“Hi ha persones que són bones i

persones que fingeixen ser bones,

però que sempre seran malvades.”

–Últimes a en Dain Aetos per part

de Violet Sorrengail.

La nena comença a plorar, i la bèstia ataca. Tots es dispersen a través dels túnels intentant salvar-se, i jo salto i m’agafo amb totes les forces del megàfon, des d'on la bèstia no em pressent.

En Ridoc esquiva un parell de cops de la bèstia, però, tot i això, aquesta acaba per propinar-li una urpada al braç.

La culpabilitat i el terror m’inunda i decideixo passar a l’acció.



No puc perdre a ningú més.



Començo a balancejar-me i a donar coces a la bombeta, dispersant cristalls per terra, fent que el llop es fereixi en trepitjar-les. En Ridoc s’aparta, però no fuig.

Desesperada, esgarrapo amb una mà la paret, i intento arrencar el megàfon, que finalment cedeix sota el pes del meu cos, i caig a terra, fent malbé el meu turmell, però m’afanyo a mantenir l’equilibri.



– CORRE RIDOC! –li crido, però no reacciona.



La bèstia obre la boca cap a mi, i no dubto a ficar-li el megàfon en la boca el més endins que puc, ofegant-la. Sense mirar enrere, agafo a en Ridoc pel braç bo i l’arrossego amb mi a través del túnel.



Panteixo, però m’esforço a estar en silenci. Esquivem discretament a un parell de criatures més, fins a arribar a altra petita cambra, que considerem segura.

Ajudo a fer que en Ridoc s’assegui, i intento romandre serena i calmada, mentre li embeno la ferida amb un tros de roba que m’he arrencat de la camisa.



Déu meu… no té bona pinta, però és l’únic que puc fer de moment.



– Gràcies, Vi…



– Shh, ja m'ho agrairàs més tard. –l’interrompo i somric tensa mentre jo també m’embeno els turmells. Tenir les articulacions tan dèbils fa que qualsevol esforç sigui una tortura.



Seguim avançant, i a mesura que anem caminant, les parets es converteixen en un passadís estret i alt.



Això comença a ser molt estrany.



Tot caminant, acabem en un passadís horitzontal ample que fa cantó circularment, com si fes la volta a la cova. La paret del passadís és formada per unes portes de ferro que s'alcen imponents i ens tallen el pas. Una veu familiar comença a transmetre un nou missatge.



– Una porta, una oportunitat per a sobreviure –un altre megàfon s’activa i deixa un missatge aterridor. La bombeta del seu costat es torna verda, i sona un “click”, que indica l’obertura d'una de les portes… només hem d'endevinar quina s’ha obert.



– Què vol…? –en Ridoc gira el cap a mi, i tan aviat ho fa, obre els ulls com taronges i la por s’apodera d’ell mentre comença a córrer –VIOLETA CORRE!



Em giro, i reconec a la noia amb cabells curts de color rosa amb la que vam començar la Tria al final del passadís. Recordo que ella mateixa va ser la que va tapar-li la boca a la nena quan somicava, i que després la va agafar en braços i va arrencar a córrer quan la bèstia va aparèixer. Ara, té un aspecte lamentable. Està plena de ferides, i l’espuma que li surt de la boca fa veure que no està res bé. Treu un crit propi d’un malson i arrenca a córrer cap a nosaltres.

Desesperada, empenyo junt amb en Ridoc les portes voluminoses, cercant la correcta que ens pot salvar, amb la noia guanyant terreny al nostre darrere.



En Ridoc, va un parell de portes més endavant, i veig la porta que ha empès s’obre, presentant un lloc segur, una porta cap a la salvació.

Em mira trist, i ràpidament, la seva expressió canvia a una de maldat que no havia vist fins ara.



– No arribaràs Violeta. Ho sento. –entra a dins del recambró i es tanca, deixant-me a la intempèrie.



– NOOOO! –crido amb totes les meves forces.



No, no, no, no pot ser.



