Ella rebuscava un alè de comoditat en aquell sofà de cuir marró amb una falsa aparença desgastada. Va entrecreuar les cames i es va col·locar a sobre un dels coixins amb brodats de mandales dels que hi havia repartits i un altre damunt les cames, com un escut. Va començar a parlar amb la gola encimentada, cada paraula era disseccionada per la psiquiatra i les mirades de prop, l’anàlisi, esclafaven a la pacient. A poc a poc els silencis en espera de la resposta eren més incòmodes que les preguntes i va haver d'entaular una conversació mitjanament condreta. A cada sessió, les nits sense dormir i els dies sense sortir de casa se sintetitzaven dins aquella llibreta, però l'origen quedava sepultat darrere d'aquell coixí. Sovint, en un d'aquells inferns de cavil·lar hores i hores, es plantejava que passaria si d’aquí milers d’anys es descobrís aquella llibreta, amb els papers color ocre i rígids com relíquies de fusta, aspres com el palmell d'una mà. Si ni tan sols ella sabia el que li passava, que en dirien els cosmonautes? De fet, podria arribar a ser la pedra rosseta de la globalització, del seu producte i rebuig.

No cal submergir-nos en les teràpies ni les preguntes; quan una persona està condemnada res-no l’aturarà. Si ho ha intentat més d’un pic, que hi perd un altre cop més? La vida? Malgrat que avui sigui un dia seré, els vents de Tramuntana la persegueixen cada dia, li escupen els cabells sobre la cara, dins la boca, es remullen en saliva. S’aixequen i mostren el front i ballen rebels com una guarda d'adolescents. Ella es col·loca els cabells com el mariner la vela llatina i quan es dona per vençuda assegura el seu abric de franel·la al seu tors i accelera el pas ferm i accelerat amb les espatlles imantades al coll i les mans segrestades a les butxaques.



Arriba a casa seva, bé, al seu pis de lloguer, obri la porta i puja els graons de conglomerats grisos, rellisca la mà per la barana rovellada i estira qualque closca de pintura que s'aixeca. Trepitja l'estorí que ja ha perdut tota forma, color i missatge de benvinguda. Entra a casa seva, i s’incorpora a la rutina, ningú més que els seus pulmons i el seu cor l'esperen, i encara així troba que la casa està estibada. El mateix ball, com cada dia, com han de ser els seus pròxims dies -és un tòpic, però com que el mateix tòpic es repeteix com una rutina, em prendré el luxe de poder plantejar aquesta història com una de tantes, com la vida de molts, i esperem que aquest cop la moralitat no es difumini.



El vent bufa fort, les vidrieres repiquen i se sent com siula entre les juntes dels vidres. Quin cabró. Ja la torna a cridar, ja torna a guaitar el finestral del pati interior i vandalitza les branques dels arbres del carrer.



-Pip! Pip! Pip! -sona la rentadora al seu costat. S’acota i obri la porta amb dificultat, estira la trena de roba i llençols calents i humits i es disposa a estendre la roba a l’habitació més oblidada de la casa. Obri la finestra perquè el company ens sigui útil d’una vegada. Estenia les camisetes i les llàgrimes ballaven per aquells ulls d'infant. La pacient havia trigat a venir, havia trigat a anar, tornar a voltar, botar i fer cucaveles. La pacient ja no és, i el que no és, el que no té nom, s’ho emporta el vent; com les paraules, les mirades, els gestos sense testimonis.



La pacient brilla, li brillen els ulls, salats com cocons, i a les nits canta. Canta en silenci, xiuxiueja al coixí i ell se l’abraça. S’aixeca neguitosa i abandona la casa amb unes sabates de runnerlluents, uns pantalons de pijama de felpa amb una tal Minnie Mouse estampada a tot arreu i una dessuadora grisa llisa i calenta. Agafa les claus del cotxe, deixa el mòbil al rebedor i sense entaular paraula amb la seva consciència baixa les escales.



