L’ESCLAT
La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.
El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!
Ella ja sabia que hauria de dur sempre a la seua esquena el pes de la responsabilitat de la mort de la seua germana, mai no podria superar-ho. Cap contacte amb els seus pares feia anys, no la podien ni mirar als ulls, decepció, voldrien que ella fos la que hagués mort eixa nit a la platja i no la seua germana petita, ofegada. Era l’única responsabilitat que els seus pares havien deixat a Joana, que una vegada més no es va prendre seriosament les advertències dels seus progenitors i va deixar a la seua germaneta jugant sola a la vora de la mar mentre ella responia uns quants missatges. Crits, mai oblidaria com sonava la veu de la seua germana, metres ja dins de l’aigua. Joana ho va intentar, va intentar salvar-la, però ja era massa tard. Va acabant traient un petit cos sense vida de les fosques aigües, aquella desoladora nit d’estiu feia ja deu anys.
Aquell indesitjable sabia que no era rival per a ella, que ella sempre seria millor, que no tenia res a fer dins del camp de batalla quan s’hagueren d’enfrontar una vegada superada la primera de les fases de selecció per entrar en l’Elit. L’Elit era la institució que albergava el poder sobre tot, incloent-hi lleis, seguretat i el govern de cada estat, i és que, cada estat tenia la seua pròpia Elit i els seus processos de selecció per a decidir, de la manera més justa possible, qui era meritori i qui no de formar-hi part. Qualsevol persona es podria presentar a les proves, però no molta gent ho feia, per la gran exigència que suposaven, la gent es preparava durant anys per a intentar entrar-hi i de vegades no ho aconseguien. Els pares de Joana havien sigut de les poques persones que havien aconseguit entrar-hi abans dels vint-i-cinc anys, la qual cosa et convertia en pràcticament una llegenda i et guanyaves el respecte de tota la gent. L'única manera de fer-la dubtar i assegurar-se que no estigues en la seua plena concentració per a la lluita, era treure a col·lació els records més obscurs i vergonyosos que ja li passaven prou vegades pel pensament. D’altra manera, ell sabia perfectament que no podia fer res quan li toqués enfrontar-se amb ella.
Per a formar part de l'Elit havies de passar cinc proves, que es realitzaven cada cinc anys i cada vegada només cinc persones podien començar a formar part de l’Elit de manera vitalícia. Cada prova tenia una temàtica: cultura, habilitat física, astúcia, intel·ligència i reptes psicològics, cadascun més difícil de superar que l’anterior i sempre en aquest ordre. Joana s’havia estat preparant per a aquestes proves des que tenia deu anys, i els seus pares ja havien confeccionat el que seria el motlle en el qual havia d'encaixar la seua vida, havia de ser com ells, de l’Elit, no els podia decebre. Havia llegit més llibres que qualsevol altre xiquet amb dotze anys, amb tretze sabia com sobreviure sola a la muntanya durant una setmana, amb catorze aprovava amb matrícula els exàmens d’accés per a les universitats més difícils, era una noia única, podria aconseguir qualsevol cosa. L’accident, la seua germana. Els seus pares la van deixar de veure com un prodigi, ara era una deshonra. Quan tenia setze anys i ja se’n va poder anar de casa ho va fer, no volia sentir a sa mare plorar a les nits, sabent que era culpa seua, no havia tornat a veure el somriure tan característic de son pare, li trencava el cor.
Va llogar una petita habitació que es podia permetre gràcies a un treball a mitja jornada que havia trobat en una cafeteria. Així i tot, mai no es va rendir, i no va renunciar al seu somni, al qual havia dedicat la seua vida, pel qual havia sacrificat tantes coses, no volia que tot l'esforç hagués sigut en va, i en el fons, volia que els seus pares veiessen que els seus errors no definien la persona que era, que era millor del que ells pensaven, que ella podia ser algú important com ells havien sempre volgut que fora.
Vint-i-cinc hores faltaven perquè comencés la segona de les proves en les quals havien de participar per a aconseguir l’objectiu. La prova física. Les dues primeres proves eren les que menys temor li donaven a Joana, eren per a les que et podies preparar amb més facilitat. La primera prova sempre consistia en el mateix, una espècie d’examen sobre la cultura, les tradicions i altres aspectes socials i històrics tant del seu estat com de la resta. Joana havia tret la tercera nota més alta entre tots els sis mil aspirats que s’havien presentat a la primera fase de la competició. De la primera prova només podien passar un màxim de quatre mil, però totes havien d’aprovar l’examen com a mínim. El seu pare havia aconseguit la segona millor en la primera prova l’any que es va presentar, Joana només volia arribar a ser com els seus pares.
