1492

El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ara tot em sembla diferent, no em puc creure el que passarà. En sortir, retorn la mirada i observo, per última vegada, la gran estructura que hi ha, les torres que té als costats i la gran porta de fusta que té el que ha sigut obligatòriament per anys casa meva, l’internat Rutersbeng: un edifici antic de colors marrons, amb dues torres als costats, petites finestres amb marcs decorats, una gran murada al voltant per protegir i una porta amb dues guàrdies.



Des de petita he tingut clar els meus objectius, i per poder aconseguir-los el primer que havia de fer era entrar en aquest internat. Varen ser anys de molta preparació solitària i esforç perquè els meus professors de l'anterior internat veiessin que el meu lloc era Rutesberg, l’internat de preparació per la guerra, i em fessin una carta de recomanació. Una vegada dins, només havia de fer el de sempre, esforçar-me, concentrar-me en el meu pla, i no fixar-me en ningú.



Continuo el camí de pedres que es dirigeix a la ciutat, sento que els colors tenen més intensitat. Tracto de mirar l’alba intentant memoritzar la seva esplendor, no sé si allà on vaig hi haurà ni tan sols la llum solar, cents de records m'apareixen, ferides s’obren i aquells records que m’han acompanyat al llarg dels anys i que em recorden qui soc reviuen amb intensitat i dolor. El cap està ple de veus i rialles ,sento una punxada al cor, puc veure els seus ulls, els ulls de color mel, com la resplendor d’una alba daurada, els verds càlids, com un prat sota el sol i els ambres , brillants com el destall d’una estrella al capvespre.es llàgrimes amenacen en sortir.



1486 - 14 anys

Pujo les escales i m'acosto a la porta de fusta marró que hi ha al final del passadís. Poso l'orella a la porta sabent el que escoltaré i, com m'imaginava, sento l'angelical veu de la meva mare taral·larejar. Toco la porta per a demanar permís, en entrar, em trobo a la meva mare amb la seva llarga i castanya cabellera despentinada, un vestit blanc folgat ple de taques de pintura, fent alguns traços,per a mi sense sentit, sobre una tela blanca.

M'acosto a ella i li pregunto:

—Mama que fas?

Ella col·loca un banc al seu costat i em convida a asseure'm.

—No entens que és?

—La veritat que no, per a mi només són línies sense sentit.

Em col·loca un braç per l'espatlla i em diu:

—Saps per què és això? — Lamiro amb intriga intentant entendre el que em vol dir.

— Perquè només mires el que hi ha, has de veure el que hi haurà.

— No ho entenc mama— li vaig respondre.

— Vol dir que on creus que només hi ha unes línies i algunes taques, en un futur serà una obra d'art.

El seus ulls brillaven més del normal.

—Però això és perquè tu ets una artista. la vaig mirar i li vaig somriure.

Ella va agafar un pinzell, el va posar en pintura i me'l va donar.

—Això vol dir, que si alguna cosa ho fas amb el cor i t'esforces, el que vulguis podràs convertir-lo en especial...



1492

Soc conscient que totes les oportunitats de repetir aquests moments s’han esfumat, o millor dit, me'ls varen arrabassar. Ara viuen dins de mi i alimenten el meu odi, són l'ombra que m'acompanya en caminar i l'ombra que revela la veritat.



Alleugereixo el pas perquè vull arribar a temps. el dia de reclutament, la ciutat estarà plena de gent, ja sigui de famílies plorant, amb por perquè no per elecció pròpia han d'enfrontar la idea de no saber que passarà amb els seus fills, de no saber si els tornaran a veure o si està serà l'última oportunitat que tindran d'estar amb ells. Altres famílies, alegres encoratgen als seus fills a anar, sabent que s'han estat preparant tota la seva vida per a això, i tenen plena confiança en ells.



M'impacta el silenci en arribar a l'entrada de la ciutat. Witterlend sempre ha sigut una ciutat molt concorreguda, però ara la solitud es fa present en passar, com en un desert la sorra s'ha aixecat i només la càlida llum dels fanals m'indica per on anar.



Finalment, arribo al port, la solitud desapareix i un gran soroll el reemplaça. Com m'esperava, el port està ple de famílies plorant i rient. Vaig començar a sentir calfreds, el cos em tremolava, estava més nerviosa del que pensava, hi havia molta gent, però no em podia tirar enrere ara, de moment no.



Al lluny veig una cabanya amb un cartell que diu "Punt d'informació", vaig cap a ell i em trobo a una dona pèl-roja que vestia un vestit de cuir cenyit.

—Bon dia, em podries indicar on m'haig de registrar?

—Digues-me nom i edat.— Va respondre amb un to de veu seriós i poc amigable.

—Amelia Edevane, vint anys.

Em dona unes fulles i continua:

—Signa aquest paper i ves a la cabanya que està a la dreta.



Així ho vaig fer i em vaig dirigir a la cabanya que la dona pèl-roja m'indicava. En arribar em col·loco en una fila d'aproximadament deu persones. El temps semblava no passar i jo em desesperava cada vegada més. Després, del que havia semblat una eternitat arribaria on un noi ros, alt i fort que es disposava a preguntar i anotar les meves respostes en un paper.

—Nom?— va preguntar.

—Amelia Edevane — vaig respondre

—Ets conscient de la decisió que estàs prenent?— em va dir mentre en mirava fixament als ulls.

—Sí — vaig respondre tractant de semblar una persona segura.

—Prens la decisió per voluntat pròpia?— em va tornar a mirar i els seus ulls negres em van intimidar.

—Totalment!—vaig respondre convençuda.

— Signa aquí, si us plau.

Fet això em va donar un paper i em va dir:

—Pren aquest paper, l'hauràs de lliurar quan el comandant al comandament te'l demani. Ja pots anar a la zona exacta de reclutament quan estiguis preparada.

Vaig agafar el paper i em vaig disposar a anar-me'n.

—Gràcies.

—Molta sort. — va respondre.

Escolto les seves últimes paraules, li vaig donar un tímid somriure i vaig començar a caminar.

Encara quedava un temps perquè tot comencés oficialment, i encara que el cos em vaig demanar que fugís no ho vaig fer.

El moment de la veritat s’aproxima i res em detindrà.