Una força bruta m’agafa i m'empeny per l’esquena, tirant-me a terra. La zombi es troba sobre meu i em mira amb ulls desesperats, mentre fa moviments bruscos amb el cap. L’espuma li cau de la boca, tacant-me. Estic atrapada sota d’ella, i començo a mentalitzar-me amb la meva fi.



Serà només un moment, i després potser veuré als pares…



La noia s’aparta de mi i es posa de genolls mentre s’agafa dels cabells i crida.

Llavors, la reconec.

Els ulls, els cabells… era la noia amb qui fèiem reunions i que m’explicava la situació a cada incursió secreta.



És l’Imògen.



I ara, no queda quasi res d’ella.



– Imògen… –m’incorporo preocupada. L’emoció m’envaeix i m’apropo.



– No!… –crida, i gemega de dolor. Sobtadament, canvia d’actitud i adopta una expressió letal mentre estén una mà cap a mi, però s’afanya a donar-me l’esquena.



Està fent un gran esforç per a controlar els impulsos de matar-me.



– Mata’m ara Vi… –es posa en posició fetal mentre la humanitat es va extingint del seu ser. – FES-HO!



L’emoció m’envaeix en sentir que em reconeix, però els seus crits em desperten a la realitat. Miro al voltant, i veig que a sobre de les portes de ferro, hi ha petits barrots de ferro, que uneixen els marcs de les portes al sostre, formant una llarga filera. I un… està una mica tort…

Amb un crit inhumà, l’Imògen s’incorpora i surt disparada cap a mi.

El que li quedava d’ella… ha desaparegut. En els seus ulls ja no hi ha res.



L’adrenalina em dona ales, i corro cap a les portes. Recolzo el peu al pom a una de les portes i salto per agafar-me al barrot tort amb totes les meves forces. Sento com l’Imògen intenta agafar-me pel turmell, però en aquell moment, el barrot es desprèn i la gravetat m’atrau. En el moment que Imògen torna a atacar, alço en acte reflex la barra… i ella cau a terra, immòbil.



En veure el que he fet, m’ajupo i començo a plorar.



L'he matat. Jo, amb les meves mans.



És el primer cop que li prenc la vida a algú, i no sé si m’ho perdonaré mai.





Després de plorar-la, decideixo arrossegar-la i recolzar-la a una cantonada, i equipada amb la barra de ferro tacada amb la seva sang, decideixo el meu pròxim moviment.

Miro cap a dalt i veig el forat que he deixat a l'arrancar la barra…



Puc espavilar-me sola sense en Ridoc. No el necessito pas.



Escalo, fins a arribar al forat, i m’esmunyo, intentant passar a l’altra banda. No és fàcil: el tros irregular de la barra que encara ha quedat soldat m’esgarrapa la panxa, fent-me una ferida lletja, però aconsegueixo passar a l’altra banda. Aterro sobre el sostre del recambró (en el que hauria d’haver entrat normal) i, amb la barra de ferro, esmicolo el sostre.

En entrar en el recambró, braços automàtics emergeixen de les parets, sostenint benes i solucions medicinals que fan desaparèixer les ferides que tenia i reforçant les meves articulacions. Abans que pugui reaccionar, m’injecten un líquid fosc fent-me sentint… diferent, poderosa.

La petita cabina s’alça com un ascensor, i jo perdo el coneixement.

Em desperto estesa a terra, dins d’una sala circular àmplia i fosca.

El centre s’il·lumina, deixant veure el meu vell enemic.

En Dain s’alça en l’aire, amb una mà sobre el pit i l’altre darrere l’espatlla, recitant el lema de Greliq:



– “El sistema no oblida: només els forts poden seguir sent part d’ell.” –a l'acabar, fa un gir complet fins a acabar de cara a mi, i somriu malèvolament. –En aquesta prova, heu adquirit habilitats especials. Utilitzeu-les per a sortir d’aquí. Recordeu: un sol error pot ser la teva condemna. –amb aquesta frase, desapareix, i la sala s’il·lumina.



A les vores de la sala, ens trobem dispersos set participants, inclús la nena petita que va salvar Imògen.



Set? Potser a l’inici vaig comptar malament els participants…



Ens aixequem tots i un rellotge de sorra apareix enmig, junt amb set petits rellotges analògics que romanen al seu voltant.



