Un cel totalment diferent de qualsevol escala càlida que haguem pogut veure en la nostra terra, s’alçava de matinada a Budapest. Els terrats s’aixuguen els capells i el pacient es disposa a començar l’aventura.



Es corda un abric negre que li arriba fins als genolls, un mocador de punt retxat de grisos i negres. Són les cinc de la matinada i a la porta d’un hotel de Budapest surt un pacient incoatiu d’una aventura. S’ajusta uns auriculars i es reprodueix ‘’He mirat aquesta terra’’ de Raimon. Budapest calla, el pacient escolta.



El carrer de fanals esvelts i enflorats el guien fins a un parc aïllat de tot rastre de la revolució industrial. Roures immensos tapen el cel i aquella aura humida comença a calar dins els ossos. Quan la llum puja del fons del mar, un vent de llevant comença a tremolar, una llum surt dels llagrimals i el pacient mira aquesta terra, aquestes façanes, aquest aire… no hi ha paraules, pacient.

El pacient, avesat a dopamina sense marges, sorolls i crits on ha de ser casa i llums blancs sobre capses de ciment; ara, i per fi, el pacient es troba a casa. Mentre comprenien els seus dits de cec que alguna cosa dintre d’ell havia canviat, una primavera, el sol s’acomodava al seu front com la calentor de la mà d’una mare, una estima retrobada. Una veu el crida, una desconeguda, però confiada, surt de l’oasi de Bosc i es reagrupa amb l’espècie urbanita. Observa façanes de colors intensos, xemeneies carburant, voreres empedrades i polides pel pas de les passes i el ritme frenètic (ara positiu) d’una ciutat que no dorm perquè gaudeix del dia, una ciutat que resisteix al canvi i conserva un aire pur, un bressol de llevant.



Un portal renaixentista anuncia l’arribada al museu nacional. El pacient no ha estat sincer. No està prou segur d’estar preparat per entrar perquè és la primera vegada que entra en un museu. No ha sortit mai de la seva oficina al trenta-i-pico pis d’un gratacels de Madrid, l’únic quadre que ha vist és el del monitor de l’ordinador. La psiquiatra el va recomanar un any sabàtic, que rodés món, va tirar un dau i ara és aquí, davant dos pilars corintis que el separen de la realitat.



En entrar, paga l’entrada en una sala de recepció plena de plaques de fusta clara, mampares de vidre i vinils negres (la gran obra mestra de l’art contemporani).

Apareix en un rebedor gairebé celestial: al sostre volutes i motius florals en daurat, frescs amb escenes mitològiques que semblen degotar acabades de fer, a les parets estanteries de llibres infinites, passadissos amb els lloms que es perden en la perspectiva sobre fustes pintades de verd turquesa, rematat amb mosaics geomètrics de daurat; a terra un llac de marbre polit blanc com una pica de calç viva, un indret viu, respira i batega. El pacient no atura de mirar per totes bandes, s’apropa a una pilastra de la paret, la toca, l’ensuma, la llepa… fins que un de seguretat li demana, molt polite, que: ‘’Please, step aside’’. El pacient es recompon i quan es disposa a treure el mòbil per immortalitzar aquell tast diví, el dispositiu cau, romp tota simfonia de veus anònimes, i s’acota empegueït a recollir-lo. Quan l’agafa veu el reflex de la mà, com un mirall, al reflex del marbre blanc; llavors el front, els ulls, la boca; es replega les mànigues de la camisa i es veu els braços vellut; es lleva la camisa i es veu el pit, els mugrons eriçats, el llombrígol; es baixa els calçons observat per la multitud i es veu els bessons, les cuixes els genolls…; es baixa els calçotets i s’observa sencer, estirat sobre aquell llençol blanc de vidre. S’aixeca i corr desesperat a omplir-se d’art, de regnes que caigueren, de burgesies en esplendor, d’aristocràcies d’etiqueta i de ploma d’ànec, del paraigüer de la porta de recepció fins a l’agulla daurada que corona la cúpula de l’edifici. El pacient vol ser omniscient per ser una pinzellada més.



