Capítol 1: El Primer Pas

De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.

La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.

“Ha trigat a venir.” — Va dir la psiquiatra mirant a la Carla fixament.

“Tampoc necessitava vindre” — Respongué ella. Mirava a baix, jugava amb les seves mans, entrellaçant els dits.

Va haver-hi un silenci entre les dues noies.

“Això no és el que la gent diu, Carla” — Explicà l'Olga a la figura nerviosa del seu davant.

“No m’importa el que diuen els altres” — La Carla va respondre amb rapidesa, però evitant mirar l’Olga als ulls. — “No saben res.” — Va dir mentre estrenyia dissimuladament la seva mà.

L’Olga va sospirar, intentant buscar una manera més adequada de parlar amb la que seria la seva pacient per un llarg temps.

“Escolta, només et vull ajudar, entesos? Jo ja sé el que va passar” — Després de dir aquella frase va sabre que igual ha sigut massa directa.

L’adolescent només es quedà mirant a terra, indicant el seu desig de sortir d’aquella habitació. L’Olga parlà segons després.

“Què tal si em contes tu el que va succeir?” — Intentava animar a la seva pacient a parlar.

La Carla va obrir la boca per parlar, però no estava segura. Uns segons després per fi, va dir més de 5 paraules seguides.

“Un dia… bé… fa uns anys, com tres… molta gent em va començar a acusar que… havia assassinat al meu xicot…” — Ella fa una pausa i mirà a L’Olga, intentant veure com reaccionaria — “Però jo en realitat no vaig fer res… d-de veritat. La gent s’equivoca”.



Quan para de parlar, la psiquiatra, que havia estat escoltant a la seva pacient i apuntant a una llibreta petita, parlà.



“Molt bé… quants anys tens ara?”.

“En tinc disset, faré divuit a L’octubre…”.

L’Olga assenteix i ho escriu. Després deixa la llibreta a una taula al seu costat, encreua les seves cames i mira a l'adolescent que està asseguda a una cadira a davant seu, nerviosa i en silenci, sense voler ser el centre d’atenció. La psiquiatra mira al rellotge.

“Segons… tothom, inclús els teus pares, pensen que vas ser tu la protagonista d’aquell assassinat… però jo no hi soc aquí per jutjar-te, estic aquí per ajudar-te, ho entens?” — La Carla mou el cap tímidament de dalt a a baix — “Però hauré de saber una mica més de tu, i vull que siguis honesta… Així que, primer voldria sabre si tens una bona relació amb el teu entorn, entens? Els teus pares, amics…”.

La Carla tarda una mica a processar aquella informació i contesta.

“Ara tinc poques amigues… i amb els meus pares, bé… bé, suposo… abans millor…”.

“I com era la teva relació amb el teu xicot?”.

“Bona… En Robert era molt bo amb jo, sempre ens ajudàvem” — La Carla somriu una mica en recordar en Robert, tímid, d’ulls foscos, amb un somriure encantador i a vegades un noi espavilat.

“Entenc… com us vau conèixer?”.

La Carla es mossega la llengua un segon i contestà.

“Doncs… ell anava a un insti a prop al meu i un dia vam coincidir quan el seu i el meu institut van fer un viatge a un museu… i a partir ‘’allí vam començar a parlar… teníem els dos catorze anys…”.

“I com va reaccionar el teu entorn al sabre que parlaves amb el Robert… d’una manera romàntica vull dir”.

La Carla es mossegà l’ungla de la mà — “Bé… van estar contents que l’hagués conegut”.

“Us vau barallar alguna vegada en Robert i tu?” — La psiquiatra es fixa en el llenguatge corporal de la seva pacient, intentant buscar pistes.

La Carla es queda callada uns segons…

“Pot ser…”











Tres anys abans. 2 de maig de 2016



El Robert es troba a casa de la Carla, els pares d’ella no hi són, i la seva xicota és al seu costat, adormida. La pel·lícula que estaven mirant continua. El jove de catorze anys comença a buscar el comandament de la televisió, quan el troba l'agafa, però el para la vibració d’un mòbil el de la seva xicota. Ell mira la notificació. Deixa el comandament al seu costat i agafa el mòbil.

«Qui l’estarà escrivint ara?» — Pensà en Robert — «No desconfio d’ella… però…»

Ell mira la figura de la noia dormint al sofà, tranquil·la i relaxada Sabia que no havia de fer-ho. Però alguna cosa li corcava per dins, com una veu que li xiuxiuejava que, si no mirava, es penediria. Ell encén el mòbil. Demana contrasenya, més d’una vegada ha vist la contrasenya de la Carla. Fica la contrasenya i en un segon, ja té accés a gairebé tota la informació d’ella. Comença a mirar els missatges recents, quan arriba a un en particular se’l queda mirant, incrèdul.

“Què…?” — Diu en veu alta.