“Només cal una generació desesperada

per canviar la història, fins i tot esborrar-la.”

–Carta dirigida a Violet Sorrengail

per part del seu pare.

El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. Allà dalt, em sento lliure. És l’únic lloc on puc estar només amb mi mateixa.



Sospiro en arribar a dalt de tot i sentir com el vent m’acarona, i m’assec a terra per observar el paisatge, gravant-me la imatge al cap de l’àrea de Greliq fins a l’horitzó.

Fa molt que no torno a pujar aquí; l'última vegada va ser fa cinc anys, quan el rei Eraric va ordenar l'exportació dels Escollits del regne, a una zona aïllada. Quan la Divisió va ocórrer, els meus pares es van resistir a deixar-me sola, i van intentar agafar-me d’amagat amb ells, però això no va fer més que provocar la ira dels guàrdies bordeus, que em van deixar amb cicatrius a l’espatlla i als artells de les mans.



Aquell moment encara m’acompanya en els malsons, així com el perill imminent de morir.



Després de la Divisió, els ciutadans no-Escollits ens hem aferrat a les esperances de sobreviure a canvi de superar les Proves, en les que hem de demostrar que continuem sent dignes per a habitar Greliq.



– Avui t’he notat trista… estàs bé? - la Rhiannon s’apropa cap a mi.



– Estic bé… és només que, aviat començarà el Dia del Reclutament… –sospiro profundament.



La Rhi és la meva millor amiga, la meva germana sense llaços de sang, i l’única que pot parlar amb mí en moments com aquests. Altres persones em donarien un discurs sobre que he de girar full i que he d’ignorar els meus sentiments.



Trec el recetari del pare i començo a rellegir-lo. Sé que no és moment de fer-ho, però s’ha convertit en una espècie de rutina. M’apropa més d'en pare (que espero que estigui bé allà on estigui), i m’ajuda a seguir amb les incursions secretes i la fabricació dels pols màgics de lotus.



Acaricio la lletra cursiva i els dibuixos de tinta del pare i somric.



– Jo també els trobo a faltar. Però et tinc a tu. –em somriu trista i m’abraça. –Ets l’única família que em queda.



Dong, dong

Dos cops de gong sacsegen el terra, i una veu profunda inunda el país amb el missatge d’advertència que es repeteix cada any:



– El fracàs no té perdó; la teva capacitat serà examinada. Demà comencen les Proves.



Rhi i jo ens mirem preocupades, sabent que potser mai no ens tornarem a veure.

No puc dormir. En tancar els ulls, la imatge de mi mateixa aferrant-me a les capes dels pares que ploren desesperats mentre els guàrdies m’esmicolen els artells de les mans amb una vara, es repeteix una i altra vegada.

Respiro profundament, eixugant-me les llàgrimes amb el palmell de la mà.

I decideixo saltar-me el toc de queda.



Haig d’admetre que no és la primera -ni l’última- vegada que faig això. És més, aquestes incursions secretes mantenen encesa la flama de l’esperança que brilla tènuement al meu interior. Equipada amb la capa negra, i la motxilla de lona a les espatlles, m’esmunyo pels carrerons del meu districte i m’amago entre les ombres, tornant-me completament invisible.

Quan m’apropo a la frontera protegida per dos guàrdies, faig lliscar la bossa cap endavant per poder agafar les bales casolanes que he preparat. Discretament, acurto la distància que ens separa i els hi tiro, fent que aquests… quedin petrificats. Abandono el refugi que em donaven les ombres i m’afanyo per creuar la frontera.



Els pols de petrificació són molt eficaços. –penso mentre somric.



M’ajupo per agafar les bales, satisfeta, i poso en marxa la incursió d’avui.



En creuar, sento una presència amagada entre les ombres i desenvaino el punyal que tinc a la butxaca de la capa, però abans que pugui fer-ho, les ombres denses m’abracen.