Entra a la sala d’Escultura renaixentista i se situa davant un David de Miquel Àngel i replica la postura, un contraposat perfecte. Corr histèric per tota la sala, puja damunt els bancs, es llueix com una ballarina davant la mirada atònita d’un grup d’estrangers estibats de càmeres digitals i motxilles Quechua. El pacient es un marbre més, és el Laocont, l’Afrodita i l’August. Un bronze i una cera perduda, és l’abans i el després d’un segle humanista. Abraça a una afrodita de pedra, li acarícia els cabells i el vestit trepanat. Torna a córrer histèric i es topa amb un fresc, un mural de l’apocalipsi que omple un paret de gairebé 4 metres. Observa cada figura i la calca a la seva ment, cada individu i cada personatge es plasma dins una composició mental, un nou apocalipsi, l’apocalipsi del segle XXI, el de les pantalles, sense judici ni perdó amb el pecat de no haver viscut, de no veure món. Es mira als ulls amb un crist ressuscitat i aquest el mira, es comença a moure amb serenor i surt de la immortalitat de la calç. El pacient el toca, toca curiós les ferides de la crucificació i es taca de sang la punta del dit índex. El crist el mira, amb una mà li subjecta al cap, li fa una rialla i es desvaneix dins l’espai.



Corr com boig perseguint l’espectre fins a arribar a la sala del barroc. Just aparèixer per la porta queda aturat, llança una mirada panoràmica i els ulls se li entelen. El pacient es trenca en una sala circular, frescs al sostre de la cúpula amb escenes mitològiques, colors vius que broten del guix, volutes daurades i decoracions rococós. Bota per intentar tocar-los, observa els quadres a l’oli, toca els llenços, els marcs grapalluts i voluminosos. Al voltant del curiós pacient es crea un cercle de gent i xiuxiueig, els guàrdies queden atònits i s’aturen en el temps, com si una força metafísica hagués reservat aquest precís moment pel pacient. Els walkie-talkies ressonen en veus greus, les mares tapen els ulls als infants, però no desvien la mirada de l’escena principal, un pur protagonista, un obra mestre del món globalitzat i els residus humans que deixa.



Gira la mirada i troba un vestit exposat d’una antiga reina, voluminós com una copa boca avall, amb capes de seda i tafetà que es despleguen per sobre. Detalls brodats, llaços i cristalls incrustats i… aquell color ivori, un vent fresc, un reflex, un núvol enlluernat, una neu verge, una perla incorrupta, un blanc auster de color i estibat de llum. El pacient romp el vidre, repiquen les alarmes i s’apaguen els llums. Apareix ell, en un escenari circular com una òpera barroca, unes llums intermitents vermells que corren en cercles sobre les parets i aquell ample vestit. Sembla una contradicció aquella escenificació: un renegat de la cultura i la humanització, ara òrbita de cultura, d’art i altres pràctiques ancestrals que cremen el temps sense treure un profit perquè el profit no és profit si no és econòmic o eficient.



Apropant-se ferme al centre de la sala fins que cau desplomat, com un sac de farina just al nucli d’aquell escenari fictici on a terra resta un mosaic de la rosa dels vents. Mira al centre de la cúpula al sostre i davalla una aranya amb milions de vidres enfilats; una galàxia diu. Lentament, la galàxia s’apaga, l’indret perd la llum i només queden dins aquells ulls clucs unes quantes llums intermitents que semblen focs d’artifici. I un darrer alè. Uns ulls clucs. Uns peus descalços. Unes mans verges. Un instant de seny en un circ anomenat món, i un pacient ceg, sord i mut; fins ara.



El pacient cau fulminat per un ictus. El metges dictaminen que la bogeria era fruit d’aquella apoplexia argumentant el que sempre sentim, que si el cervell és molt complex i sempre descobrim coses noves… i fan el mateix acudit: ‘’Hem arribat abans a la lluna, que no pas entendre el funcionament.’’

El pacient fou víctima de la llum, d’un blanc atronador, un blanc més enllà d’una pantalla i una embranzida de Llevant. Li va caure a sobre un moviment, un llenguatge, el pes de la bellesa pura sobre un cos incapaç, un cos avesat a una Gioconda a través d’una pantalla o un mem sobre El darrer sopar.

La psiquiatra torna a treure la llibreta, observa el nom i dibuixa un asterisc per remarcar aquella història, per un possible futur estudi, potser. Es tanca la llibreta i s’esclafa oblidat per altres històries, altres víctimes de la complicitat sistemàtica. Mor amenaçat per una mirada jutjant i apunyalat per una causa empírica i dogmàtica per evitar maldecaps mirant més enllà; “Massa feina” diuen. L’indret sense vent, la calma dels ignorants. Avesat a les tenebres de la ciutat i del món avantguardista, el pacient va partir amb una bufada de vent, el vent del sol: Llevant