Tots teníem dubtes, realment sabíem on érem i què ens esperava? La por vivia a dins nostre, però la nostra expressió externa demostrava fortalesa. Érem aquí i faríem tot el possible per sobreviure.



Després de diverses proves de tir amb arc i arma, ja m’encontrava a una de les proves considerades més perilloses i dolentes. Ja estava a mig camí del pont de madera vell i romput, quan una jove es va acercar corregent, provocant que el pont es moguera d’una manera espantosa. Les meves cames temblaven, l'aire fred arribava com el cop d’una ona a la cara. Em va empènyer per passar, no sé de què manera em vaig agafar bé de la corda però no vaig caure. La jove em va mirar i va dir:

—Els guanyadors no avancem en passos tan petits, nosaltres, és a dir jo, camino amb passos grans i segurs.



Va voler continuar però abans d’empujar-me, vaig relliscar, aconseguint que em resbalés. Vaig quedar penjant de la corda amb les mans. El por em va invadir, no sabia què fer. L’única idea que em va venir al cap era molt perillosa, però si volia continuar amb el meu pla, havia d’arriscar-ho tot. Era intentar-ho o morir, de totes maneres no tenia res a perdre. Vaig agafar el ganivet que tenia al pantaló de cuir, i vaig donar gràcies a Déu que els altres estiguessin molt allunyats de mi, no volia que ningú més sortís ferit. Amb un tall segur, i sense pensar-ho més, vaig tallar la corda del pont. Vaig tancar els ulls d’un impuls i molt fortament. Encara que sabia què passaria, no m’imaginava que la caiguda seria tan forta. Tractava de convèncer-me per no mirar avall. Vaig agafar una gran alenada d’aire i, amb tota la força que tenia i intentant no relliscar, em vaig balancejar fins arribar una altra vegada al pont. Ja arribava, vaig córrer per arribar a terra ferma.



Allà ens estava esperant un home, era el mateix que estava a l’inici de les proves. Cada vegada que estava més a prop seu, sentia que em jugava amb la seva mirada. Amb un lleuger moviment de cap em va indicar on havia d’anar. Mentrestant, em dirigia a la següent part, el walkie-talkie d'ell va sonar, no li vaig donar cap importància fins que un soroll s’apropava més. Era el soroll d’uns passos. Poques opcions hi havia de saber qui era la persona que estava tan a prop de mi. Sense més intriga, vaig girar el cap i em vaig trobar amb aquella persona. Teo em va cridar al mateix temps que jo em girava.



— Tu ets Amelia Edevane?

— Sí, sóc jo.



— Necessito que m’acompanyis.



— On? I per què?

— Aquí tu no fas les preguntes, de fet no pots fer preguntes.



— I per què?

— M’han cridat dient que has d’estar al punt de guàrdia ràpidament.



— Doncs, anem d’una vegada.



Ens vam pujar a la seva moto i vam marxar sense més explicacions. El vent bufava fort, però no podia permetre que em distragués. Sabia que el pitjor estava per venir. Tot i que el camí era desconegut, estava decidida a seguir endavant.



Mentre conduïa a gran velocitat, sentia una estranya tensió al meu voltant. El silenci del paisatge contrastava amb el soroll del motor de la moto, i de tant en tant, podia sentir el murmuri distant d’alguna conversa a través del walkie-talkie de Teo. Però, abans de poder preguntar més, vam arribar a una petita zona deserta. Vaig notar que l’atmosfera havia canviat completament, com si alguna cosa anés malament. Teo va parar la moto i em va mirar fixament.



— Aquí és on hem d’aturar-nos, Amelia —va dir amb una veu molt més seriosa que abans.



M’ho va dir d’una manera que em va fer sentir una sensació estranya al fons de l’estómac. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que no hi havia ningú més, només nosaltres dos. El que havia començat com una competició, ara semblava convertir-se en una mena de captiveri. Tot el que sabia fins ara s’estava esborrant a poc a poc, i la meva única opció era seguir avançant, esperant trobar alguna resposta a tot això.



— Què passa aquí, Teo? —vaig preguntar amb la veu tremolosa, però decidida a entendre tot el que estava passant.



Ell va deixar escapar un sospir profund, va mirar al voltant i després em va respondre en un to gairebé inaudible:

— Aquí comença el veritable joc, Amelia. I tu acabes de ser escollida per participar-hi.



La meva ment es va quedar en blanc. Potser les respostes que buscava estaven més a prop del que imaginava, però també em vaig adonar que la meva vida estava a punt de canviar per sempre.



I així, en aquell moment, vaig entendre que l'aventura no feia més que començar.