Tres paraules. No sabia que tres paraules em podien destruir la vida. Tres paraules era la quantitat justa perquè el món que m’esperava, les meves aficions, les meves passions, tot per al que tant havia lluitat, els meus somnis, es trenquessin.

Em van violar.

Soc al meu llit. Fa una setmana que no surto de casa meva. Sento la fredor dels llençols contra la meva pell suada. L'aire em crema els pulmons mentre intento respirar profundament. Tot em fa mal. No em sento segura enlloc més que aquí. Em venen al cap tot d’imatges d’aquella nit, que a poc a poc vaig recordant. Recordo els crits. Recordo que li vaig dir que no. Recordo la seva mirada sobre meu.

Llàgrimes. Dels meus ulls broten llàgrimes mai tan plenes de fúria i dolor. No puc pensar en res, tinc el cap emboirat. No soc capaç d'explicar-ho a ningú. Que no em trobo bé, no em servirà d’excusa per gaire temps més.

I si va ser culpa meva? I si no em creuen? Per què tota això m’està passant a mi? I si res torna a ser com abans? Què passa si mai aconsegueixo oblidar? Què passa si em quedo aquí atrapada per sempre, dins d’aquesta habitació, amb els meus pensaments i aquest record?

No ho puc evitar i les llàgrimes llisquen per la meva cara cada cop més intensament. Tinc por. No ho vull explicar a ningú, però alhora necessito que tothom ho sàpiga. Tinc por que no em creguin. Tinc por que em diguin que estic exagerant, que em diguin que m’ho invento o que passin de mi. Tinc por que res torni a ser com abans. Quan era feliç i no ho sabia. Tinc por que això em persegueix tota la vida. Tinc por de no tornar a viure mai més. Em prohibeixo a mi mateixa pensar això. Se’m fa una muntanya, però ho intento.

De sobte, truquen a la porta. És la meva germana. Obre la porta delicadament, i jo m’incorporo al llit, derrotada. S’ajeu al meu costat, m’agafa la mà, ben fort, i em diu les paraules més fondes que mai li he sentit dir.

-Carolina, ho sé. Quan vas arribar a casa aquell matí, quan et vaig sentir plorar a la dutxa, quan et sento plorar cada nit em trenques el cor. Ho sé, i també sé que ho superarem, juntes. No estàs sola. Aquell malparit patirà les conseqüències.



Si ho sap, vol dir que és real. No sé com se n’ha assabentat, no ho he dit a ningú. Llavors caic que vaig deixar l’informe de l’hospital damunt la taula del menjador quan vaig anar a buscar un got d’aigua per empassar-me una pastilla per al mal de cap.

Sé qui va ser. El nom que em perseguirà tota la vida. Carlos Martín Gazucha.

Abraço a la meva germana, és l'única persona que hi ha estat sempre.

Quan els meus pares es van separar ella va ser la que sempre va estar amb mi. Just quan les coses començaven a anar bé i els dos semblava que es podrien reconciliar, va passar l’accident. Tots dos van morir aquella nit. La meva germana va ser la meva tutora legal des de llavors, ja que jo era menor. Sempre hi ha estat. És la meva persona preferida, el meu suport, el meu món. El món que tantes vegades m’ha caigut a trossos, però que ella sempre hi ha estat per arreglar-lo.. Només desitjo estar amb ella. Tant de bo haver-li fet cas quan em va advertir que no havia d’anar sola de festa.

Ens fonem amb una abraçada que em sembla durar un temps efímer. Insuficient. Així que la torno a abraçar.

-No em sento preparada encara per…- la paraula denúncia em ve molt gran. Encara és molt recent, em costa, no puc - però ho faré. Sé que va ser ell, ho vaig recordant tot.

-Estaré amb tu. Et crec, i quan estiguis preparada t’acompanyaré a denunciar, sí?



No puc respondre res més. Les llàgrimes descontrolades que ara ploro i l’abraçada són suficients perquè senti tot l'agraïment que sento ara mateix.



Respiro profundament. No vull recordar-ho, però els records tornen com una onada. Tot es torna més clar. Em venen unes paraules. Les mateixes que vaig sentir quan ell m’estava portant a aquella habitació sense finestres aquella nit. Fúria, ràbia i impotència. És clar que va ser ell. No recordo com vaig arribar a casa seva, anava drogada. De sobte estava entrant als seus braços a la seva habitació. Els seus grans braços van aguantar els meus peus que és moviment acceleradament per fugir. Vaig cridar tant que en tapar-me la boca em va fer mal. Molt mal. Sento calfreds en recordar aquella veu xiuxiuejant a cau d’orella alguna cosa que no recordo. Després em va treure la roba i… I ho va fer. Sense el meu consentiment. Em va violar.