L’Olga va notar com la Carla baixava la mirada, les seves mans tornaven a entrellaçar-se, movent-se amb nerviosisme. La psiquiatra va esperar uns segons, però aquest cop, el silenci no era incòmode. Era una prova.
— Quan dius “pot ser”, a què et refereixes exactament? — va preguntar amb veu suau, intentant no pressionar-la massa.
La Carla es remou a la cadira.
— No ho sé… Totes les parelles discuteixen, no?
L’Olga va assentir lentament.
— I de què discutíeu?
— No me’n recordo… — va dir la Carla, massa de pressa.
L’Olga va alçar una cella.
— No te’n recordes o no en vols parlar?
Silenci. Un silenci carregat de significats.
La Carla va estrènyer els punys i va tancar els ulls un moment.
— Jo no el vaig matar… — va murmurar.
L’Olga va girar el cap una mica. No havia preguntat això.
Casa de Carla - 2 de maig de 2016
— “Què…?” — va dir en Robert en veu alta, amb el mòbil de la Carla a la mà.
La Carla es va remoure al sofà, amb el pèl despentinat i fregant-se els ulls.
— Mmhh… Què passa? — va murmurar adormida.
El Robert va apartar la mirada de la pantalla i va fixar-se en ella.
— Qui és l’Adrià? — va preguntar, intentant que la seva veu no sonés massa acusadora.
La Carla va obrir els ulls del tot.
— Què? Què dius?
— Qui és l’Adrià? — va insistir ell, aixecant el mòbil perquè ella pogués veure el missatge.
La Carla es va incorporar lentament, parpellejant. Va veure el mòbil, la pantalla il·luminada.
“T’ho prometo, això ha de quedar entre nosaltres. Ningú pot saber-ho.”
La Carla es va mossegar el llavi inferior
— Per què mires el meu mòbil? — va evitar la pregunta del Robert
— No ho sé, per què hi ha un missatge així al teu mòbil? Què ha de quedar entre vosaltres?
La Carla li va arrencar el mòbil de les mans, enfadada.
— Para d'agafar el meu mòbil!
— De veritat? No em pots respondre a la meva pregunta? M’estàs enganyant?
La Carla va apretar els llavis, dubtant. No podia dir-li la veritat. No podia.
— És un amic. No és res important.
Els ulls d’en Robert no pestanyejaven mirant fixament a la seva novia.
— Un amic, eh? I per què aquest “amic” et diu que ningú pot saber-ho?
La Carla no sabia què respondre.
— No vull parlar d’això ara.
El Robert va somriure sarcàsticament.
— Clar. Sempre és el mateix. Sempre ho calles tot, tio. Però aquesta vegada no. Digues qui collons és l’Adrià.
— Ja ho he fet!
El Robert va apretar els punys.
— No et crec.
Ella el va mirar, molesta.
— No tens dret a fer-me això.
— Ah, no? I tu tens dret a enganyar-me?
— No t’estic enganyant!
— Llavors explica-m’ho!
La Carla va mirar la porta.
— Ves-te’n, Robert.
— No fins que em diguis la veritat.
Un calfred li va recórrer l’esquena.
— Però tu-... Tu m’escoltes? Tu m’escoltes quan et dic que ell és un amic, hòstia tio. Per què t’enganyaria?
El noi esbufega
— Ah, no sé, tu sabràs, tu ets la que sempre va dient mentides que sol et beneficien a tu
— I tu què sabràs? Eres tu el que deia que no és gelós ni res, igual ets tu el mentider
— No canvies de tema, digues-me que significa aquest missatge. Ja!
La Carla passa una mà per damunt del seu pèl, nerviosa.
— Mira, L’Adrià i jo vam fer coses, vale? No em vaig liar amb ell ni res, però vam fer coses.
— Com què?
— Són coses que no et puc dir, ara t’ho prometo pel que més vulguis
El Robert sospirà
— Coses? Quines coses?
La Carla va fer un pas enrere, evitant la mirada del seu xicot.
— No t’ho puc dir, Robert. No ara.
Ell es va passar una mà pels cabells, frustrat.
— “No ara”? I quan, Carla? Quan t’anirà bé explicar-m’ho?
— No ho entens… No puc…
— No vols. — La veu del Robert s’havia tornat freda. — Sempre tens alguna excusa, sempre hi ha alguna cosa que “no pots” dir-me.
La Carla va obrir la boca, però no va sortir cap paraula.
— No es tracta d’això…
— Doncs de què es tracta?!
Silenci.
La Carla es va mossegar el llavi, lluitant contra les llàgrimes.
— Robert, si us plau, creu-me… No vull que ens barallem per això…
— Però ens estem barallant! — va exclamar ell, fent un pas endavant. — Mira, no vull discutir més. Però t’ho dic clar, Carla. Si no em dius la veritat, jo mateix ho esbrinaré.
Es va dirigir cap a la porta sense mirar-la.
— I espero, de veritat, que quan ho faci… no em faci més mal del que ja m’estàs fent ara.
La porta es va tancar darrere seu, deixant la Carla sola enmig del saló, amb el mòbil encara tremolant a la seva mà. Uns segons després ella encén el seu telèfon i truca a algú, segons després la Carla parlà.
— Adrià… En Robert… ho sap
L’Adrià triga uns segons a respondre
— No et pots quedar callada?! Per què li dius?!
— No li he dit! Mira… no ho sap, només s'ha adonat del missatge que em vas enviar. Sap que alguna cosa no va bé, però no sap exactament el que és.
La Carla s’assegué al sofà
— Et penjo, vale?
— Carla! No em pengis! — La veu de l’Adrià sonava alterada a l’altra banda de la línia.
La Carla es va aixecar del sofà, caminant amunt i aval
— No sé què fer, Adrià. En Robert no és imbècil, acabarà descobrint-ho.
— No descobrirà res si no dius res!
— Però ell no deixarà de buscar…
— Doncs fes que pari.
Silenci.
— Com?
— No ho sé… Digues-li alguna cosa, menteix-li, fes el que sigui… però si continua insistint, Carla…
L’Adrià es va quedar callat.
— Però si continua insistint, què? — va murmurar ella.
L’Adrià va sospirar a l’altra banda.
— Només dic que, si s’acosta massa… no sé què passarà amb nosaltres…
La Carla va sentir un calfred.
— Adrià… Què vols dir?
— Que t’ho pensis bé abans de fer qualsevol cosa.
I li va penjar.
La Carla va sentir un pes al pit.
Va mirar el mòbil, dubtant. Després, va marcar el número d’en Robert.
Va sonar un cop. Dos. Tres.
— Que vos, joder?
La seva veu sonava encara enfadada.
Ella va tancar els ulls.
— Podem parlar?
Consulta del psiquiatra - 20 d’abril de 2019
L’Olga va observar com la Carla s’ensorrava lleugerament sobre la cadira, amb els punys encara tancats.
— Carla… — va dir l’Olga amb suavitat.
Però la noia no va contestar.
— Per què has dit que no el vas matar?
Els ulls de la Carla es van alçar per trobar els de la psiquiatra
— Perquè ningú em creu.
L’Olga va agafar la llibreta i va fer una petita anotació.
