agressivament.

Que em mati, no podria viure amb les mans tacades de sang.

Com en un somni, un llit d’ombres em recullen de terra i m’alçen cap al cel.

El cap em dona voltes, i tanco els ulls.



– Vi… desperta. -l’eco de la veu d’en Xaden sona a la llunyania. –VIOLET, DESPERTA!

Obro els ulls espantada. En Xaden em mira amb preocupació, i per primera vegada, veig que té por.

– Som’hi, hem de marxar. Aixó ja no és un lloc segur.

– Què vols dir?

– Vi… -m’acarona el cap- Greliq ja no existeix.