Joana va estar una bona estona a terra, sense reunir les forces necessàries per a alçar-se i afrontar el que havia passat amb el seu germà. Va pegar una ullada a l’habitació metre un calfred recorria el seu cos al complet. Tot estava igual que abans, igual que aquell dia que va decidir marxar a un Erasmus i el temps va anar passant sense bitllet de tornada ...

Enfront de la porta hi havia una finestra que deixava passar la llum del sol i, baix de la finestra es trobava l’escriptori on estudiava cada dia quan anava a l´ institut. A l’altra banda de la cambra es trobava el llit individual, on encara quedava algun peluix d’aquells dels que no es separava quan era menuda.

Després d’uns minuts es va alçar i va anar fins a l´escriptori. Damunt de la fusta marró hi havia un àlbum de fotos que li havien regalat els seus amics i amigues abans de que se’n anara d’Erasmus a Àmsterdam. Tenia la portada lila, del seu color preferit, i les seues pàgines conformaven un viatge al llarg de la seua infància i adolescència, des de pràcticament el seu naixement fins als 18 anys.

Joana va obrir l’àlbum amb el cor en un puny mentre recordava les setmanes abans de marxar: havia tingut tantes coses que fer que, quan li van donar aquell regal durant l’acomiadament, no va tindre quasi temps per a fullejar-lo amb deteniment, així que el va deixar al escriptori, esperant poder vore’l més endavant. I el moment no havia arribat fins llavors, que es va seure al llit quasi tremolant de l’emoció i va mirar amb atenció cadascuna de les pàgines de l’àlbum.

Començava amb fotos de quan Joana va nàixer i seguia amb altres de la llar d’infants i l’escola. Joana va descobrir en aquell moment que, de menuda, havia segut una xiqueta molt riallera: sortia a totes les instantànies amb un somriure d’orella a orella. Conforme seguia passant les pàgines va arribar a les fotos de la seua adolescència. En aquell moment, el seu grup d’amigues va cobrar més importància, la qual cosa es va veure reflectida en les imatges d’aquell àlbum. En algunes sortia de nit, gaudint de les festes d’estiu del poble, en altres sortia en casa de la seua millor amiga, veient pelis o ballant, en altres sortia tot el grup d’amics disfressats.

I, de sobte, va veure una foto que li va marcar especialment. En ella sortia la seva exparella , Pep, i ella junts, abraçats. A partir d’ahí sortia en quasi totes les pàgines. Joana va començar a sortir amb ell durant els últims anys de l´ institut i va estar tres anys sortint amb ell, fins que es va anar d’Erasmus. Coneixia a Pep de tota la vida, de fet havien sigut amics molt abans de començar a sortir. I, quan l’amistat es va convertir en amor, els dos van formar una relació molt bonica que van haver de acabar quan ella se’n va anar.

Encara així, veient una rere l´ altra les fotos al seu costat, es va adonar de que els anys al costat de Pep havien estat els millors de la seua vida. Res superava la calma que acompanyaven els seus braços ni l’alegria que l´ infonien les seues paraules. Joana va recordar cada moment que va passar amb ell i amb les seues amigues: aquell any que van anar a les falles de València, el dia que van entrar d’amagat a la fàbrica abandonada del poble del costat, quan van anar junts a Eivissa...

Joana va sentir una punxada de culpabilitat en veure que enyorava aquells anys. Al cap i a la fi, la seua vida ara es basava en Noah i tot el que l’envoltava, així que sentia que l’estava traïcionant al voler tornar als anys en els que havia estat junt a Pep.

Amb una amargura terrible recorrent-li el cos, es va obligar a deixar de costat l’àlbum. I així, tombada al llit amb mil pensaments al cap i amb el cansament acumulat del viatge, va anar tancant els ulls a poc a poc.





Al dia següent, es va alçar del llit a meitat matí. Va baixar a la cuina, on la llum del sol entrava per la finestra. Era una cuina antiga, amb els mobles de fusta i una decoració prou rústica. A més, donava al jardinet, d’on venia la mare en aquell moment.

-Veig que segueixes dormint tant com quan eres petita- li va dir a Joana amb un tendre somriure que ella va correspondre- t’he fet el desdejuni per si t’alçaves amb fam.

Joana va veure que a la taula hi havia un plat amb cafè, fruita tallada i unes torrades. Va somriure en pensar que, en la edat que tenia, la mare seguia tractant-la com si fora la seua xiqueta menuda. La va omplir de pau recaure en lo volguda i cuidada que estava a casa de la mare.