– Tsck, tsck, has de ser més discreta. –diu una veu greu espetegant la llengua. Somric al reconèixer-lo i m’apropo al lloc d'on prové la veu.



– Des de quan fas guàrdia just aquí Xaden?



– Des que has començat a despistar-te en creuar el límit. A més, no pensaràs que et deixaré anar sola a la nit, no? -somriu amb totes les dents d’una manera perfecta que caldria immortalitzar.



Reprimeixo un somriure al no escoltar el que seria típic, com reprimendes per haver sortit de casa violant la llei, atacar silenciosament als guàrdies i sobretot, travessar la frontera.

Aquest és el meu Xaden.



– Escolta Violet, sé el que és sentir-se impotent, sé què és voler respostes, però no et pots posar en perill. –obro la boca per replicar, però aixeca un dit per continuar amb el torn de paraula. – Malgrat això, sé que ets molt tossuda i, per tant, seguirem amb la teva última incursió.



– Saps de sobres que no serà l’última…



– I tant que sí. –m’interromp, i el seu to em diu que s’ha acabat la conversa.



L’objectiu de les incursions és trobar la veritat i el sentit de tot, a més d’aconseguir informació que podria decidir el curs de la nostra vida.

Una part de mi anhela sentir notícies sobre la meva família.



– Continues sense voler quedar-te en aquest costat? –diu, intentant trencar el gel.



– Ja saps la resposta. No deixaré a la Rhi ni a ningú més. No els puc perdre… –sento que se’m trenca la veu. El sentiment de culpabilitat per allunyar-me dels pares és constant i no puc tornar a sentir-ho amb els meus amics.



No puc fer-ho… simplement, no puc…



Aquesta nit ens hem dedicat a reunir-nos amb els Escollits -amics d’en Xaden-, per a actualitzar l’estat de la situació del nostre país.



– En aquest costat, hi ha el rumor sobre que el rei farà unes Proves especials aquest any. –diu Imògen, una noia de cabells rosa curts.



– En quin sentit “especials”?



– Diuen que, el que volen… és fer Proves més complicades, com fora del normal.



– Segueixo sense entendre per què vosaltres no feu Proves.



– Perquè nosaltres participem en l’Estudi, i creu-me, és molt pitjor del que sembla.



Pel que em va dir en Xaden, l’Estudi són examinacions que els hi fan als Escollits de manera periòdica, per a analitzar els seus poders.



Potser el que diu l’Imògen és veritat, i no és el que em sembla.



– A més, diuen que l’equip de científics del rei estan treballant de manera anormal en algun projecte confidencial del qual tampoc en sabem res.



Després d’una estona limitada parlant, ens acomiadem i en Xaden m’acompanya a tornar a la frontera.



Durant el trajecte, sobtadament, en Xaden utilitza el seu poder per a controlar les ombres, i mentre forma una capa negra com la nit sobre nosaltres m’apropa bruscament cap a ell, fent-nos invisibles. Una part de l’ombra adopta forma de mà, que em tapa la boca.



– Fes silenci. –xiuxiueja agafant-me del braç.



– Han tornat a creuar la frontera, senyor. Hem identificat la fugitiva com a dona. –la conversació per ràdio d’un grup de guàrdies fa realitat el meu pitjor somni.



Se’m glaça la sang i sento que l’oxigen m’abandona el cos, ofegant-me.



– Sabeu qui és?



– L’hem identificat com Violet Sorrengail senyor.



Un silenci infernal regna i noto que no sóc l’única preocupada; en Xaden es tensa al meu costat, i juraria notar com tensa inclús la mandíbula.



– La tanquem? –el guàrdia trenca el silenci, esperant ordres del seu superior.



L’home de la ràdio esbufega riallerament i sospira, fent-se el superior.

– Agafeu-la. Que passi a la Tria.



L’emissió cesa i els guàrdies es posen en marxa.



