I, efectivament, ho havia aconseguit, la va fer sofrir com si rebés una punyada directa al cor tan sols en recordar-li els anys que havia passat lluny de la seua família. Joana va caure tremolant al sòl de la seua habitació, amb l’esquena recolzada en la porta que havia tancat amb ràbia el seu germà Carles segons abans. Les llàgrimes no deixaven de sortir dels seus ulls, era com si els sentiments que portava mesos, o inclús anys, reprimint hagueren sortit tots de cop. Feia temps que sentia una pressió en el pit que, per no saber nombrar (o per temor a fer-ho) havia acabat ignorant dia rere dia. I ara es trobava a soles, com si estigués al fons d’un pou infinit, sense poder sortir d’ahí, ofegada i amb el cor encongit.

Tot havia començat feia tres dies. Es trobava en el seu pis d’Àmsterdam, on vivia amb la seua parella, Noah, a qui havia conegut durant el seu Erasmus, feia més de 8 anys. Noah era el xic amb el que sempre havia somiat: templat, educat i detallista. Així que Joana es va sorprendre i alegrar a parts iguals quan ell li va proposar que anés a viure amb ell, després d’uns quants mesos festejant. Encara que la seua família i amigues li deien que Noah era un “snob” i que s’avorriria amb ell, Joana va acceptar la seua proposta, sense plantejar-se què seria de la seua vida en la ciutat més moderna d’Europa. I els anys van anar passant sense que s’ho fera mirar, amb ell vivia molt bé i és podia permetre tots els luxes que volgués. A més, Àmsterdam era una ciutat molt tranquila i bonica, així que no havia sortit d’ella més de dos o tres voltes per a tornar al seu poble, a veure a la seua família. Sempre s’havia sentit malament per no visitar més a sa mare i al seu germà Carles, així que tractava d’eliminar-los de la seua ment ràpidament cada vegada que pensava en ells, com si ignorar els problemes anara a fer-los desàpareixer. Al cap i a la fi, la vida de Joana estava ahí, en aquell país de molins i tulipans que l’havia acollit feia ja 8 anys, així que pensar en el que havia deixat enrere no tenia cap tipus de sentit.

Aquell dia de Juliol, mentre esperava fent el dinar a que la seua parella Noah tornara del treball, va sentir que la trucàven al teléfon. Era Carles, amb qui feia ja setmanes que no parlava. Va agafar la cridada, encara que, si haguera sabut el que estava per vindre, igual l’haguera deixat sonar...

Només en sentir la veu de Carles va tenir prou per saber que alguna cosa no estava bé, pel que va seure al seu sofà negre de vellut, atemorida.

Joana, hauries de vindre a visitar-nos, la mamà té una malaltia molt greu, el metge ha dit que no li queda molt...-va dir directament, fent que es quedara paralitzada mirant a terra, sense saber com reaccionar.

Quan va arribar Noah a casa, minuts després, encara estava parada al sofà. No... no sabia que fer. Sincerament, no sentia res, feia tant de temps que no veia a la seua família que era com si la noticia que li havia dit Carles no anara amb ella, com si estigueren parlant de la mare d’una altra filla.

-¿Que fa el foc encés? –va dir Noah en tornar de la cuina, en la seua muda formal de treball posada-. Joana, se t’ha socarrat el menjar!- va exclamar mirant-la enfadat. Estava tant a prop que Joana podia olorar fins i tot el seu perfum de més de cent euros, però el sentia lluny. De fet, igual era ella la que estava lluny, lluny de tot, de la seua familia, de Noah i inclús d’ella mateixa, encara que no se’n adonaria fins passat un temps...

Amb un fil de veu li va contar el que passava, encara que no va parèixer que li importara massa i va acabar d’amanir el dinar, restant-li magnitud a l’assumpte. Joana es va quedar perplexa al veure el poc que li havia importat una noticia com aquella. Noah sempre havia sigut desapegat y distant en les persones del seu voltant, pero no imaginava que podria reaccionar així amb ella.

Sense pensar-ho dues vegades, va anar a l’ordinador i va reservar un bitllet d’avió que sortia cap a València en tres dies. Una volta ahí només hauria d’agafar un tren i un autobús per arribar al seu poble,que es trobava al nord de Castelló.





Al cap de tres dies va ocorrer un fet que la va deixar pensant durant una bona estona. Es trobava ja en el tren, desprès del viatge en avió fins a València i estava tota sola. Noah no la havia volgut acompanyar, ja que deia que tenia coses importants que fer, així que va haver de fer tot el viatge sola. Mentre escoltava música amb els auriculars, mirava per la finestra i pensava sense parar: pensava en la mare i la malaltia que tenia, que segons Carles estava més allà que ací; en Noah, que cada vegada el sentia més llunyà a ella; en la seua vida en Àmsterdam; en tot el que havia deixat enrere, al seu poble... La seua ment anava tant ràpidament que no podia parar-la, fins que...

Buum!! Va notar que alguna cosa li queia al muscle amb força i en girar-se va veure que havia sigut una maleta de viatge.

-Ay, perdona perdona, ¿estàs bé?- va dir tota atabalada una dona d’uns seixanta anys recollint la maleta amb cara de preocupació.

-Si si, tranquil·la, estic bé- va assegurar Joana, veient com la dona seia davant d’ella.

-¿Segur que estàs bé?- va tornar a preguntar la dona que després descobriria que es deia Xus.

