Només una prova més. Aquesta era la frase que es repetia al cap de Joana. Només li quedava passar la prova final, la més difícil. Havia passat les proves tres i quatre, que suposaven molta dificultat, però per a Joana no van ser tan difícils. La prova d'astúcia va consistir a sobreviure durant dos mesos en un gran bosc on estarien tots els participants que quedaven. Però, hi havia una condició, només et podies endur dos objectes per a sobreviure durant eixe temps a la natura, aquesta condició dificultava prou les coses. Aquesta prova va resultar ser un gran repte per a molts, ja que ningú no sabia en què anava a consistir, i molts no estaven adequadament preparats. La gent que es va voler retirar de la prova només va haver d'enviar una espècie de senyal als organitzadors de les proves perquè els anaren a buscar al bosc.



Joana per la seua part va decidir portar una espècie de tenda de campanya i el rotllo de film transparent més gran que havia vist mai. A molts dels seus companys que també anaven a passar la prova els va paréixer una decisió estranya, i quasi tots van pensar que no era massa intel·ligent. El que ells no sabien era que el paper film tenia més usos dels que pensaven, es podia usar com a aïllant tèrmic per al fred, com a xarxa per a pescar si se li feien uns forats, com a bandatge per a ferides, per a recollir aigua, deixar que s’evaporara i arreplega-la amb un altre tros de film transparent per a potabilitzar-la, per a marcar punts del bosc i orientar-se, i moltes funcions més.



L’enginy que havia demostrat tenir Joana va fer que aquesta estança a la natura no fos tan difícil per a ella. En canvi, per a la resta de companys no va ser tan fàcil, molts van decidir portar ganivets per a caçar o potabilitzadors d’aigua, al mateix temps a molts se’ls van haver d’endur per ferides infectades que acabaven sent perilloses o perquè no trobaven aliments per a menjar. Quan van haver passat els mesos només quedaven cinc-centes persones per a participar en la quarta prova.



La quarta prova era en la que havies de demostrar la teua intel·ligència, aquesta vegada consistia en una sola pregunta, en la qual havies de dir com mesuraries quarte litres d’aigua tenint una botella de vuit litres, una de cinc, i una de tres, i per a contestar la pregunta només et donaven vint segons. Aquesta pregunta va ser realment dificultosa, i en conseqüència va ser la que més gent va desqualificar. Per a la prova final únicament van quedar vint-i-tres persones, sent una d’elles Joana, que havia contestat correctament a la pregunta sense cap mena de problema dins del temps corresponent.



Ara només quedava la prova final, reptes psicològics, aquesta podria ser la prova més complicada, s’ho jugava tot i no es podia permetre equivocar-se a aquestes altures, havent arribat tan lluny com ho havia fet.



Des de la segona prova no s’havia tornat a retrobar amb Gabriel, no se l’havia vist cap vegada pels edificis on s'allotjaven els aspirants de les proves, encara que quasi ja no quedava ningú. Igual era que no la volia veure, que es penedia de les seues accions i de tractar-la amb menyspreu. Joana volia que els pensaments que encara tenia de Gabriel com una persona bondadosa i humanitzada sortiren del seu cap, perquè només li feien reflexionar de manera cada vegada més constant sobre una persona idealitzada que ja no existia, i que a més, sabia que encara era el seu contrincant, pel fet que, el seu nom encara apareixia a les llistes amb les classificacions per punts obtinguts a les proves de classificació.



La prova anava a ser l'endemà i preferia passar el que li quedava de tarda i tota la nit descansant per al que es pogués trobar, havia d’estar preparada per a qualsevol cosa, ja que, com en la majoria de les altres proves, no sabia a què s’anava a enfrontar, només sabia que no es podia permetre fallar.



L'endemà es va despertar més nerviosa que qualsevol altre matí dels altres dies de les proves, era l’última. Va desdejunar i va obrir la porta per a sortir al passadís i anar a rebre la informació necessària sobre la prova abans de realitzar-la. Però el que la va deixar bocabadada va ser trobar a Gabriel dret davant de la seua porta, se li veia que estava a punt de tocar a la porta en el moment que ella la va obrir. Feia una cara estranya, seriosa però amb una mirada analítica.



-Estàs realment preparada per a la prova final, sé que ets una rival digna de mi, però a la vegada pensava que hauries caigut en la prova anterior- Després de no haver sabut res sobre Gabriel durant les anteriors dues setmanes li va sobtar trobar-se’l ací i que el primer que li havia dit fora això.



-No és que siga una rival digna, és que soc molt millor que tu, la taula de classificació parla per ella mateixa, set llocs per davant.- Es va fer silenci. Joana de veritat pensava que vindria a disculpar-se. En el fons del seu coret, que potser encara no era tant de pedra, volia que demanés perdó i que potser les coses tornaren a ser més paregudes a com eren feia uns anys. - No diràs res, no penses que em meresc una disculpa després que m'hagués tractat com ho has fet, com si tot el temps que hem passat junts no valgués res per a tu, és que només va ser important per a mi, només sentia jo la connexió?-.



