Parc del poble - 2 de maig de 2016

La Carla i en Robert s’havien trobat en un petit parc als afores de la ciutat. Feia fred, però la tensió aconseguia que els dos adolescents ho ignoressin. En Robert, amb les mans a les butxaques, la mirava fixament.



— Volies parlar, no? — va dir ell. — Parla.



La Carla va sospirar amb els braços entrellaçats

— Robert, jo… mira, no és el que penses.



— Ah, no? Collons, mira quina casualitat, i què és, doncs? Saps? No he parat de donar-li voltes. Primer el missatge, després la teva reacció. T’ho juro, Carla, si m’estàs enganyant-...



— Claro que no, Robert! — va tallar ella

El Robert la va mirar, esperant.



— L’Adrià i jo... — La veu li va tremolar. — Ens vam veure perquè necessitava la seva ajuda.



— Ajuda? Per què?

La Carla va baixar la mirada. No sabia com dir-ho, va mirar al riu que estava al costat d’ella, l’aigua produïa un soroll que trencava el silencia

— Robert… — La seva veu era insegura. — L’Adrià i jo vam fer desaparèixer algú.



Silenci… un silenci peligrós

— Com? — va preguntar ell, sense entendre-ho.



— Fa sis mesos. Una nit. Jo era amb ell… amb l’Adrià i... una nit pues… vam anar de festa i… com ho dic. Vam perdre el control.



Els ulls d’en Robert es van obrir totalment.



— Carla… què dius?

— El vam matar. — La confessió va sortir com un secret que la Carla necessitava soltar. — No va ser planejat. Va ser un accident. T'ho juro, t'ho juro. Però l’Adrià… ell va dir que ningú no havia de saber-ho. Vam enterrar el cos. Casi no em recordo d’aquella nit

El Robert es va passar les mans pel cabell, començant a caminar d’un costat a l’altre.



— Estàs dient que… tu i aquest tio heu matat algú i ho heu amagat?! Hòstia… hòstia…

— Va ser ell qui va incitar-me — va dir ella ràpidament. — T’ho prometo, Robert. Em sento culpable cada dia. Però no sabia què fer!

— Però perquè ho vas fer?! Per què?! — va dir mentre feia un pas endarrere

— No sé! No me’n recordo de res!

Ell la va mirar amb fàstic.



— Ets una assassina.



La Carla va negar amb el cap, les llàgrimes començaven a sorgir dels seus ulls.



— No ho entens… No podia dir-ho!

— Qui era? — va cridar ell. — Qui vau matar?!

— No ho sé! — va xisclar ella.

El Robert es va quedar uns segons en silenci. La respiració accelerada.



— Saps què? — va dir finalment. — Això s’ha acabat. Vaig a la policia.



La Carla va sacsejar el cap amb desesperació.



— No, si us plau. No ho pots fer-...!

— No em pots parar.



En Robert va girar-se i va començar a caminar. Però just quan va arribar a la sortida del parc, una ombra va aparèixer entre els arbres.



— Què collons...?

Abans que pogués reaccionar, un fort cop el va fer caure de genolls. La Carla va cridar.



— Adrià! No!

En Robert es va girar, amb la mà al clatell, la sang tacant-li els dits.



— Què has fet? — va balbucejar ell.



L’Adrià, amb una barra de ferro a la mà, respirava agitadament.



— No podia deixar que parlés.



La Carla va ignorar les paraules de l'Adrià i va córrer cap al Robert.



—Robert! Estàs bé? —Els seus dits van tocar la cara del seu novio, però la sang que li tacava la pell.



El Robert la va mirar, confós.



—Per… per què?

L’Adrià es va acostar, encara amb la barra de ferro a la mà. Els seus ulls miraven a la Carla d’una manera gairebé obsessiva.



—Ho he fet per tu, Carla.

—Què?! —La Carla es va aixecar —Estàs boig!

—No, no ho estic. —Ell va fer un pas endavant, deixant caure la barra a terra. —Jo sempre he estat aquí per tu. Ningú et coneix com jo. Ningú t’estima com jo.



La Carla va negar amb el cap.



—Això no és amor, Adrià… estàs… no em toquis.



Però ell no semblava escoltar-la. Va voler ficar el seu braç a l'espatlla d’ella, però la Carla es va apartar.



—Aquella nit… —va murmurar ella, els records començant a emergi —Jo no recordava res. Va ser per culpa teva, a que si? Què em vas fer?

L’Adrià va baixar la mirada, però no va respondre.