La resta del matí va passar ràpidament mentre recorria els carrers del seu poble per a retrobar-se amb antigues amigues i coneguts. Al igual que el dia anterior, els xiquets corrien i amb les seues rialles pels parcs i la gent feia vida al carrer. Es va trobar a gent que no veia des de feia anys i es va sorprendre al veure com havien canviat alguns d’ells. Fins i tot va veure de lluny a Pep, treballant en la granja de la seua família i, després d’observar-lo durant uns segons amb la respiració accelerada, va pegar mitja volta per tornar per on havia vingut.

Una vegada a casa es va posar a fer el dinar amb la mare, que estava fent canelons casolans. Aquell dia, aprofitant que Joana estava al poble, anaven a fer un dinar familiar, així que serien unes quantes persones menjant amb elles. Joana tenia moltes ganes de veure als seus cosins i als seus tiets, però també tenia temor de que no hi haguera tanta confiança com abans o que sortís el tema de la malaltia de la mare i es creés un ambient fred i trist.

-M’ajudes a repartir els canelons?-li va preguntar la mare, traient-la dels seus propis pensaments.

Estaven les dos coordinades fent el dinar, la veritat que feien un bon equip i Joana, treballant amb sa mare va sentir una afinitat que feia temps que no sentia. Allò li va recordar quan era menuda i feien el sopar sempre juntes. Aquell moment de connexió amb ella, en el que li explicava el que havia fet a l´escola i ella l’escoltava ben a gust, era sempre el millor moment del dia.

Quan van acabar, van posar la taula del jardí, que era la més gran. I, a poc a poc, van anar arribant els invitats. El primers van ser els seus oncles, és a dir, la germana de la mare i el seu home. Després van arribar els seus tres fills, els cosins de la Joana. Es van anar abraçant tots, contents. A Joana li va agradar molt veure als seus cosins després de tant de temps, sobretot a la seua cosina menuda, amb qui es portava quasi deu anys i en aquells anys s’havia convertit en tota una dona.

Per últim, va arribar Carles amb la seua parella, Ferran. Joana els va mirar orgullosa: feien molt bona parella i el seu germà estava molt content amb ell. Encara que al principi a la mare li havia costat un poc acceptar que el seu fill fora “de l’altra vorera”, com deia ella, va acabar assimilant-ho convidant a Ferran als dinars familiars.

Una vegada van arribar tots els invitats, es van seure a la taula per a gaudir del dinar que havien estat preparant Joana i la mare. Tot va començar molt bé mentre es tractaven temes de conversació comuns, com els nou treball del cosí de Joana o el nou nuvi de la cosina menuda. Joana prou callada, escoltant les novetats de la seua família fins que sa tia li va preguntar per la seua vida a Amsterdam i va estar explicant com era el seu dia a dia allà.

I, una vegada van acabar de dinars i estaven ja farcits, Carles va traure el tema que ningú s’atrevia a traure, encara que fora el tema més important.

-Tens alguna novetat del metge?- va preguntar directament a la mare, mirant-la als ulls amb desesperació. Feia uns dies la mare s’havia fet una proves per a veure com avançava la malaltia i encara no havien rebut els resultats, així que estaven tots expectants.

-No, encara no. –Va contestar ella amb la mirada perduda.

Un silenci eixordador va envair la taula i tots els que estaven allí. Aquella pregunta va provocar un ambient dens i trist, ja que havia fet recordar el que tots tractaven d’oblidar. Es van mirar els uns als altres, un poc perduts, mentre algú feia un comentari al respecte que Joana no va escoltar.

Joana va sentir un calfred que li va recórrer des dels dits dels peus fins a la punta dels cabells. No s’havia que fer, ja que volia dir alguna cosa per a llevar-li pes a l’assumpte però a ella mateixa li pesava tant l’assumpte que no va poder fer-ho.

De sobte, van tocar al timbre i Joana, que estava a la punta de la taula, va veure l’ocasió perfecta per a anar a obrir i poder deixar de banda durant un segons el tema aquell i poder tornar a respirar.

-No cal que obris- li va dir la mare un poc nerviosa- es un amic meu, ja el cridaré després.

Però Joana no la va escoltar i va anar igualment a l’altra banda de la casa, a obrir la porta. No podia seguir ni un segon més allà. El que no sabia era que, al altre costat d’aquella porta, es trobaria de cara amb algú que encara la desequilibraria més.

-Jo...Joana, que fas aquí?- Va preguntar Pep amb cara d’ensurt.