No es podia rendir sense lluitar i sense intentar, almenys, demostrar-li a Gabriel que era una persona prou capacitada en tots els aspectes per a entrar dins l’Elit, però per damunt de qualsevol altra cosa, volia demostrar-s'ho a ella mateixa, estava completament determinada a lluitar pel seu objectiu.
Cada vegada els minuts passaven amb més velocitat, i prompte es va veure baixant les escales de l’edifici on s'allotjava per a dur a terme les proves físiques, per a les quals estava preparada tant físicament com mentalment. Tots els aspirants a passar les proves van ser reunits en una plaça amb un petit escenari a la part de davant, on els explicarien què havien de fer exactament per a ser una de les dos mil persones que passés a la fase següent, a més, ningú no sabia en què consistien exactament les activitats físiques que anaven a realitzar.
Van passar solament un parell de minuts quan tres homes van pujar dalt de l’escenari, un d’ells portava un megàfon, el va encendre i va dir: "Benvinguts tots i totes a la segona fase de la selecció dels membres de l’Elit, com ja bé sabeu, esteu aquí per a participar en la segona fase, les proves físiques, en les quals la meitat de tots els que sou ací passareu, i l’alta meitat podreu tornar-ho a intentar d’ací a cinc anys. Bé, les proves físiques es dividiran en les següents parts: una cursa de vint quilòmetres, nadar dos quilòmetres en mar obert, i una carrera d’obstacles, teniu dues hores per a realitzar les tres parts de la prova".
Joana sabia que la prova estava més o menys al mateix nivell que anys anteriors, per tant, suposava que no seria un gran esforç per a ella passar a la següent fase. La part que més por li generava era la cursa d’obstacles, ja que no sabia ben bé a què es podria enfrontar. Es van col·locar tots a la línia de sortida, es podia veure tant el nervi com la determinació en la cara dels participants a quilòmetres de distància. Sona la sirena, començà la cursa. A l’inici hi havia molta gent davant de Joana, però a poc a poc va començar a avançar a molts participants, però encara així era conscient que havia d'esforçar-se més si volia arribar amb una bona marca. Va recórrer tot el circuit de la cursa en un bon temps, fent que fos la número sis-cents en la primera fase.
Torn de la segona prova, la cursa de natació, havia de nadar en aigües obertes, activitat a la qual no estava especialment acostumada, però, al cap i a la fi, estava preparada físicament, i nadant en piscines era una gran atleta. Es va llençar a la mar. Hi havia unes petites boies roges per a marcar cada vegada que es passaven dos-cents metres. Cada vegada que Joana veia una podia notar més i més a prop el sabor tan dolç que tenia passar de fase, sabia que ho aconseguiria perfectament, no tenia cap dubte. Podia veure a altres companys que l'avançaven i altres que es quedaven més enrere, però ella encara anava en un molt bon temps.
Quan ja es començava a sentir més esgotada dins de l’aigua ja havia acabat la prova i havia de passar per l'última, la carrera d’obstacles, estava determinada a aconseguir acabar la prova dent dels que es classificaven, només li quedava una part, ella podia. En aquesta prova la va acabar en la posició sis-cents vint-i-dos, havia de continuar amb aquest ritme si no es volia quedar enrere.
Va córrer fins al lloc on començava la carrera d’obstacles. Hi havia moltíssimes pistes diferents preparades amb les mateixes proves perquè ningú no hagués d’esperar per a realitzar-les. Tot es veia clarament ple de càmeres per les quals els organitzadors veurien que abans de començar hi havia un petit mapa a cada sortida perquè qui hagués de realitzar el circuit es pogués mentalitzar abans de començar, a Joana li quedaven vint minuts, anava bé, però tampoc es podia entretindre massa. El primer era una gran paret d’escalada d'un nivell prou elevat, que exigia als participants coordinació i molta força per a pujar per un costat i baixar per l’altre i continuar amb la cursa, després havien de pujar deu metres de corda, passar per unes cinquanta barres paral·leles, caminar per un terreny ple de fang que dificultava molt la mobilitat i finalment havies d’arrossegar-te per terra durant una certa distància.
Havia de començar en eixe moment si volia superar les proves abans que la resta de companys. Va prendre una profunda respiració i va començar a escalar l'alta paret, però quan es va fixar en la part de dalt en el moment en el qual va posar el primer peu sobre uns dels suports va veure a una persona que li resultava familiar, és clar, era Gabriel. Per un moment s'havia oblidat que ell també participava en les proves i que efectivament era el seu rival. Però ella no anava a deixar que això li desconcentrés, que Gabriel es classificara amb ella no volia dir que anara a superar també les següents proves, en alguna l’acabarien eliminant.
Ara havia de centrar-se en el que estava fent i seguir, no es podia permetre equivocar-se. Va veure com Gabriel es llevava l’arnés de seguretat i es va recordar que ella no se l’havia posat i que era necessari. Se’l va posar i va començar a escalar. Li va costar més del que havia penat, però no va tardar massa a passar eixa part. I igual que va pujar per la paret ràpidament, va superar la prova de la corda en un temps impecable, anava genial.