Agafa el ford fiesta groc de principis dels dos mil i parteix per la carretera, la qual han deixat expressament buida perquè faci camí. Segueix l'estel llums daurats que corren pel parabrises i aparca a la grava de davant del far de Cavalleria. De petita venia aquí amb el seu pare, miraven els vaixells que passaven i el pare sempre li explicava la funció del llum del far. Li deia que guiava a tots els vaixells a casa i els salvava de no estampar-se contra les roques; el sàdic i fràgil marge invisible de l'alè. També s’inventava un conte quan li demanava perquè s’anomenava així i amb una veu de rondalla fantàstica, es rebaixava a la innocència de la que semblava que mai seria pacient d'enlloc, i li contava l'esporàdica història:

-En temps del rei Jaume II, els cavallers del rei guardaven aquell far perquè hi deixava reclosa a la sevafilla tot el temps que el seu pare viatjava per tota la Mediterrània. Es conta que el rei, de tants de viatges i luxes que prenia, va oblidar a la filla en aquell far i els seus cavallers també. Quan més passaven els dies i els mesos tota sola, l'al·lota més giscava i es desconsolava. Les nits que més s’enfadava, tots els vents es congregaven en la mar que il·luminava el far i tots els mariners que hi navegaven queien com ploms dins la mar i morien ofegats, tapats per un taüt de posidònia i arena. Finalment, un dia la nina va morir de pena, desolada en aquella torre i la seva ànima i veu quedà encomanada al vent de Tramuntana qui guia des del dia de la seva mort a totes les ànimes a port. -.



Li encantava aquella història, tenia la certesa i seguretat d'un infant, sabia que el seu pare i la seva mare mai no l’abandonarien, de fet, no es podia plantejar mai un escenari sense la seva casa, la sopeta maravilla en acabar l'escola, el pa amb oli els horabaixes. No la varen abandonar, el problema era que l'advertència de: ''Quan siguis gran voldràs tornar a ser petita.'' un dia es converteix en realitat, el ros dels cabells es substitueix pel marró, els estius ja no semblen estius, els dinars són fats i el món avança i ens reoba la innocència i la felicitat natural, injustificable.



Es va acostar gelada, tremolant de fred amb un nus al pit, com quan ha de començar a plorar, i nervis a la panxa que l’enrampaven quan caminava. Va quedar dreta davant la impetuosa mar negra, semblava de petroli. De sobte va tornar, el vent. Les galtes se li gelàren i es va arrufar, com si es volgués plegar en dos. El vent li traspassava les robes i es filtrava a la seva sang, a les articulacions, les neurones... apoc a poc, el pleg es va afluixar, es va llevar la jaqueta, els calçons, els calcetins i les bragues. Tota la pell es va eriçar i els mugrons es van contreure. Despulla, balla amb la Tramuntana, amb la mar i tota vida més enllà del'Homo erectus.Tot l'univers d'àtoms partícules i pols d'estrella que humilia a un món ple de llumetes blanques i construccions fàl·liques, un més enllà d'un nombre, la màgia pura del cosmos vers la mediocritat.

La pacient no té nom, tanmateix, no el necessita. La pacient es difumina entre el vent perpendicular i les guspires de la llum de la lluna que identifiquen el seu cos fugaç. La pacient no té por a la mort, mentre existim la mort no hi és i quan ve, nosaltres ja no hi som. A la pacient se l’ha emportat el vent, com unes paraules remulles de vergonya, com un desig desesperat, com una súplica sense esperança. A la pacient se l’oblidarà com a una més de tantes i els corrents l’amagaran amb arena.



Finalment, la pacient mor quan li notifiquen a la seva psiquiatra. Aquesta queda notablement afectada amb un recordat gust de culpa. Un altre cop se l’emporta el vent quan escriu una mena de conclusió a l’apartat amb el seu nom de la llibreta, com si hagués escrit el punt final del capítol d’un llibre.



Uns mesos més tard, uns estudiants de neurologia d’una Universitat de la península, li diuen que fan un estudi sobre els efectes del clima al suïcidi i ella accedeix a donar els casos dels pacients més significatius que hagin pogut tenir a veure en escenaris proposats pels estudiants, en concret un destaca. El treball conclou en què la gent que viu a Menorca es més afectada per les ratxes de vent de Tramuntana i això provoca estressos psíquics que poden conduir a conductes suïcides. El treball dicta sentència i la pacient és tan anònima com insignificant, quedarà marcada en algun llibre, en algun estudi, que culparà, hipòcritament, a la Tramuntana per cantar i absoldrà a la humanitat per ballar sense permís.