Joana va assentir amb el cap, evitant la seua insistent mirada, però la dona no va desistir.

-Doncs, pareixes esglaiada, la veritat. Et passa alguna cosa?-va tornar a preguntar Xus.

Joana va estar explicant per damunt la seua situació, que portava anys vivint a Àmsterdam, i la noticia de la poca salut de la mare, que li havia fet tornar al poble per a vore-la. Quan va acabar el relat, la dona li va preguntar a Joana el motiu pel qual vivia a Àmsterdam, però ella no va ser capaç de contestar, s’havia plantejat ella mateixa tantes vegades perquè seguia vivint allà, que era ja conscient de que no trobaria cap motiu important de debò, així que va soltar un simple “bé, la meua parella es d’ahí”, que va provocar una expressió curiosa en la cara de Xus.

Van seguir amb una conversació fluida. Xus pareixia una dona molt graciosa i interessant amb la que donava gust parlar. Se notava que li agradava molt analitzar-ho tot i que havia viscut moltes coses i podia entendre de seguida a les persones. Però, encara així, Joana es va sorprendre quan abans de baixar del tren la va mirar profundament i va dir:

-Joana, estàs així d’afectada per la malaltia de ta mare o per què ta mare se’n vaja sense haver passat temps de qualitat amb ella, sense haver sabut res d’ella durant els últims anys de la seua vida? Perquè, si és la segona opció, ves en compte perquè potser encara estàs a temps de solucionar-ho i valorar les coses importants de la teua vida.

Joana es va quedar pensativa amb aquella última aportació. “Coses importants?”, va pensar, “però si les coses importants de la meua vida estan a Àmsterdam, com aquell pis preciós i caríssim i tot allò de valor que hi ha dins”.

Però, vullgues o no, va haver de donar la raó a Xus en una cosa: no havia sabut res de sa mare durant els últims any i això, encara que volgués ignorar-ho o amagar-ho, li afectava prou i li produïa un sentiment de culpa esgotador.

La seua companya de viatge va baixar del tren a la mateixa estació que ella, però cadascuna va agafar un camí diferent. Després d’un viatge en un cotxe de línia, com deia la iaia, Joana va arribar al seu poble. Mentiria si diguera que no se li havia escapat alguna llàgrima en passejar pels seus carrers, tenia milers de records en cada racó i això la va omplir de nostàlgia.

Era un poble menut, d’eixos on tots es coneixen i on la vida és més tranquil·la i pausada. Joana va caminar, arrossegant la seua bossa de viatge, pel costat de la piscina, que, per l’escàndol que hi havia, pareixia que estava plena de bat a bat. També va passar per la plaça, on hi havia xiquets i xiquetes que xalaven d’allò més jugant amb una pilota. Joana va somriure en recordar que, uns quants anys abans, ella haguera estat ahí també, amb el seu grup d’amics.

Va seguir el seu camí fins que va arribar a la casa de la mare, on havia viscut durant tota la seua infància i adolescència. Era una casa de poble, de dos plantes i amb un jardinet al fons, on hi havia un petit hortet. Joana tocà el timbre amb un nus a la panxa: no sabria com l’anaven a rebre després de tant de temps.

De seguida Carles va obrir la porta i es van envoltar en una abraçada càlida i plena de sentiments. No va ser conscient fins llavors de la necessitat que tenia de rebre eixa mostra d’amor i suport.

Després va anar fins a la sala d’estar, on es trobava la mare, asseguda al sofà. Joana no va poder evitar sentir una punxada de culpa en veure-la. De sobte li pareixia increïble i inexplicable que portara anys sense veure-la. Tota la importància que li llevava a l’assumpte quan estava a Àmsterdam li va caure de cop amb un pes que li costà molt dissimular.

La mare s’alçà amb llàgrimes als ulls i es van abraçar fortament durant un llarg temps. Ningú va dir res de la seua precària salut, encara que aquell tema estava ahí, latent, entre aquelles quatre parets. Tots tres ho teníem al cap però ningú va ser suficientment valent com per a parlar-ne de bones a primeres.

Van estar xarrant durant una bona estona: després de tant de temps tenien moltes coses que contar-se. Al cap d’unes hores la mare va dir que havia d’anar al forn a comprar el pà, així que va sortir de casa.

Carles i Joana van seguir parlant de tot un poc. I, sense saber com, van acabar en una discussió gens agradable. Carles era 5 anys més gran que Joana i sempre havia adoptat un paper protector, sobretot des que el pare dels dos els havia abandonat quan eren menuts per a anar-se’n amb una altra dona.

Aquell dia, Carles es va queixar de que Joana no passara molt de temps amb ells i no cuidara gens a la mare.

-Tu vas fotre el camp i jo ací em vaig quedar, amb tots els problemes de la mare- li va dir, traient-li aquell tema que tant l’esgarrava per dins. Joana no podia seguir amb aquella conversació o explotaria, així que va pujar a la seua habitació de quan era petita, però el seu germà la va seguir.

Va entrar a l habitació i va dir una última cosa que es va clavar en la ment de Joana fortament:

-I espere que ho reflexiones i canvies algo de la teua vida, perquè això no pot seguir així- la va mirar fixament per última vegada-. Te vas passar tota la vida sense perdonar al nostre pare per haver marxat i has acabat fent el mateix que ell- va soltar, ferint terriblement a Joana.

Carles va sortir envalentonat de l’habitació, la porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.

El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant,tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos cupable ella!