Després d’aquell dia en el que, durant el dinar familiar, Pep va arribar a casa de Joana, havien parlat unes quantes vegades. Al principi havia sigut una mica incòmode ja que, després de tant de temps sense veure’l, Joana no sabia com actuar amb Pep. Però ell de seguida li va donar una curta abraçada per trencar el gel i li va preguntar com estava. I, així, es van posar a parlar per posar-se al dia. De fet, feia dos setmanes que Joana es trobava en el seu poble i ja s’havien trobat unes quantes vegades i inclús havien fet bromes com quan eren adolescents.



En quant a la resta del amics, Joana havia quedat amb quasi totes les seues amistats de la adolescència i ho havia passat estupendament recordant anècdotes i rient sense parar. Un dia va anar a la platja amb els amics, un altre dia van sortir de festa per la nit, també van fer molts dinars i sopars tots junts… Aquelles dos setmanes que portava en el poble havien sigut com tornar a tindre 17 o 18 anys. Havia xalat tant que, a estones, es preguntava si seria capaç de tornar a acostumar-se a la seua vida en la freda ciutat de Àmsterdam, amb Noah…



Just estava pensant en tot això quan la mare va entrar a la seua habitació.



-Ey, Joana, t’estava buscant- va dir, recolzant-se delicadament al llit. Es trobava cada volta més cansada, la qual cosa li recordava a Joana que, al cap i a la fi, havia tornat al poble per la falta de salut de la mare.- Estava fent un pastís com els que t’agradaven quan eres menuda però m’he adonat de que no tenim ous. Així que, podries fer-me el favor d’anar a comprar-ne?-va demanar a Joana, qui va assentir abans de vestir-se i sortir de casa.



Llavors, es va adonar de que era diumenge i, les poques tendes del poble, estaven tancades, pel que va decidir dirigir-se a la granja, on havia comprat ous o llet mes d’una vegada quan era més jove.









De seguida va arribar l’edifici vell de pedra envoltat de corrals que formava la granja de la família de Pep. Va tocar a la porta de fusta varies vegades, però ningú va contestar, així que va decidir pegar una volta pel voltant de la masia. Quan va arribar a la zona dels estables, es va trobar a Pep cuidant d’un cavall. Es va quedar una bona estona mirant-lo, era alt i fort i, amb el sol de cara, li destacàven els ulls blaus que sempre li havien fascinat a Joana. Malgrat haver-lo vist ja unes quantes vegades durant aquells dies, no podia evitar sentir un calfred en tindre’l davant.



De sobte, Pep es va girar i es va adonar de la presència de Joana, que va tractar de dissimular com si acabara d’arribar allí.



-Hola! Venia per si teníeu ous, que ma mare estava fent un pastís dels seus i resulta que no ens queden.



-Clar que si, vine!- va contestar ell amb un somriure.









Els dos junts van anar cap al corral de les gallines, que estava brut i ple de plomes, ja que aquells animalets de dos potes corrien lliures per ahí. Joana anava darrere de Pep, amb cara de fàstic; ja no estava acostumada a aquelles coses tant rurals.



-Noah es tornaria boig si em veguera ací entre gallines-va xiuxiuejar Joana, pensant que Pep no l’escoltava.



-Qui es Noah?-va preguntar ell mentres s’arrimava a la part del corral on les gallines ponien els ous.



-Es… la meua parella- va contestar Joana amb por per com podia reaccionar Pep enfront a aquell tema.



-Ah, i perquè es tornaria boig?



-Bueno, diguem que es de ciutat… A més es el director d’una de les millors companyies hoteleres d’Europa i, això de collir ell mateix els ous… Definitivament el tornaria boig!



Joana va notar com Pep es posava tens, així que va decidir deixar de parlar del tema, donant lloc a un silenci un poc incòmode.



Al cap d’un moment, van sortir del corral i van anar cap l’edifici principal de la granja. Llavors, ell va tornar a traure el tema que havien deixat abans en l’aire.



-I, quant de temps portes amb Noah?- va preguntar amb veu neutra, seguint el seu camí.



Joana es va quedar uns segons callada; no sabia si hauria de dir-li que, en realitat, va começar poc després de tallar amb ell i que era el motiu pel que no havia tornat a Espanya. Podria dir-li que portaven pocs anys i que, si estava en Àmsterdam, era per que ella volia… Res, eixa història amb Pep no colaria… ni volia que colara. Ell sempre havia sigut la persona a la que li contava els secrets que no contava a ningú quan era adolescent i, la possibilitat d’enganyar-lo amb això, li va trencar un poc el cor a la Joana de fa anys que seguia atrapada dins d’ellla.