—Em vas drogar… Imbècil… no m’ho puc creure —Les paraules van sortir de la seva boca amb odi. —Per això no recordo res.

—Va ser per protegir-te! —va exclamar ell. —Tu no podies suportar-ho! Va ser un accident, Carla. Jo només volia que oblidessis.



La Carla es va cobrir la boca amb les mans.



—Ets un monstre.



El Robert, encara a terra, va intentar aixecar-se amb dificultat.



—No… no deixaré que te n’ensurtis amb la teva.



L’Adrià va apretar les dents, agafant de nou la barra de ferro.



—Ell ens vol separar, Carla! Ell no entén el que tenim!

—No tenim res, Adrià! —va cridar ella.



En un atac de fúria, l’Adrià va aixecar la barra, però el Robert es va llençar sobre ell. Els dos van caure a terra, en una lluita desesperada. La Carla va intentar separar-los, però els cops i els crits la van paralitzar.



Un crit agut. Un cop sec. La barra de ferro va caure a terra. Quan la Carla es va apropar, el cos d’en Robert jeia immòbil. La sang tacava la terra.



—No… no… —va murmurar ella, caient de genolls.



L’Adrià, amb la respiració accelerada, va mirar el cos del Robert. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes, però també d’un estrany alleujament.



—Ja està fet… — Ell va dir mentre s’apropava a la Carla — Carla, ets l’única que m'entén, de veritat… no tindre pares és com… estar sol, però tu ets l’única que es preocupa per jo! No li importo a ningú… però tu ets diferent… sí que ho ets

L’Adrià va ficar una mà a la galta de la Carla, però ella amb llàgrimes va apartar a l'Adrià, desesperada va agafar la barra de ferro i va pegar a l'Adrià amb un cop fort al cap. L’Adrià cau a terra.



—No! Deixa'm en pau! Estàs boig! No vull sabre res de tu… de tu! Ves-te'n d’aquí perquè si no-...



Ella va parar, l'Adria no es movia, sang li sortia del cap, una sang freda… La Carla va ficar-se la mà a la boca, no sabia què fer… dos nois, ella, de nit, sang per terra… era una escena pertorbadora…

— Que... Mare de Déu…

---

La nit cobria el paisatge amb una foscor profunda. La Carla arrossegava el cos de l’Adrià, les llàgrimes a les galtes. El cos de l’Adrià, sense vida, era una prova silenciosa del caos que havia desencadenat.



Va llençar el cos al riu, veient com s’enfonsava en les aigües túrbies. Però quan es va girar per tornar pel cos del Robert, les llums blaves de la policia van il·luminar la foscor.



—Quieta! Mans enlaire!

La Carla es va quedar immòbil, no plorava, no feia res… ella estava traumada.



—Jo… jo no…

Les mans dels agents la van agafar amb fermesa. Els seus ulls es van clavar en el cos inert d’en Robert, encara a la riba.



—Carla Vila, queda detinguda per assassinat.



Ningú la creuria. Ningú entendria la veritat.



—No el vaig matar… —va murmurar, mentre les esposes se li tancaven als canells. —Jo no el vaig matar.



Però aquí ningú la creia. Potser, ni ella mateixa tampoc.



Consulta del psiquiatra - 20 d’abril de 2019

L'Olga va mantenir la mirada fixa en la Carla. La sala es va omplir d'un silenci

— Jo no el vaig matar — va repetir la Carla, amb un fil de veu.



L'Olga va recolzar les mans sobre els genolls

— Ningú ha dit que ho fessis — va respondre amb calma.



La Carla va parpellejar, desconcertada.



— Però tu ho penses, a que si? — va murmurar la Carla.



L'Olga no va respondre de seguida

— Aquella nit... — va continuar la Carla — Ell no ho havia d'haver fet. L'Adrià...



Va callar de sobte. El nom va quedar suspès en l'aire. La psiquiatra es va inclinar lleument cap endavant.



— Qui és L’Adrià? Què va fer l'Adrià?

La Carla va obrir la boca per respondre, però les paraules no van sortir.

— Un amic…

— On saps on és?

— Ell... — La Carla va baixar la mirada, evitant el contacte visual. — I el Robert i l'Adrià també.



L'Olga va arrufar lleugerament les celles, anotant amb rapidesa.



— Com?

— Res… res… no sé què he dit

Ella mira al costat, L’Adrià i el Robert la miraven des de la porta. Després torna a mirar al rellotge i després a l’Olga

— Ja és l'hora… Me'n puc anar?