Havia passat ja molt de temps, o almenys això pareixia. Els carrers blancs estaven tacats per la sang de tot els éssers. També al sòl reposaven els cossos sense ànima d’aquells guerrers i guerreres. La batalla encara continuava en peu, però ara tan sols hi havia dos bàndols, el bé i el mal, o així ho anomenaven alguns Consellers.



En el meu cas, ara mateix batallava contra un diable xicotet, però savi. Les seues ales negres tapaven el cel. Les seues banyes sobreeixien del seu cap. La seua cua es movia per intentar desestabilitzar-me i fer-me caure al terra, però al cap i a la fi, no va ser així. El vaig vèncer amb un cop d’espasa, un tant arriscat. Quan el cos del diable va caure al terra, jo vaig alçar el cap, per veure el que m’esperava, però de sobte a les meues orelles, i tan sols a les meues, va arribar un xiuxiueig d’una veu femenina.

• Només on el firmament exhala el seu últim fulgor i la brisa entrega el seu últim secret, les ales trobaran terra sense deixar empremta.-Amb aquella primera frase la vaig reconèixer.- Quan la resplendor es fragmente en murmuris daurats i l’ombra desplegue el seu mantell entre dos mons, sabràs en quin racó de l’horitzó desplegar les teues ales.

No ho vaig pensar dues vegades, vaig obrir les ales, enlairant-me cap al cel, més amunt que tots, per esquivar-los el màxim possible. A pesar dels crits de súplica dels meus companys, vaig haver de seguir el meu camí.



Sobrevolava la ciutat de Nymira jo soles.



Em sentía un egoista. Però l’estima a una persona de vegades impedeix veure la mort de la resta del món per salvar la teua estimada. Pensava amb el nerviosisme recorrent el meu cos. I si no havia estat ella? Vaig tractar de pensar en positiu, però va costar una mica. Per fi, el vaig veure: el nostre pujol, encara estava verd, però la llum del capvespre el feia daurat. Quan vaig arribar al nostre arbre vaig veure un camí de roses blanques, al seu final estava la reina, amb l’Aurora al seu costat.



Un milió de sentiments van recórrer el meu cos, la vaig mirar als ulls verd. Per la seua cara havia sentit el mateix que jo. Sense dubtar-ho ni un segon, tots dos vam córrer i ens vam abraçar. Les llàgrimes ens eixen als dos, per fi el tacte de les nostres pells es reencontraren.

-Liam…-Digué ella en un xiuxiueig gairebé inaudible.-

-Aurora…-La vaig imitar. La meua veu va eixir entretallada, i els ulls plens de llàgrimes.

Aurora i jo estàvem atrapats en un núvol, on no existia ningú ni res més. Tan sols ella i jo. Era una sensació sanadora, una sensació curativa, cada un érem la casa segura del altre. Els sorolls es van eliminar del nostre voltant. També les vistes, els olors i els tactes.

-Xics…- Una veu femenina molt seriosa va interrompre el nostre moment.-Em sap greu dir-ho ara, però no esteu aquí tots dos per una ximpleria.-Va fer una pausa i continuà parlant.-La balança del destí exigeix un pes. Només un dels dos cors pot inclinar-la cap a la salvació.-

Amb tot això, vam veure com la reina, que anava vestida tota blanca i impoluta es va enlairar i va marxar cap al firmament.

Aurora i jo estàvem sols.

Però no tan sols.

El silenci envaïa tot l’esplai. Un fil de tensió es quedava en l’aire i l’angoixa recorria tots els cossos. Aurora mirava cap al terra. Allí havia escrit la frase de la reina, per intentar entendre-la. En canvi, jo sols la mirava a ella. Pensava tot el que havíem viscut junts. Això em va portar a pensar en tot el que significava la vida. Quan ja estava una mica malencòlic i adormit, el meu cap es va encendre, vaig entendre aquella frase. De seguida, em vaig adonar i vaig mirar cap al cel. Ja ho sabien.

-Aurora -Vaig començar agafant-li les mans.- T’estime, sempre ho he fet. Des que érem uns nens, però he sigut un covard.

-Liam… -Em va agafar de la barbeta i em va fer una abraçada.- Jo també t’he estimat tots aquest anys…

Però, per què em dius això ara? Hem de…-

Vaig tallar per complet la seua frase.

-Vida meua…-Vaig acariciar el seu rostre.-El que tot això significa és que un dels dos haurà de morir per salvar tot el món.-Ella em mirà amb atenció.-I em sacrificaria per tu un milió de vegades, sense dubtar-ho en cap. Ets el que més estime en aquest món i faria tot el possible per que estigueres fora de perill.

Primer, va negar amb el cap amb llàgrimes als ulls. Després, ens vam enlairar i tots dos ens fonérem en un petó suau i respectuós. De sobte, una força inexplicable ens va separar amb un raig de llum molt potent. Aquesta vegada no la vaig perdre, Aurora era quasi al meu costat.