-Vaig començar amb ell durant l’Erasmus- va aclarir al final, evitant mirar-lo als ulls.



-Per això vas tallar amb mi…- va murmurar Pep amb un fil de veu.



-Pensava que les meues amigues t’ho haurien contat ja- Va explicar Joana, que sabia que, en els pobles, les notícies així volaven.



-Vaig preguntar per tu durant molts de mesos però no me van voler dir res, només me van dir que havies trobat treball allí i t’havies quedat.



Joana va sentir un regust amarg al sentir allò. Li dolia imaginar-se l’amor de la seua adolescència preguntant per ella, sense entendre perquè l’havia deixat així. I, en quant al suposat treball…



-De fet, no treballo. Amb el sou de Noah tenim més que suficient per als dos- va aclarir, provocant que Pep parara de cop.



-Però si sempre deies que volies treballar i mantindre’t per tu mateixa!- Va exclamar Pep, mirant-la amb cara de preocupació.



Joana es va limitar a arronsar les espatlles i dibuixar un petit somriure per no tindre que donar-li més explicacions perquè, sent clars, no en tenia. De fet, ni ella entenia com havia acabat on estava. I tampoc tenia l’energia suficient per a parar-se a entendreu.



-Bueno, i tu tens parella?- va preguntar Joana tornant a caminar, per canviar un poc.



-No. He tingut algunes parelles durant estos anys però res ha funcionat…



Just quan va dir això, van arribar a l’entrada de la granja. Es van quedar parats, mirant-se als ulls fins que ell es va arrimar a ella per donar-li una dolça però necessària abraçada. Joana no s’ho esparava i allò li va arribar al cor. No va ser conscient fins a eixe moment de que necessitava una abraçada. De fet, necessitava sentirl-lo prop d’ella. Quan estaven junts, ningú era capaç de calmar-la tant com ell amb una simple abraçada. I, pel que va sentir Joana aquell dia, eixa condició seguia igual, com si no haguera passsat el temps per a ells.









Després de la abraçada, Pep li va donar els ous a Joana.



-Te’ls dono amb la condició de que em guardeu un trosset del pastís- va dir somrient.



-Si véns després a dinar tindràs tots els trossets que vulgues- va contestar ella abans de marxar cap a casa.









Quan va arribar a casa, va veure que Carles i el seu nuvi ja estàvem ahí, preparats per a dinar. Es van saludar tots i Joana va deixar els ous a la cuina per què la mare acabarà de fer el postre.



Mentre la mare estava en la cuina, Joana va sortir a la terrasa amb Carles, que va dir que cada volta veia la mare mes cansada i li va preguntar Joana si tenien els resultats de les últimes proves que li havien fet.



-Ella me va dir que estaven prou bé els resultats, però jo no els vaig vore.-Va contestar Joana un poc trista per pensar en el que havia dit el seu germà: la mare cada volta tardava més en pujar les escales o fer les coses del dia a dia.



Joana va mirar al seu voltant, la terrassa estava plena de floretes i decoracions que havien posat al llarg dels anys i que feien que es sentiren acollits en aquell espai.



-Doncs, a mi m’agradaria vore els resultats complets-va dir Carles amb la mirada perduda en algún punt.



-L’altre dia vaig trobar el telèfon del metge, si vols després de dinar el cridem i ens ho explique tot bé- va proposar Joana, encara que no sabia si es veia capaç de parlar amb el metge i afrontar el que siga que els poguera dir perquè, a hores d’ara, Joana ja s’esperava qualsevol cosa.







Després d’una estona, van arribar la germana de la mare i el seu home i es van posar tots a parar la taula, que el dinar ja quasi estava acabat. Per últim, van tocar al timbre i Joana va anar a obrir. Un somriure se li va dibuixar en la cara em veure a Pep amb texans i camisa plantat darrere la porta.



-Hauré de vindre a per el meu trosset de pastís…









I, així, va entrar i es van posar tots a dinar junts. Van parlar de tot mentre menjaven i van passar una bona estona. En acabar de dinar, Joana es va separar de la resta i va anar un moment a la seua habitació. Abans li havia promés a Carles que, en quant poguera, cridaria al metge de la mare i Joana no s’havia quedat còmoda després de la conversació amb el seu germà, ja que ell pareixia molt preocupat. Així que va decidir cridar ja al metge.



-Diga-va dir una veu masculina a l’altra banda del telèfon.



-Si, hola, sóc Joana, la filla de Rosa Pla.



-Ah, si, bona tarda Joana! I bé? Teniu algún problema?- va preguntar l’home tranquil·lament.



-Bé, doncs, et trucava perquè m agradaria que ens tornareu a enviar els resultats de les últimes proves de Rosa, que ella diu que no els troba.-va demanar



-Com? No sé de quines proves em parla.



