Primer oratge càlid de març i el desembre es desglaça. La terapeuta gaudeix d'una escapada a les sis de l'horabaixa, com un rellotge. L'endemà partirà més tranquil·la, i el que ve es permetrà partir cinc minuts tard. La falta d'horari ve donada per la posta de sol, quan cluca els ulls cada pic més tard, fins a les set, inclús es permet arribar a quasi els dos quarts de vuit; i de cop obri la tapeta del despertador Casio amb els nombre fluorescents i gira la rodeta una hora exacta, tot i que sap que les agulles d'aquell despertador tenen vida pròpia.



I com aquelles agulles marejades canvia tota la seva rutina, la dutxa, el sopar, la telenovel·la Tot i que el fills ja han marxat i el sopar només es per ella, que no té ningú que pugui recriminar-li cap feina de la casa fora fer; té una intuïció interior, una queixa sense el front arrugat ni el nas i el llavis contrets.

El ventre banya les Ausònia cada nit, cada cop que riu i quan camina. L'edat i el temps l'atrapen, i mentre llegeix "50 sombras de Grey" mira per la finestra els pins sembrats al costat del mar es planteja el que ha viscut, els records natals, vol arribar fins a catar la lactància. Els niguls taquen un cel blau abril i amb el paral·lelisme del temps i el cos madur i musti de la terapeuta, el vent sacseja l'amanida de pinassa i arena de la platja. La remor de les ones traspassa el formigó i la salina s'aferra als vidres del balcó Humitat salada i pinassa bruta al replà, una sala d'estar buida, plats acaramullats sense fregar i el llit sense fer; un cap de fibló ho ha arrasat tot i porta una baixa per depressió.



Mentre les articulacions es calcifiquen i la pell s'aferra als ossos, els seus tres fills passen esporàdicament per aquell pis un cop o dos a la setmana, passen els minuts mirant al rellotge, al sostre i en silenci digereixen l'absurda incomoditat d'estar amb una mare. En passar una hora, marxen.



Neurones mores escopetejades per mals vicis, sedentarisme, falta de pensar i falta d'essència humana. Un quitrà de codis binaris i monotonia fermen a la terapeuta als coixins florits del sofà. Els cabells blancs arrasen com una ona i s'emporten el tint roig.



Mentre la mirada d'uns ulls envitrallats es perd en una cursa ciclista subtitulada, el món continua sense pietat, corr, volta, bota i apaga cada espira amb un raig d'humanitat que escapa d'aquesta foguera, crema de llibres i records passats i futurs.



Així com àlbum de fotos d'Andorra '81 perd el color de la tapa de pell en un calaix de fusta teca i les fulles de paper s'esfloren i tornen ocres, els anys han passat i aquella pansa amb extremitats, pàl·lida amb uns bolquers per excretar les farinetes que menja, no recorda la consulta que cada matí escortava com un guardià incansable, no recorda els noms dels fills que sortiren del seu ventre i es nodriren de la seva llet.

Realment, és impossible reconèixer-nos en un mirall, en qüestió d'unes quantes llunes, cinc estius i cinc primaveres, els pits semblaven dues calces velles i el seu cos un ametller estiuenc. Qui vol recordar?

Quan seu, les anques se li dormen, fa dies que no les nota. Les té d’un color cera amb clapes vermelles, inerts i amb una forma còncava que imita el coixí del sofà. Només s’aixeca quan ha d’anar a dormir, tot i que queda desvetllada hores fins que els ulls decideixen tancar-se unes hores. Els dies i les setmanes passen, i els teixits es comencen a podrir perquè les cèl·lules, asfixiades, no reben ni nutrients ni oxigen. La pell torna groga amb estries púrpures que troben un eix comú en un centre granat.



Un dia, com qualsevol altre dels que passen quan perds la noció del dia de la setmana, la carn es va obrir quan la van portar al llit, la terapeuta no digué res, i quan la tombaren al llit, un líquid espès de pus groguenc amb alguns pigments vermells de la sang. Una secreció negra va començar a suar de la ferida i amb la calentor del cos es va anar evaporant fins que un núvol negre va tapiar el sostre.

D’aquella brusca negra vaig sortir jo. Exacte ignorants, no som cap mena de narrador omniscient, som el vent que t'enreda els peus cada desembre, una suor freda, els llavis tallats, mosteles i padastres… Som un cementeri, allò que tan fugiu que no podeu ni veure, una mirada desviada quan veis una esquela, els rams de flors, els memorials i el silenci d’un vetllador. Avui som el silenci d’una mare i l’egoisme d’uns fills, la llibreta i els noms, Budapest, el far i un mirall com la plata.



Curta conversa quan arrib, amb la terapeuta va ser una mirada i me la vaig emportar com un vent de ponent, que aplega les ànimes i la claror.

La pacient no va ser cap sorpresa, va ser un secret a mil veus, com un animal de zoo, maltractat i famèlic davant una mirada pública. Amb aquell vol va quedar clar; pertanyem a la terra, la rosada i la molsa, i no al formigó i al pladur.

El pacient fou una mort repentina, com una de tantes i a la vegada única, una mort barroca per una emoció sublim i pura, tan brillant que el seu delicat cos fill de la globalització no ho pogué suportar. Un cosset fràgil, el mateix de porcellana que veiem reflectit cada matí al mirall.

Cabrons egoistes, mirau més enllà dels vostres llombrígols i veieu el que hi ha surant pel que queda del mou, socorreu el seny i la humanitat de la xacra de plom que heu fet vosaltres mateixos. No hi ha ni passat ni present, no ho veieu? El passat és allò que ens penedim i recordam amb nostàlgia, el futur és el somni fantasiós d’un nin una nit bona. Gaudeix de la nit de Nadal petit adult, abraça als padrins i viu innocent, lluny de les espires pretensioses d’aquesta crema de bruixes. Bon viatge pacients; per un pic i sense que us en pugi al cap, sou els protagonistes d’aquesta història, i sense saber-ho, us asemblau com constel·lacions amb els pacients i amb l’implacable argument de ser estrelles, ballau anàrquiques per l’espai, tenint-me al record del present vivint-lo plenament.





Besau-vos fins a escaldar-vos els llavis, abraceu-vos fins que es podreixin les vostres robes i estimau fins que ens retrobem un altre cop.