Estava gitada al seu llit plorant, no sabia si ho aconseguiria, ella mai dubtava d’ella mateixa, ja no mostrava els seus sentiments a les persones que l'envoltaven, que no eren moltes. Però amb Gabriel havia estat diferent, l’havia conegut treballant en aquella petita cafeteria quan tenia setze anys, i ell disset. El van contractar per a substituir a una companya del treball i, encara que al principi les conversacions no excedien el que era estrictament necessari per a dos companys de treball, passats els mesos es van anar apropant un poc més. Joana mai no havia conegut el que era una verdadera amistat, havia tingut relació amb alguns companys de classe quan era més petita, però quan els seus pares la van treure de l’escola amb huit anys, perquè pensaven que no aprenia tot el que era necessari i que ells podien proporcionar-li una millor educació a la seua filla, tot el que hagueren pogut arribar a ser amistats duradores amb aquells companys va desaparéixer i mai més no va tornar a saber de cap d’ells. Joana no sabia el que era poder confiar en algú que no fos família fins que va conéixer a Gabriel. Li va costar uns huit mesos treballant cinc dies a la setmana al seu costat, però es van acabar fent amics, confiant l’un en l’altre. Gabriel li va ensenyar a ser més com una persona que com el prototip que els seus pares volien que fos.
Ell també aspirava a ser un membre de l’Elit algun dia, però el que el diferia de Joana era que la seua família era més corrent, sa mare era infermera i son pare mecànic, i li donaven suport en el que necessités sense importar el que fos, l’estimaven de veritat, sense esperar res a canvi, sense unes expectatives inassolibles. Passat un temps, van començar a quedar fora del treball i a poc a poc va anar sorgint alguna cosa que anava més enllà d’una simple amistat, eren una parella d’adolescents enamorats, que veien en l’altre qualitats envejables i admirables. Joana també era la primera xica de la qual es va enamorar Gabriel, junts van conéixer una capacitat d’ells mateixos que no havien descobert, la d’estimar. Ho sabien tot l’un de l’altre, fins i tot l’accident terrible que havia propiciat Joana, però Gabriel va mostrar una actitud molt diferent dels seus pares davant de la situació, com era d’esperar. Però pareixia que Gabriel sí que veiés que Joana també havia perdut a la persona a la qual més estimava del món, que no només els seus pares havien perdut a la seua filla.
S’havien guanyat la confiança i l’amor de l’altre, durant tres anys tot va ser perfecte, fins que un dia Gabriel va deixar-li de contestar els missatges i de respondre les trucades, va deixar el treball i mai més no va tornar a saber res d’ell.
Fins al dia de la inscripció, quan el va veure fent cua a una de les taules per a emplenar els fulls necessaris, el va reconéixer de seguida, tenia els cabells un poc més llargs, però no havia canviat pràcticament. Van creuar mirades, ella sabia que ell també l’havia reconeguda, però no van intercanviar paraula, encara que ella es moria de ganes de confrontar-lo, de demanar explicacions. Havia de haver-hi un motiu, un motiu que no fos ella, només volia assegurar-se d’això, de què ella no era el problema una altra vegada.
Quan faltaven trenta hores per a les proves físiques, van assignar una petita habitació amb el que era estrictament necessari per a cadascun dels participants. Un llit d’alta comoditat per a descansar bé el cos, una cuina amb els aliments necessaris, i un bany amb dutxa. A més, hi havia una petita prestatgeria amb llibres per si s’avorrien, encara que els nervis, que començaven a estar més presents, no deixaven que Joana tingués ganes de llegir res.
Quan havia passat mitja hora d’estar gitada al llit, mirant el sostre, van trucar a la porta. Sense tenir cap idea de qui podia ser, Joana es va alçar i la va obrir, i va trobar a Gabriel, plantat davant d’ella, amb una mirada tranquil·la però amb el semblant seriós. Abans que Joana poguera obrir la boca per a dir res, Gabriel va començar a parlar, sense fer cap entonació que denotés cap estat d’ànim. Li va dir que una persona tan desagradable i pocavergonya com ella no podia arribar a res en la vida, que havia passat la primera part per sort i perquè tenia família dins de l’Elit, però que quan es fessen les proves físiques i es demostrés la seua debilitat, l’eliminarien la primera, que una assassina com ella mai no podria ser ningú.
Va sentir com si una espasa li travessés el cor, ell sabia que no tenia raó, però encara així ella només sentia la traïció i les paraules enverinades sortint com a punyalades per la boca de l’únic noi que l’havia escoltat, estimat i comprés, l’única persona aliena a la seua família en la qual havia confiat. Havent dit això Gabriel se'n va anar per on havia vingut, sense girar-se o mostrar cap penediment.
Joana es va gitar al seu llit ja no es va aixecar fins l'endemà al matí, a només huit hores que començaren unes proves per a les quals ja no sabia si valia, per primera vegada dubtava, no de la seua capacitat sinó de la seua vàlua com a persona, sempre havia pensat que no havia de deixar que els seus errors la definiren, però ara pensava que eren l’única ferramenta que tallaria la seua persona. Potser Gabriel tenia raó i ella no era la persona que la societat necessitava dins de l’Elit, faria el ridícul. Al cap i a la fi, era la responsable de la mort de la persona que més havia estimat.
Al cap d’un parell d’hores, una idea va travessar la seua ment: igual en aquest moment no valia per a ocupar un lloc en l’Elit, però no per les raons que Gabriel li havia donat. Què passava si no mereixia estar a l’Elit, no perquè fos dèbil o indigna, sinó perquè encara no s’havia demostrat a si mateixa que era capaç de superar el seu passat? No podia permetre que cap veu, ni tan sols la seua, la sentenciara sense lluitar.