-Si, les proves que es va fer fa una setmana per anar controlant la malaltia.



-Joana, no sé de que em parla, no tinc enregistrada cap malaltia de Rosa Pla.- va explicar el metge, provocant un mar de dubtes en Joana.



-Com que no? Però si va dir fa unes setmanes que es trobava prou mal la meua mare, que tenia una malaltia molt avançada i no tenia cura.



-Però si la seva mare està estupendament bé!- Joana no sabia ni que pensar, no entenia res.



-Doncs… d’acord. Moltes gràcies.-Va dir com va poder, desubicada.



Joana va tallar la cridada i va baixar a la terrassa acceleradament, amb més preguntes de les que tenia al principi.



Quan va arribar, nerviosa, tots es van quedar callats i ella es va dirigir a sa mare.



-Mamà, tu estàs dolenta, veritat?



Rosa la va mirar com si s’hagués tornat boja.



-Si, ja ho saps, Joana.



-Doncs, es curiós, perquè qui no ho sap és el metge!- va exclamar Joana alterada.



Carles es va girar de cop cap a Joana, sense entendre que estava dient. La mare, en canvi, es va posar nerviosa i va evitar la mirada dels seus fills anant a la cuina a pel pastís que havia cuinat abans.



Joana va aprofitar per a analitzar la reacció de tots els que havien anat a dinar. Els seus oncles parlaven entre ellls i pareixien extranyats. Carles no entenia res, igual que la seua parella.



-Però que t’ha dit el metge?-preguntaven.



Rosa va tornar a sortir a la terrassa amb el pastís i el va repartir, ignorant les cares de desconcert de tots.



-Mamà, ens pots explicar què està passant!?-va preguntar Carles, una mica enfadat.



-No hi ha res que explicar, deixeu de dir bogeries, que no estic jo per a estes coses.



-I perquè m’ha dit això el metge, mamà?-va tornar a preguntar Joana, agobiada.



Lllavors va passar una cosa que ningú esperava: Rosa i Pep es van mirar amb complicitat i ell va assentir amb el cap. Va ser aleshores quan Joana es va adonar de que Pep havia estat tranquil tot la estona.



-Vale, Joana, el metge té raó, no tinc cap malaltia!-va exclamar la mare tremolant.



Carles i Joana es van mirar sense entendre res, molt desubicats. Joana va sentir una tremolor per tot el cos i va mirar a la mare amb frustració.



I per què ho has fet? Per què ens has mentit?-va preguntar Joana agobiada.



Rosa es va quedar callada, mirant cap terra, sense saber que dir.



-I tu, Pep, si ho sabies per què no ens vas dir res?- Joana va encarar a Pep.



-Joana, això era cosa de ta mare, no podia posar-me pel mig. Ella me va demanar que l’ajudara amb açò i ho vaig fer, però no tenia perquè dir-te res si ella no volia.









Joana es va separar d’ells. El cor li anava a mil i no entenia res. Havia deixat tot el que tenia a Àmsterdam i havia agafat un vol tota sola per la suposada malaltia de la mare i ara resultava que tot era mentida!









-Per què ho has fet, mamà? He deixat tot per tu, per vindre a vore’t pensant que estaves malament i resulta que ens estaves enganyant! Eres conscient de tot el que he deixat estos dies per vindre ací?-va reclamar Joana, fora de si.









-Es pot saber que has deixat, filla? Es pot saber que és això tant important que tens en Àmtesrdam per a que no vingués des de fa anys? Espero que siga algo tant valuós com per deixar a tota la teua família i oblidar-te de tots.



-Mamà, claro que es valuós, és la meua parella el que tinc allí!



-La teus paella? Dime que t’aporte Noah! Joana, no veus que ací eres més feliç? No veus que aquí estan els teus amics, la teua família, el teu germà, la teua mare!-va cridar davant de Joana, amb llàgrimes als ulls.









Rosa es va sentar a una cadira, tremolant i tots es van quedar callats en un silenci fred i incòmode.



-Joana, no has vingut fins que has pensat que m’anava a morir! Saps lo dur que es veure que els teua filla et deixa de banda, que s'oblida de tu…? Saps com és de dur veure que la teua xiqueta s’en va a un altre païs i veure com s’apaga a poc a poc perduda per aquella grisa ciutat?









Joana va alçar el cap i va veure les llàgrimes de sa mare, que van provocar les seues. Havia pensat durant anys que, ignorant els problemes, estos desapareixien. Quant, en realitat, només es feien més grans. Havia intentat buscar motius per a quedar-se allà amb Noah quan, en realitat, el fet d’haver de buscar motius per quedar-se el principal motiu per a anar-se’n.