Es va preparar per a passar les barres, aquestes estaven sobre una espècie de piscina i si queies havies de sortir per unes escaletes i tornar a començar. Va tornar a veure a Gabriel, qui estava a apunt d'acabar eixa prova, li quedaven un parell de barres, quan de sobte, es veu com aparentment es rasca l’esquena, però treu alguna cosa d’una espècie de butxaqueta, seguidament passa a la següent barra. A Joana li va paréixer estrany, però no li va donar molta més importància, ja que tot el seu pensament estava envaït per passar la prova. Quan Gabriel va baixar de l’última barra i ja es trobava a l’altra part van intercanviar mirades i Gabriel li va somriure, amb una petita rialla. Joana no anava a deixar que aquella estranya situació la desconcentrara, perquè ella sabia que encara li quedaven moltes barres per a passar i que havia de començar com més prompte millor. Puja a la primera barra, les va passant, al principi en una sorprenent facilitat, i després ja se li va notant cada vegada més el cansament acumulat, però anava decidida, quan li faltaven un parell de barres per acabar cau a l’aigua. En el moment la va sorprendre, no estava preparada, es trobava tan concentrada passant de barra en barra que s'havia oblidat de l’estranya acció de Gabriel, clarament era una trampa per a ella, com no se li havia ocorregut.
Què era el que li passava, ella no li havia fet res, no s’ho podia explicar, no es creia que haguera canviat tant, aquell no era el Gabriel que ella havia conegut anys enrere treballant darrere d’aquell aparador amb un somriure contagiós.
Des de l’aigua la barra de la qual s’havia caigut es veia lluent, com si tingués oli o alguna substància que haguera provocat la seua caiguda. Va sortir de l’aigua, sabia que s'havia d'afanyar, va passar les barres, aquesta vegada una mica més lenta pel cansament i a més perquè mirava un poc cada barra per si de cas. Quan va arribar a la barra oliosa no sabia què fer, havia de passar, però sabia que cauria si passava per allí. Ja era massa tard per a tirar enrere i triar un altre circuit que no tingués la condemnada barra, no tenia clar que fer. Quan, de cop i volta li passa pel cap que pot passar penjant-se de les voreres que unien cadascuna de les barres. Així ho va fer, va arribar al final de les barres, i quan va acabar només li quedaven quinze minuts, ja estava corrent cap a la següent prova.
Va aconseguir passar pel territori fangós sense cap problema, ja no veia a Gabriel, per tant, suposava que ell no havia tingut grans dificultats per a passar aquella part de la cursa d’obstacles tampoc. Només li'n quedava una, havia de passar per sota d’una mena de ret arrossegant-se per terra, calculava que eren uns cinquanta metres, li quedaven tres minuts. Va fer-lo tan ràpid com va poder, des del terra veia com Gabriel i molta gent més la miraven des de la línia que marcava la fi de les proves físiques. De sobte nota una punxada al braç. 30 segons en el cronòmetre en números rojos que marcava el temps que quedava i es trobava al costat de la meta. No podia mirar que era eixe mal que anava en augment en el seu avantbraç. Va acabar de passar arrossegant-se el més ràpid que va poder i va córrer amb totes les forces que li quedaven a la línia de meta, la va creuar i es va girar.
10 segons. Únicament li havien sobrat deu segons, però ho havia aconseguit, havia passat la segona de les cinc proves. Però no sabria si s’havia classificat fins que no anunciaren quants de participants havien pogut passar la línia de meta en el temps de la cursa. Quan Joana encara no s’ho creia i no havia ni recuperat l’alé, va aparéixer per segona volta l’home amb el megàfon, i va dir: “enhorabona a tots els que heu passat la línia de meta, tots heu pogut classificar-vos per a la tercera fase, ja que només ho heu pogut aconseguir mil sis-cents quaranta de tots els participants que ho han intentat, com ja sabeu la següent prova es realitzarà la setmana que ve en aquestes mateixes instal·lacions, gràcies per participar, i sort”, i se'n va anar.
Ho havia aconseguit. Dos de cinc. Estava eufòrica, tenia la pitjor marca de totes les persones que s’havien classificat, però ella estava entre eixes persones, una prova no la definia, a la següent ho faria millor. De cop, se’n va recordar que havia sentit una punxada al braç, i va mirar a veure què era.
Una xinxeta. Què? Com era possible? En mig d’aquest desconcert algú li va tocar el muscle, i quan es va girar a aparéixer Gabriel per darrere seu. Estava una altra vegada amb el mateix somriure maliciós d’abans. En eixe moment Joana va relacionar fets i va entendre que allò era cosa seua. Li volia distreure perquè no guanyés, la volia sabotejar. Ja s’esperava qualsevol cosa perquè estava convençuda que no tenia al davant al mateix home que un dia la va comprendre i que la va estimar.
No ho va poder evitar i una llàgrima li va caure per la galta, no perquè li fes mal el braç, sinó perquè és sentida traïda, l'única persona en la qual havia pogut confiar realment ara l'odiava sense motiu aparent. Se’n va anar corrent cap a la seua habitació, es va tancar en clau i va plorar. No volia mostrar els seus sentiments en públic, encara que estigués molt entusiasmada per haver aconseguit classificar-se, l’angoixa tenia més pes, el sentiment de solitud se la menjava per dins, era més gran que qualsevol força que pugues treure de les seues entranyes. Sentia un vuit realment gran que no sabia fins a quin punt podia solucionar arribar o no arribar a ser part de l’Elit. Però havia aprés una valuosa lliçó: no confies mai al cent percent en ningú, ara el seu coret seria de pedra.