Al cap d’una estona, les ombres es fonen amb l’entorn.

En Xaden em mira seriosament, amb una expressió que no voldria dedicar ni als meus pitjors enemics.



– Què creus que estan tramant? –li pregunto a en Xaden.



– Sentint-ho molt, no ho sé, però coneixent al rei, segur que res bó.



– I què creus que és la Tria? –en Xaden arrufa el nas, confús –Ja saps, el que van comentar aquells guàrdies…



– Repeteixo: tampoc ho sé. –em mira cansat. –Mira, sé que no entens res i que vols trobar-li el sentit, però no t’obsessionis.



Que no m’obsessioni…



La resta del camí la recorrem en silenci.



En creuar el límit, em prenc totes les precaucions possibles per a no ser vista.



Arribo davant de casa, i en empènyer la porta, una força descomunal m'arrossega cap a dins mentre em pressiona el coll, ofegant-me. Dos guàrdies bordeus es troben immòbils enmig de l’estànça, mentre altres dos m’immobilitzen. Un d’ells em punxa al braç, i sento que el meu cos perd tota la força i cedeix, fent que caigui de mala manera a terra.

Els dos guàrdies que m’observen des del centre, se separen, deixant veure una persona que mai creia que tornaria a veure.



– Quant de temps Violet. Veig que segueixes sent indomable. –en Dain se m’apropa amb les mans creuades sobre el pit, somrient amb aire superior. La veu li ha canviat, però em segueix provocant arcades. S’ajupa al meu costat i m’acaricia la galta.



No em puc moure. La ira és reprimida per la meva impotència i l’únic que puc fer és sacsejar-me lleument. Tan aviat com ho faig, un dolor immens em consumeix, tibant-me tots els músculs i arrancant-me un so gutural.



– Shh, no et resisteixis. Dorm.



I la llum va perdent intensitat mentre la foscor m’engoleix.

Em desperto bruscament i el cap em dona voltes. M’aixeco a poc a poc i m’espanto en veure que al meu voltant, hi ha almenys set persones esteses, d’edat variada, que dormen profundament.



Què…?



Estic en una cova estreta, il·luminada tènuement només amb un parell de torxes. L’espai és una sala petita de la qual surten molts camins que avancen cap a la foscor.



Oh, no.



Les Proves han començat.



Avanço curiosa cap a un dels túnels i intento veure a través de la foscor…



– Hola! Sóc en Ridoc –un noi alt em mira divertit mentre em somriu. Dono un bot per l’ensurt, però immediatament em sento alleujada de no estar sola.



– Jo la Violet, molt de gust.



Ridoc… el noi em resulta familiar, però no acabo de saber per què, i tampoc no aconsegueixo ubicar-lo.



Mentrestant, la gent del nostre voltant tornen a ser conscients, i el megàfon que penja de la paret s'encén.



– Aquí comença la Tria, demostreu la vostra valía.



La bombeta vermella que hi ha al costat es torna verda, i se sent l’eco d’un grinyol a la llunyania.



– Ha dit… la Tria?



Un só estrany, com un grunyit, retruny a la cova, provocant un silenci absolut.

Tots quedem petrificats, i ni tan sols ens atrevim a respirar.



El grunyit es repeteix, fent que una petitona s’espanti i comenci a somicar.



De sobte, els meus ulls distingeixen una criatura grossa que s’apropa a nosaltres pel túnel que tinc just al davant.



Dono dos passos endarrere, mantenint la calma mentres m’apropo el dit índex a la boca demanant silenci absolut.



La criatura és una mutació de llop, que han fet anormalment gros, amb potes immenses i uns ullals que fan por. És visiblement, una màquina de matar, però l’únic que no el fa perfecte i que ens pot salvar són els seus ulls: és cec.



Presa del pànic, la nena comença a plorar, i el caos es desata.



Que Déu ens ajudi a sobreviure.