No passa ni un dia en què no plori. Ja fa un mes i mig, i fins ara no m’havia atrevit a venir fins aquí. Em feia por, por de no ser capaç de verbalitzar tot el que havia de dir, por de no ser creguda, por de reviure tot de nou. Quan surto de la policia, l’aire fred de la tarda em colpeja la cara i em fa tremolar. Miro al meu voltant, la gent camina de pressa, cap d’ells sap el pes que duc a l’esquena. El trànsit segueix el seu ritme, indiferent al meu dolor. Intento respirar profundament, però sento una pressió al pit, com si m’ofegués. Camino uns passos i em recolzo en un fanal, necessito uns segons per recompondre’m. Tot el meu cos tremola i paro a seure en un banc.



Li he dit a la meva germana que preferia anar-hi sola, i ara me’n penedeixo. Trec el mòbil de la butxaca de l’abric, tinc les mans fredes i tremoloses, tant, que em costa trobar el número de la meva germana.

Primer to de trucada, sense resposta.



Segon to de trucada, sense resposta.



Tercer to de trucada, sense resposta.



Ploro. Em poso a plorar tan fort que soc incapaç de pensar en res més. M’apareixen les preguntes que m’han fet a la policia, aquell mig somriure que m’ha dedicat la policia i aquell “tot anirà bé, ho has fet molt bé”. Però, realment anirà bé? Realment he fet bé? Potser no ho hauria d’haver fet? No tinc temps de respondre’m, de cop, la meva pantalla s’il·lumina i comença a sonar la meva sintonia de trucada. La meva germana. L’agafo, i no tinc temps a respondre que ja està parlant.

• - Perdona, perdona, perdona, perdona, perdona. Estava al lavabo i tenia el mòbil a la cuina, et prometo que he estat tota la tarda pendent d’ell, com estàs? Com ha anat? Vols que et vingui a buscar?

Les paraules surten de la meva boca sense pensar-les.

• - No sé com estic, bé no, però sé que estaré millor. Tornaré caminant, vull prendre una mica l’aire. Ja he denunciat, Francesca, ho he fet.

Un silenci. Un silenci carregat d’emoció. Sense dir res, noto que somriu des de l’altre costat de la pantalla. Res del que li he dit és mentida. Sé que tornaré a estar bé, ho sé.



Sempre he fugit dels problemes. Sempre que m’havia d’enfrontar a algun amagava el cap sota l’ala. Mai he estat bona per expressar els meus sentiments a ningú, per encarar-me a les situacions difícils, però va ser llavors quan la situació em va encarar a mi. O continuava lluitant o moria per dins.



Cinc anys més tard…

Torno a veure’l plorar per la seva mare. Fa cinc anys que l'observo des de la distància i mai he pogut dir-li el que sentia a la cara. El molt imbècil només va haver d’estar quatre anys a la presó i pagar una multa. Només fa un any que ha sortit i encara recordo aquella noieta espantada quan li van dir la sentència.



Mai vaig poder cridar-li a la cara que em va destrossar la vida, que des d’aquella vegada no he tornat a ser la mateixa, que em va violar. Però aquest vincle acaba aquí, avui sí. M'és igual que sigui el funeral de la seva mare, ell és una mala persona, i ningú li ha dit mai.

Deixo de banda els meus pensaments, totes les pors, tots els plors, totes les nits que he passat desperta, tots els atacs d’ansietat i tots els mals tràngols. Camino cap a ell. Li veig la cara per primer cop en anys. Està més gran, més demacrat. Els seus ulls es troben amb els meus, i per un segon, sembla recordar-me. Carlos Martín Gazucha. Veig el seu gest canviar, una ombra de culpa? De por? De rebuig potser? No m’importa.

• - Tu. —La meva veu sona més segura i no tant tremolosa del que esperava —Saps qui soc, oi?

Ell no respon. Baixa la mirada. No em fa falta res més. Somric per primer cop en molt de temps.



Les víctimes no ho superem, sino que aprenem a viure amb el dolor. Moltes dones ja han fet un pas endavant. Ara em toca a mi.



Tornaré a viure la meva vida, no importa quan ni com, però ho faré. Ho faré per mi. Perquè ja no callaré mai més. Perquè aquest és l’últim dia que visc amb por. Perquè a vegades, no tots els secrets són inconfessables.