– “Sense temps no existeixes.” –una veu d’ultratomba reverbera en la pista i un cop de gong inicia el rellotge de sorra. Al donar l’inici, la respiració se’m talla, ofegant-me a poc a poc. Miro als costats, i veig que no sóc l’única.

Cada segon que avança, estic més a prop de la mort.



<<Sense temps, no vius>>…



Llavors ho entenc.

Corro cap al rellotge de sorra i agafo un petit rellotge analògic, que al tocar-lo, produeix un centelleig fa aparèixer la xifra de 48:00 marcada sobre la meva pell.

L’alivi és instantani.

Els altres se n'adonen i s’apropen per fer el mateix.



Un noi de cara angulosa agafa dos rellotges, que li donen un tatuatge diferent, amb la xifra 96:00 marcada.



– Ei, no s’hi val! –protesta una noia de pell fosca que em sembla familiar.



El noi li dona una empenta inhumana que projecta a la noia uns metres més lluny de nosaltres.

– A on ho posa, eh?! A més, ell no ho necessita. –crida, i assenyala amb el dit darrere meu, on jeu el cadàver asfixiat d’un noi de pell morena i cabells arrissats.



La petitona es gira aterrida en veure el cadàver i reprimeix un crit.



El noi la mira de cap a peus. Sense prèvi avís, estira la mà cap a la nena per art de màgia, el rellotge d’aquesta apareix en la seva mà i la petita comença a ofegar-se lentament sota la nostra mirada.



– Tu tampoc ho necessitaràs. –li diu.



Indignada per l’escena, em tiro sobre del noi i intento agafar-li el rellotge, però em veu venir, i m’empeny violentament fent que aterri a una distància considerable. Sento que un parell d'ossos se’m trenquen al caure, i maleeixo la poca resistència del meu cos, però quan alço el cap, veig a la petitona moribunda a terra. M’afanyo a aixecar-me i corro cap a ella, per agafar-la en braços, però aquesta perd la vida. Quan mor, el centelleig del seu rellotge brilla a mans del ros insuportable, que obté una nova xifra tatuada.

El noi riu amb aire superior, i jo sento un pessigolleig estrany a la punta dels dits. La fúria i la calor em consumeixen, i sense poder controlar-ho, un raig enorme surt disparat de mi. El raig l’encerta de ple, i l’estomaca contra la paret tan fort, que el cop destrueix el mur, aixecant un gran núvol de pols.



Això comença a ser un caos.



Miro al meu voltant i observo que la sala cada cop és més petita.



Què…?



Alço la mirada, i en el sostre, atisbo la silueta d’una porta.



Repasso tot el que ens han dit a l’inici de la prova:



<<En aquesta prova, heu adquirit habilitats especials. Utilitzeu-les per a sortir d’aquí…>>



Torno a mirar cap al sostre, i veig que la porta ja no està, i no puc trobar-la enlloc.

Un crit colèric em treu dels meus pensaments.



– QUI ET CREUS QUE ETS PER TIRAR-ME AIXÍ?! –el noi ros apareix d’entre la boira amb un aspecte visiblement més gran, com si hagués crescut en qüestió de segons, i m’assenyala amenaçador. –NINGÚ FA MAL A EN JACK BARLOWE, NINGÚ!! TE’N PENEDIRÀS!!



En Jack agafa una roca que s’ha desprès del mur i me la tira, però de sobte, el penyal canvia el trajecte cap a un costat diferent, com si s’hagués teletransportat, i un gran estrèpit ressona en la sala quan impacta contra la paret.

Desvio la mirada, i veig a la noia de color amb les mans esteses cap a la roca, i les deixa caure només quan s’assegura que la gran roca ha quedat feta trossos. Es mira les mans visiblement sorpresa, i em somriu entusiasmada.



Uau!



Però l’emoció dura poc, en veure la cara vermella d’enuig d’en Jack.





Érem set, ara en quedem cinc, i el rellotge no pararà fins a assolir el seu comès.

Assolirem nosaltres el nostre?