Una mar infinita de mags va envair tot aquell pujol verd. Els seus encanteris destruien tot el que hi havia pel mig. Un home amb capa negra es va plantar davant de nosaltres. Era un home molt seriós, amb cabells castanys i una mica arrissats. Era bastant alt i no donava una bona energia.

«La porta de l’infern s’obrirà de nou, però només després que dues claus, una de cristall i una infernal magmafloral, hagen desbloquejat el camí. Un àngel i un dimoni, les claus elegides, s’immolaran per a la nostra llibertat.»

Aquella veu sonava dins dels nostres caps. Ningú més ho va poder sentir. Aurora i jo ens miràrem, després miràrem al mag. Un silenci ens va tornar a envair. Quan menys ho esperàvem, del cel fosc van baixar flotant en dos núvols dos mags. Aquells agarraven un dimoni, que portava cadenes negres, envoltant el seu coll, els seus turmells i ambdues connectaven amb les mans. Quan aterraren a terra, vam poder veure que era una xica jove. Ella mantenia el cap al terra i no deia cap paraula.

Després d’uns quants minuts, uns petits diables es van arrimar a ella i la van molestar, la van sacsejar i la van sobrepassar. La resta que estaven allí miraven amb diversió aquella escena tan horripilant. Passaren minuts, inclús hores, i la pobra noia estava cansada, ja no podia més. Els diablets i tota la resta deixaren de riure poc a poc i quan ja es van avorrir, l’home imponent va traure una espasa platejada envoltada de foc, i va tallar el cor sense pietat d’aquella pobra xica. Tots van riure de manera burlesca. Menys nosaltres que estàvem seriosos.

L'home de la capa negra ens va mirar. Quan el vaig mirar als ulls, em vaig adonar del meu major error. Vaig intentar enlairar-ame però uns mags encaputxats em van agafar pels braços i em van nugar de peu, mirant cap al públic.

L'home de la capa, va donar una volta mirant-me i dient comentaris en un idioma que jo no entenia. De sobte ,un cruixit de tela es va sentir per tot arreu. Havia trencat la seua camisa pel darrere. Amb poc temps de reacció, aquell ésser horrible em va pegar amb una cinta de cuir en l’esquena. Al principi, feia mal, però no molt. Després, quan la meua esquena va començar a plorar líquid roig, tacant les meues precioses ales blanques,vaig sentir el veritable dolor físic, que no era tan dolent com el sentimental.

No podia mirar a Aurora als ulls, em sentia humiliat davant seu. No hi vaig poder fer res per rescatar-la, i això em feia sentir culpable. Veure-la de genolls amb les llàgrimes caient pel seu rostre i pregant-li a aquell boig mag que em deixara anar em va trencar el cor. I ell ho sabia. Reia amb malícia, gaudia veure del nostre patiment.

Les hores passaven una vegada més. El meu cos ja no resistia un colp més, però la meua ànima es quedava al meu costat per mantenir a Aurora el més tranquil·la possible. Mirava al terra fins que vaig sentir les cadenes que portava Aurora arrastant-se pel terra. El boig mag amb un encanteri, gairebé perillós, va fer rebentar les cadenes a trossos, mantenint tota la sala en un silenci profund. Dos guadians d’Ignis, que així es deia l’home de la capa negra i la mirada freda, agafaren a Aurora i la nugaren com a mi, però enfront meua.

Les nostres mirades van connectar. Una vegada més es va crear un vincle entre nosaltres, onningú existia: el soroll es tornava silenci i nosaltres brillàvem per damunt de tota la resta. Els nostres cors van connectar. Una sensació d’atracció va corrompre els nostres cossos i amb una força sobrenatural tots dos vam alçar el vol, trencant les cadenes, expulsant a la gent del nostre voltant i creant una nova llum blava al cel. Una nova estrella. La més especial, aquella que va salvar el món.

-Aquella d’allà iaio?-Va assenyalar un nen petit de cabells color atzabeja a l’estrella més brillant del cel.

-Sí, netet meu.- L’ancià, que no ho era tant, va abraçar al nen pel darrere.-aquella d’allà. -I va mirar aquella estrella blanca.

-Tu vas conéixer a Liam i a Aurora? -Es va acostar una nena d’ulls verds i cabells rossos.-Neketi! M’encanta el teu nom iaio!

-Perla, al iaio no li agrada que tu li digues pel nom, ja ho saps.- Una dona amb una tiara al cap va seure agafant a la nena i posant-la al seu damunt. -No, almenys quan vos contem la història dels vostres pares.

Aquells nens abraçaren als sus iaios i tots quatre es quedarern mirant aquella estrela tan enlluernaora, aquella estrella blanca, que els humans anomenen “estrela polar”.