Els primers raigs del sol copejaven el meu rostre i les meues ales descobertes. Hi havia tant de silenci en aquell lloc, que sentia respirar. Un corrent d'aire fred, d'estranya procedència va envair completament el meu cos. Sentia totes aquelles coses amb els ulls tancats, ja que per sort encara no els havia obert. Aquell silenci es va trencar quan vaig sentir com alguna cosa, o millor dit un humà, masculí, i que pel seu trepitjar se sentia corpulent, s'acostava on era jo i s'acabava de trencar encara més quan va obrir al complet la porta i va començar a envoltar la meua cadira i amb la seua veu varonil va pronunciar, no gaire alt, algunes paraules. I encara que vaig decidir fingir que dormia, aquell home es va asseure a esperar, es quedaria amb mi fins que em despertara. No em va quedar més remei, així que a poc a poc vaig anar obrint els ulls. Com era d’esperar, la llum del sol entrà directament per les meues pupil·les molestant així el meu despertar.

-Veig que ja heu despertat.- La mateixa veu varonil va ressonar per l’habitació, i em vaig girar per mirar l’home que estava assegut davant meu.-En una estona estarà el dinar preparat.-

-On soc? Qui ets? Per què he d’arreglar-me?- Les preguntes van ser en va, ja que l'únic que vaig rebre d'aquell home de cabells rossos i ulls negres va ser una mirada freda, com si fos una negació a contestar-les.

Pel meu cap no deixaven de sorgir preguntes, però ja sabia molt bé la resposta que anava a obtenir, així que vaig decidir fer cas a aquell home ros i preparar-me. A la vora del llit hi havia tan sols dos tratges, un d’ells color cafè i l’altre negre. Sincerament en aquests moments, no m’importava el color de la roba, ni l’estat de la meua aparença, però ho vaig haver de fer, ja que tenia aquella pressió. I finalment vaig agafar el tratge negre, que és un color avorrit, però elegant, i un clàssic. A més a més, no sabia on anàvem.

-Estem a Nymira. El meu nom és Neketi. Seré el teu àngel aquests dies. T’has d’arreglar per a la cerimònia d’iniciació.- Digué amb un to baix, però segur.

El cor se’m va quedar de gel quan digué “Cerimònia d'iniciació”. Vaig dubtar uns segons, però al cap i a la fi, vaig haver de preguntar.

-Com que “Cerimònia d’iniciació”?- Em va eixir la veu, gairebé un xiuxiueig.

-Sí.- Va guardar silenci per una estona.- La cerimònia d’iniciació es fa cada vegada que es recluten deu persones.

-Per a què?-

-Doncs, perquè s’elegeixen aleatòriament. El que fan amb aquests éssers amb ales és convertir-los en àngels guardians, si poden passar les proves, és clar. Si no, doncs ja ho saps, no?

Aquelles paraules em travessaren com si m’haguera clavat un punyal a la panxa. No feia falta ser molt llest per entendre el que Neketi havia dit, a aquelles persones... les feien desaparèixer...

-I jo soc un d’aquests?-

-Sí.- Vam guardar els dos silenci. El meu rostre estava tranquil, però el meu cor bategava molt ràpid i fort.

Neketi m'observava des del llindar de la porta. S’havia menejat. Aquell àngel, amb una vestimenta blanca, impol·luta, que li cobria tot el cos, però que deixava a la vista els seus braços, tenia els cabells negres. Els portava solts, però també tenia algunes xicotetes trenes. La seua aparença semblava serena i és que aixina estava. Semblava també fred. Davant d’aquella figura jo em sentia molt xicotet, com si fos un nen, vulnerable i fàcil de trencar.

-Si vols sobreviure a totes les proves, Liam...- Va interrompre els meus pensaments.- Hauràs de saber apagar els teus sentiments, saber qui eres, assumir els teus més profund secrets, perquè no juguen en contra teu.

Va fer una altra pausa i deixà un sospir a l'aire.

- Hauràs de ser llest i astut. Hauràs de demostrar la teua lleialtat i el més important, hauràs de comportar-te com un vertader àngel.-Es mantenia seré i tranquil, cosa que em va parèixer impressionant, no sé perquè.- L’última cosa, si a la cerimònia no et demanen que parles, no ho faces, per més que vulgues. Ho entens?

Em vaig limitar a no dir res, tan sols a assentir amb el cap. Així es va quedar tot, en un silenci etern. Ningun dels dos va tornar a dir paraula. Vaig prémer les dents, i em vaig envoltar amb les ales, pensant el que m’havia dit, explorant pel meu interior qui era jo realment, recordant cada un dels secrets que guardava dintre meu. No estava gens segur, hauria de confiar en mi mateix, per no fallar cap prova, sabia que ho havia de fer. I vaig decidir fer-ho per mi i per Aurora. També per a què ma mare, ja difunta, n’estigués orgullosa. Al tenir el record d’aquelles dos dones, alguna cosa dins de mi va transformar aquell sentiment de dol en força.

-Si ho desitges- Va trencar el silenci una vegada més Neketi.- Pots dormir una estona més, encara és prompte. Ja et despertaré jo.

-Gràcies...- Vaig, respondre, la meua veu gairebé en un xiuxiueig. I així ho vaig fer. Sense desenvoltar-me de les ales, vaig aclucar els ulls, deixant la ment en blanc, calmant la meua respiració, deixant-ho tot apartat.

I com sempre, una onada de silenci va omplir aquella habitació. Encara que estigués dormit, podia sentir la dura presència de Neketi, encara clavant els seus ulls en mi. «Ho sap tot de mi i no li he dit res.» Vaig arribar a aquella conclusió, perquè alguna cosa dins meu deia que era la veritat, ja que ell fou un àngel i jo no era ni un àngel ni un humà. Què soc jo?

***

Els dies passaven, ja havia tingut la cerimònia d’iniciació, res especial, ho esperava més emocionant. Les proves d’accés les havia passat amb certa facilitat i uns dies enrere havia entrat a una espècie d’institut on ens tenien separats per xics i xiques, per a la meua opinió molt antiquat.

El dia de la cerimònia havia tingut un somni estrany on havia vist Aurora que em cridava, però no hi podia fer res, tan sols volia plorar. Així que no li vaig donar importància a aquell somni, tan sols volia passar tot allò.

A aquell inici no hi va poder assistir la reina. Se suposava que hauria d’anar, però no va poder ser. La gent deia que ella portava una nouvinguda sempre darrere seu i pel que vaig analitzar, vaig arribar a la conclusió que hauria de ser Aurora. Això em feia fàstic, ja que trencava els meus plans per recuperar-la i anar-se’n corrent. Encara que pensant-ho en fred, no hauria tingut sentit res del que volia fer.

A l’institut ens havien ensenyat a lluitar amb espases, a respectar l’equilibri i la justícia, a saber rebre ordres dels Consellers i tota la història dels àngels. àngels. Però el nostre món no és l’únic. Més enllà del vel de la realitat, hi ha un univers sencer on la màgia és el secret obscur dels àngels.