“Ales trencades, vol etern”

El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.

I encara que l’anomene casa, no ho és realment, ja que on em sent realment segur és a un altre lloc.

Al arribar dalt de la casa, em veig obligat a obrir les ales per pujar cap al cel, on es troba la meua millor amiga. Una xica amb els cabells color atzabeja que es mouen al costat de la brisa del cel. Aurora és el meu vertader lloc segur. Aurora és on realment puc ser jo. Aurora és el meu refugi, on puc resguardar-me quan la pluja cau o el sol pega massa fort. Al costat d’Aurora tot és tranquil·litat. Aurora resol els meus dubtes. Aurora m’escolta i Aurora ho és tot.

Mentre sobrevolem el cel, veig el paisatge, ple de fum i els colors vius de la natura ara desgastats pel fum de les flames. Cada vegada que n'arrimem més al centre de la ciutat, note com la calor frega la meua pell, cada vegada més calenta, la vista es perd per culpa del fum i les meues oïdes es tapen a causa dels forts sorolls. Tant sols desitge passar ja aquesta part de la ciutat, però és l’única ruta que ens porta a l’únic lloc tranquil de la ciutat. Es trobava apartat de la ciutat, era un pujol, que encara es trobava verd i viu.

Aurora i jo sentíem aquell lloc molt especial, perquè des de xicotets anàvem a aquell pujol, jugàvem i rèiem totes les vesprades, fins que se’ns feia de nit, i els nostres pares ens venien a buscar una mica enfadats. Una vegada que arribàrem al terra, els dos caminàrem fins una olivera, allí s’assentàrem i els nostres cossos es van fondre amb la gespa i les flors, en un profund silenci que ens embolcallava, tan sols s’escoltaven les nostres respiracions tranquil·les. En aquell moment em vaig poder sentir tranquil per primera vegada després d’algunes setmanes, ja que cada vegada estava més aclaparat pel Reclutament, encara que Aurora sempre em deia que estiguera tranquil, i que tot eixiria bé. Estava tan concentrat amb els meus propis pensaments, que no em vaig adonar que Aurora estava intentant captar la meua atenció.

-Liam, em preguntava que, no és curiós com algunes persones poden passar de ser tan sols amics a alguna cosa més?- Aquella pregunta em va deixar totalment en blanc. La vaig mirar, però tan sols vaig repetir la seua acció, ja que ella ja em mirava amb curiositat.

-Com?- La veu em va eixir un poc tremolosa.- Ho dius per alguna cosa en concret?-

-No, clar que no...- Va objectar amb un xiuxiueig.-Tan sols deia...-

-Doncs, la veritat, jo pense que sí que és curiós, però passa molt poques vegades.-

-Què vols dir amb això?-

-Vull dir que, a la resta segur que els passen coses d’eixes, però a mi no em podria passar ninguna cosa així.-

-Per què?-

-Doncs, perquè no tinc cap amiga, tan sols a tu Aurora, i tu sols eres i seràs la meua amiga.- No entenc molt bé el perquè, però per algun estrany motiu, ella va apartar la seua vista dels meus ulls. L’ambient es va quedar en un silenci una mica tens, però per a no continuar-lo vaig decidir mirar l’hora, i em vaig adonar que ja hauríem de tornar a casa. Li ho vaig comentar a la xica de cabells atzabeja que tenia al costat, i entre els dos decidírem que tornaríem a casa de seguida, però volíem caminar un poc, així que vam creuar una vall. Aurora i jo anàvem rient-nos, oblidant-nos del que havia passat uns moments enrere. Caminant per la meitat d'aquella vall, un petit soroll em va traure de la conversa i les rialles.

-Aurora, has sentit això?- Vaig dir mentre vaig girar el cap cap a totes les direccions possibles, en busca de la procedència d'aquell mateix.

-Sentir què?- Em va mirar una mica estranyada.- Liam, crec que t’estàs tornant una mica boig.- Ella va començar a riure, però jo vaig sentir un altre soroll, aquesta vegada sí que el vaig identificar: algú o alguna cosa havia xafat una rama. De seguida vaig girar sobre el meu eix i em vaig adonar de qui estava allí, em vaig quedar paralitzat, a l’igual que Aurora. No ho podíem creure.

"Fa un dia solejat en el pati de ma casa. La família està reunida, els majors asseguts a la taula gran, mentre riuen i canten. Jo em trobe als peus de la morera del meu pati, jugant amb París. Ella sobrevola una mica alt, mentre jo córrec darrere d'ella. Porta el meu peluix preferit al bec. Les seues plomes són roges, són d'un roig viu, un roig intens. Mentre la seguisc deixa caure el meu peluix i, com si ella ho hagués calculat, aquest cau amb perfecció a les meues mans.

A la fi, per aconseguir agafar-lo i de tant de córrer tire a la gespa per a descansar, i París es tomba al meu costat, amb el seu cap al meu muscle. Estava concentrat en tornar a recuperar l'alé. De fons sols s'escoltava als pares cantar i una mica també la brisa.