Joana no sabia d’on havia tret les paraules per a confrontar-lo d’eixa manera, no era la imatge que volia donar-li d’ella mateixa, ella volia reflectir a una dona que s'havia oblidat dels seus sentiments i que lluitava pel que volia costara el que costara. Però potser no era del tot així, i certes emocions podien arribar a tindre més força en alguns moments que la raó per la qual sempre es volia guiar.



-No sé de què em parles- Ella no li podia creure, com no ho havia de saber?



-Com que no ho saps? No va significar res per a tu tot el temps que vam estar junts? Per què ara em tractes d’una manera tan desagradable, tan terrible?- Sentia com no podia aguantar més les llàgrimes que cada vegada lluitaven més fort per a sortir d’una vegada dels seus ulls. Ara era ella la que s’havia quedat sense res a dir. De sobte va pensar que tot allò que estava fent només era una idea per a despistar-la, per a assegurar-se el fet d’estar una posició més prop de guanyar una de les places de l’Elit per les que lluitaven. Era tot una trampa, n’estava segura. - Quin joc és aquest? Estàs fent tot això perquè perda, per a assegurar-te que res pot impedir-te el que vols encara que això implique perjudicar de manera injusta als altres, sabia que pensaves que podria guanyar, però tanta por em tens, miserable?



No va dir res, s’estaven mirant fixament, l'expressió d’ell pràcticament no s’havia immutat, pareixia que les paraules no l'afectaren, pareixia una persona realment diferent del Gabriel de feia uns anys, tan expressiu i tan bona persona, no era el mateix. Joana no sabia, ja que fer, estava cansada d’eixa mena de joc estrany, estava cansada d’ell i de les il·lusions que l'obliga a fer-se, enyorava el seu passat junts, però ja no podria ser igual.



De sobte, aquest contacte visual que tan sols havia durat uns pocs segons es va trencar, però no de manera natural. L’ull esquerre de Gabriel estava fent coses estranyes, es menejava cap a un costat i cap a l’altre, cap amunt i cap avall. Joana es va quedar perplexa, què dimonis era allò? Què li estava passant a Gabriel? Necessitava ajuda, per molt que l’odiés s’estava morint, li estaria donant algun problema al cervell, o alguna cosa pitjor, Joana havia entrat en pànic.



Va agafar el telèfon tan ràpid com va poder i va cridar a una ambulància perquè vingués a socórrer-lo. Quan va penjar va mirar a Gabriel, el seu ull es continuava menejant, però ell seguia amb la mateixa expressió, no havia canviat absolutament res. Com era possible? Joana se li va arrimar, el va observar, l’altre ull no es menejava, ni tan sols pestanyejava, estava mort? No podia ser, estava dret, s’hauria caigut? Sí, no? Per uns moments pensava que estava somiant, la situació era realment surrealista.



Va sonar un missatge pels megàfons dels passadissos advertint que els participants de les proves havien d’anar baixant per a rebre la informació abans de començar i que les proves anaven a iniciar en aproximadament una hora. Sabia que no anava a deixar a Gabriel sol, encara que no reconegués a l’home al qual havia estimat no volia que morís d’eixa manera i sol, encara podia tenir temps de realitzar les proves si no tardava massa l’ambulància.



Van passar cinc minuts, deu, quinze i allí no apareixia ningú, havia provat de cridar per si la sentia algú, però res, el seu edifici sencer pareixia estar buit, o almenys la seua planta. Havia gitat a Gabriel a terra, que encara pareixia respirar i tenir pols, encara que no reacciones a cap estímul extern, era tot molt estrany. Eventualment, l’ull va deixar de moure’s d’aquella manera tan paranormal i es van tancar els dos ulls, Joana ja no sabia ni tan sols com reaccionar.



Van passar vint-i-cinc minuts i per fi es va veure al personal sanitari al final del passadís de l’edifici que venien a ajudar a Gabriel. Alhora es van sentir els megàfons que avisaven que qui no es presentara al lloc de trobada en els pròxims cinc minuts quedaria desqualificat. Joana encara tenia temps de parlar amb els de l’ambulància, explicar la situació una mica i anar-se’n, però esta vegada tenia molt clar que havia de fer cas al que li demanava el seu cor i no el seu instint i s’havia de quedar amb Gabriel, avisar als seus pares i acompanyar-lo a l’hospital, per a assegurar-se que estigués bé, ja que era perfectament conscient que una vegada se n'anara a les proves igual no el tornava a veure mai més, i no era el que realment volia.



