Em va fer por, sí. Em va fer por perquè mai havia vist algú amb tan poc cor mostrant sentiments. No ho vaig entendre, no ho entenc, ni ho entendré mai com una persona podia provocar tant de mal.
No era una persona, per mi estava mort. Simplement, era una petita ànima capaç de poder “pensar”. El que em va fer no li perdonaré mai, veure’l allà, plorant, destruït, abatut, em va fer feliç. Em va encantar que patís tot el mal que ell també havia provocat en el seu dia.
Aquell dia, a l’enterrament de la seva mare, només hi era ell i unes poques persones més. La seva mare havia estat malalta molts anys, feia anys que no podria parlar ni cuidar-se d’ell. Jo no hi volia anar, no valia la pena, al cap i a la fi, no li devia res a aquell home, ara plorant, però al final vaig cedir. L’observava atentament, el dolor en els seus ulls era real, em preguntava quan devia haver estat l’última vegada que havia plorat tant com aquell dia.
Em presento, em dic Carolina, i no vull que llegiu una història com la d’una noia com qualsevol altre. La meva història la recordareu.
Cinc anys abans…
Em trobo mareja i desconcertada.
- - On soc? - cap resposta.
El soroll del silenci em transporta a una desesperació molt profunda. No soc a casa meva, d’això n’estic segura. L’habitació és molt petita, no hi ha cap finestra. Tinc por, em sento menuda. Em trobo ajaguda sobre un llit, al costat una tauleta de nit antiga i un quadre penjat a la paret.De cop, sento un gran impuls per marxar d’aquí, però no veig la meva roba per enlloc.Perquè vaig nua? La por i l’ansietat cada cop augmentem més al no saber el què està passant.
M’aixeco del llit, morta de por, despullada, esquifida amb una única cosa al cap, marxar d’aquí. Em fan mal les meves parts més íntimes, un cop més, m’espanto. Decideixo aixecar-me. Un cop dreta, el cap em comença a donar moltes voltes, tant, que gairebé caic a terra. Començo a tenir molt mal de cap de nou. Continuo endavant. Obro la porta, el primer que em trobo és una sala d’estar ronyosa i antiga. Fa molta pudor de cervesa i alcohol. De cop, veig la meva roba rebregada per terra, sense dubtar-ho me la poso. Encara fa olor de la colònia que m’havia tirat la meva germana abans de marxar de festa.
- - Em fascina aquesta colònia, posa-te-la i ja veuràs que a la discoteca seràs l'única que no farà pudor de alcohol o suat. - Ric per dins. Procedeix a tirar-me molts litres de colònia per sobre i continua parlant. - La discoteca obre a les 12, la Paula deu estar a punt d’arribar, oi?
- - Al final no hi pot anar, però hi aniré jo sola.
La cara de la meva germana canvia radicalment.
- - Però que t’has begut l’enteniment? Com pretens sortir de festa tu sola? Hi ha molt imbècil pel món!
- Et pots relaxar una mica, si us plau? És a 10 minuts en cotxe i allà segur que trobo a gent coneguda.
La deixo amb la paraula a la boca, agafo el bolso i no deixo temps perquè em respongui res més. Només quan estic a punt de tancar la porta sento que la Francesca em diu:
- - Qualsevol cosa truca’m, si us plau. Ves amb compte.
De cop retorno a la realitat. No sé on soc, porto la mateixa roba que ahir a la nit i no recordo res de com he arribat fins aquí. Veig la porta al final d’un passadís, sento l’impuls de córrer cap a ella i marxar. No sé per què, les meves cames no es mouen, esperen una resposta, alguna cosa que em faci saber per què m'he despertat aquí. Sobre la taula hi ha una cartera, l’obro, a dins hi ha un DNI. Hi llegeixo Carlos Martín Gazucha. Aquest nom no l’oblidaré mai, n’estic segura.
De cop i volta, sento un soroll que prové d’una porta a poca distància de mi, suposo que és el lavabo. Sense tenir temps a reaccionar apareix un home, alt, musculat, amb tot el braç esquerre tatuat i amb un somriure a la cara. Es dirigeix a mi, jo m’aparto i em diu:
- - Hola, preciosa, ja t’has llevat pel que veig. Què? Has dormit bé?
No tinc temps de processar res, les paraules em surten soles de la boca amb una entonació prou forta per a demostrar un desconcert descomunal.
- - Qui collons ets? Com he arribat aquí?
Ell somriu i s’apropa cada cop més a mi, jo intento apartar-me d’ell, però clarament té més força. M’agafa del braç i em diu.
- - Ens ho vam passar molt bé ahir a la nit. Vols repetir?
De què m’estava parlant? Tots els records de la nit anterior es convertien en una boira mig tèrbola dins el meu cap. L’ansietat cada cop era més alta, em costava respirar, i ell ho deu notar perquè em deixa d’estrènyer el braç i em diu.
- - Pots marxar si vols. Total, demà ja no recordaràs qui soc ni ens tornarem a veure mai més.
En sentir aquestes paraules em poso a córrer, agafo el meu bolso que es troba sobre una cadira i vaig deixant enrere aquell home. Surto d'aquella casa i em poso a plorar, no entenc res. Tot d’una encara noto molt de dolor allà baix, l’angoixa està present cada cop més i em sento molt perduda. Veig una carretera i decideix-ho anar caminant per allà, potser, almenys, em trobaré algun cotxe i em portarà a casa.
M’havia dit que no el recordaria, però malauradament, aquell nom se m’havia quedat clavat, Carlos Martín Gazucha. <div style=""text-align:" justify;"="">