No sé quant, però sé que passaren alguns minuts quan París es va alçar i va tornar a agafar el meu peluix. Aquesta vegada va ser diferent, ja que amb les seues ales va desaparèixer entre els núvols, i mai més, el meu fènix, va tornar a casa."

Al veure a tots aquells homes plantats, amb aquella nau darrere seua, tan sols volia fer com París: obrir les ales i desaparèixer entre el blau del cel. Però això era impossible, ja que el meu dia havia aplegat. Aurora i jo es miràrem, les llàgrimes eixien dels seus ulls.

-Liam, promet-me que mai m’oblidaràs.- Els seus ulls penetraven els meus. Veia com a través de la seua mirada em suplicava que li donara una resposta ràpida, encara que fora breu.

-Aurora...-La seva mirada es va il·luminar una mica, i vaig decidir parlar.- Et promet que tornaré per tu, i que estarem junts una propera vegada.- De repent, les nostres mirades es van desconnectar, i una capa, com si es tractés de tela, va apagar la meua vista al complet i en un sol obrir i tancar d'ulls vaig sentir com el meu cos defallia als braços d'un estrany, com vaig deixar d'escoltar de mica en mica i com lentament vaig anar absentant la manca d'orientació per on estava.

No sé perquè, però sabia que alguna cosa roïna estava a punt de passar. No sabia quant de temps havia passat. Estava perdut. Encara tenia la vista tapada, però alguna cosa dins de mi em deia que ja estaríem lluny de casa. Realment no sé si tenia raó, el que sí sabia era que estava lligat, ja que sentia les cordes fetes un nuc als meus peus i a les meues mans. El temps passava i cada vegada pensava més a causa d'un profund silenci que inundava l'habitació i de sobte, una veu varonil va trencar tot aquell silenci que regnava a la sala.

-Ets tu el Sr. Aetheris, veritat?- Uns segons de silenci petits van tornar a omplir l'habitació.

-Sí, és clar. Què ha passat? On estic? I on està Aurora?- Aquest era el moment de preguntar, tenia tantes preguntes sense resposta, que no sabia què dir. Entre tant de caos, vaig veure com poc a poc la llum envaïa les meues pupil·les. M’havien llevat aquella vena dels ulls. Davant meua hi havia un home, vestit completament, de cap a peus, amb peces de vestir negres i un màscara que li amagava la cara.

-Sí ha passat alguna cosa, i no, no puc dir-te ni on estem ni on està la senyoreta Solwyn.-

- I què ha passat?- Els nervis em recorrien tot el cos.

-És sobre la teua mare.- L’home va fer una pausa dramàtica i després va pronunciar amb una veu serena.- La teua mare ha mort.

En aquell moment vaig sentir com el món als meus peus es parava. No ho podia creure, la figura més important de la meua vida havia faltat, la persona que més estimava ja no estava ací per protegir-me. Així, una marea d'antics records es va escampar per la meua ment, i un sentiment de culpabilitat es va estavellar al meu cor i allà es va quedar.

“La brisa del mar copejava els nostres cossos, de camí cap a la riba del mar blau. A la sorra les tovalloles esteses al sol, una dona de cabell ataronjat i ulls verds es va asseure al meu costat,. Portava el seu vestit de bany i les ulleres de sol també. Les seues ales blanques estaven esteses a plena llum del sol, i s'hi veia el centelleig daurat de les petites partícules que portaven aquestes mateixes, i amb la seua veu tan dolça va començar a parlar.

-Hi ha vegades que em pregunte si estic fent les coses bé.- Aquell comentari en va sorprendre un poc.-Si t’estic donant tot el que necessites.

-Mare, sé que de vegades no ho entenc, però en realitat sé que ho fas tot amb el cor i sempre t’ho agrairé.- Em feia mal veure a la meua mare dubtant de si mateixa.

-El que passa és que et veig créixer, créixer massa ràpid, i el que em fa por d’això és que, algun dia ja no em necessites més.- Una llàgrima va caure pel seu rostre.- L’únic que vull és protegir-te.

-Ja ho sé mare, sé que vols protegir-me i sé que sempre ho faràs.- Em desgarrava el cor estar tenint aquesta xarrada amb ella.- I he de dir-te que, encara que siga un adult, sempre em faràs falta, sempre necessitaré de la teua ajuda i dels teus consells.

-Però de vegades em sent tan distant, que no sé si m’estimes o no.

-Mare, jo si t’estime, i tant que sí, el que passa és que, els dos hem canviat, i jo ara soc un altre, i em costa reconèixer que t’estime, però això no significa que no ho faça...- I com si les paraules hagueren desaparegut del món, ningun dels dos va dir una paraula més, aquelles paraules es quedaren flotant a l’aire, com la brisa que ens acompanyava.

I ara comprenc que l’amor de mare i fill sempre es podrà transformar amb el pas del temps, però que mai canviarà la seua intensitat per més temps que passe.”

En aquell moment em vaig adonar de que l’única persona que quedava ara al món era Aurora, i que tampoc sabia per on parava. I si em faltara ella, com ho ha fet la meua mare, jo em moriria de la solitud i la tristesa. Ahí és quan el meu cap va començar a elaborar un pla per saber on estava l’amor de la meua vida i rescatar-lo.