Li va explicar tota la situació al personal mèdic que hi va arribar, la discussió que potser hauria provocat el problema, com no reacciona, etc. Els sanitaris van anar a realitzar-li unes proves allí mateix per a revisar que estigués viu i bé, i quan li van anar a revisar el sucre amb una punxada al dit per a analitzar-li la sang van veure que no sortia res, no tenia sang. Alguna cosa no estava bé, Joana no entenia res. El van portar a l’hospital, però tots els especialistes que formaven part del personal sanitari que estaven allí presents van canviar la seua expressió, no se’ls veia massa preocupats, era tot massa estrany.



Una vegada a l’hospital van transportar a Gabriel en una llitera fins a una habitació d'hospital normal i corrent, no hi havia res per a reanimar, per a fer cap prova, res, ni tan sols un metge que poguera respondre a qualsevol dels seus dubtes. En eixe moment en què es va veure a ella mateixa dreta, sola en una habitació d’hospital, acompanyant a un home que ja ni li dirigia la paraula i que l'havia abandonat durant anys, alhora que ho sacrificava tot pel que tant havia lluitat, es va adonar que la seua vida no tenia sentit, no sabia el que feia, era tot inútil. Es va posar a plorar i es va deixar caure al gelat terra de l’hospital.



De sobte, van entrar dues persones que li eren molt familiars a l’habitació, en un primer instant no les va reconéixer perquè les llàgrimes que omplien els seus ulls li prohibien veure alguna cosa, però ràpidament va reconéixer a dues de les que havien sigut les persones més importants de la seua vida, son pare i sa mare. Havien canviat una mica, els cabells més blancs, i alguna arruga que altra més pel rostre, però encara eren ells. L'observaven tirada a terra amb cara de pena. Joana cada vegada estava més perduda i no podia entendre absolutament res del que estava passant.



-Ho has arruïnat tot, com eres tan pocavergonya de deixar passar l’oportunitat de la teua vida per vindre fins aquí- Li va dir son pare amb un to prou més neutre del que demanarien eixes paraules. En eixe moment Joana sabia que li havien estat seguint la pista, no ho havia pensat fins ara, però tenia sentit. Les proves per a entrar a l’Elit eren molt seguides per tots els habitants del seu estat, i que els seus pares no eren habitants qualsevol, eren membres de l’Elit, és clar que sabien perfectament el que estava fent. Encara així no entenia per què estaven allí, a l’hospital.



-Si després de tots aquests anys sense veure la teua filla, l'única cosa que et pareix raonable dir és això, igual no hauríeu d'haver vingut. No us necessite, ho sent, però és la realitat, us faig infeliç, ja ho he acceptat. Els tres som perfectament conscients que haguéreu preferit que jo hagués mort aquella nit en lloc de la meua germaneta, però ara ja no puc fer res.- Més llàgrimes van continuar sortint dels seus ulls, ja no podia evitar-ho.



-Hem fet tot el possible per a aconseguir que fores una de nosaltres, una membre de l’Elit, no ets conscient de tot el que has malgastat, de veritat que no- El seu pare continuava amb el seu tema com si el que ella acabava de dir no tinguera cap pes.- Et vam donar la millor educació, et vam imposar els valors de la disciplina i de l’esforç, hem seguit els millors pares del món, i així ens ho pagues. Hem creat fins i tot un model robòtic d’humà hiperrealista perquè no estigueres sola durant tot aquest temps, que et va ensenyar a estimar i a veure una altra cara de tu mateixa, i durant les últimes setmanes també t’ha ensenyat a treure el millor te tu mateixa, és que tot això no és res per a tu.- Joana no podia processar les paraules que deia son pare-. Ara pareix que ha patit una errada informàtica, en el moment menys oportú, quan faltaven unes hores per a aconseguir-ho.



-Com? Espera. Què heu fet què? Gabriel? No és real? És tot cosa vostra? Esteu malament del cap, que us passa, esteu bojos! No m'ho puc creure, i dieu que ho heu fet tot per mi? Com? Enganyant-me, fent-me viure una farsa, mostrant-me que els meus sentiments eren dirigits a una màquina, no entenc res. Sou les pitjors persones del món. Que entrara a l’Elit sempre ha sigut el vostre únic objectiu, només soc un reflex de la vostra reputació, això no és amor. Adeu. No em busqueu.-



Joana no els podia ni mirar a la cara, va sortir de l’habitació donant una portada i va començar a córrer, volia sortir d’allí com més prompte millor, i allunyar-se d’aquelles persones detestables tant com fos possible. Va córrer i va córrer fins que va arribar a una petita platja, però aquella no era qualsevol platja, era la platja. La platja d’aquella nit tràgica. S’estava fent de nit i podia veure com el sol es fonia amb l’horitzó. Sense pensar massa va córrer per la sorra, encara notava les llàgrimes per la seua galta, i es va tirar a l’aigua.



-Ho sento germaneta, d’ara endavant et prometo que seré millor, buscaré alguna cosa que m'òmpliga de veritat seré la persona que hagueres merescut que fos, per tu, t’estime.