Els dies següents van ser diferents per a na Joana. Des de la trobada amb en Marc, alguna cosa dins seu havia començat a canviar. No era un canvi radical, sinó una sensació lleugera, com si a poc a poc anés trobant la felicitat.



Havia tornat a quedar amb l’Anna per prendre un cafè. Parlar amb ella la va fer sentir còmoda, com si el temps no hagués passat. Van riure recordant moments de la universitat, aquells dies en què res semblava impossible. L’Anna li va mostrar algunes de les seves fotografies, imatges de llocs increïbles que havia visitat durant els seus viatges. Na Joana va sentir enveja, però també admiració. Potser ella també podria trobar alguna cosa que l’apassionés tant com la fotografia apassionava l’Anna.



També va tornar al taller de la senyora Elvira. A mesura que els seus dits modelaven el fang, es va adonar que crear amb les mans li aportava pau. Per primera vegada en molt de temps, va sentir que estava fent alguna cosa només per a ella. La senyora Elvira la mirava amb un somriure, sense dir res, deixant que fos la mateixa Joana qui descobrís el seu propi camí.



Finalment, va decidir ajudar en Marc amb la barca. Al principi, no sabia ni per on començar. Les fustes estaven desgastades pel temps, la pintura havia saltat i l’interior estava ple de pols i trasts. Però en Marc semblava segur del que feia. Cada dia treballaven junts, rient, parlant, compartint silencis còmodes. La seva amistat, que semblava haver quedat enrere, es reconstruïa amb cada peça de fusta que arreglaven.



— Saps? —va dir en Marc un dia mentre estaven a la barca—. No pensava que acceptaries ajudar-me.

— Jo tampoc —va respondre na Joana amb un somriure.



Van continuar treballant fins que el sol va començar a pondre’s. Quan van acabar per aquell dia, es van asseure a la vora del moll, mirant com el sol desapareixia a poc a poc.



— Què faràs quan acabem la barca? —va preguntar en Marc.



Na Joana es va quedar en silenci. Aquella era una pregunta que encara no tenia resposta. Tot el que havia fet últimament havia estat redescobrir parts d’ella mateixa que havia deixat enrere, però encara no sabia quin era el següent pas.



— No ho sé —va admetre—. Però per primera vegada en molt de temps, no em fa tanta por no tenir una resposta.



En Marc va somriure i li va donar una palmadeta a l’espatlla.



— Això ja és un gran pas.



Aquella nit, en arribar a casa, va trobar la seva mare asseguda a la taula del menjador, amb una tassa de te entre les mans.



— Et veig diferent —va dir amb un to suau.

— Diferent com? —va preguntar na Joana, asseguda davant d’ella.

— Més tranquil·la. No et veig tan perduda com abans.

Na Joana va somriure lleument.

— Potser és perquè he deixat de fugir.

La mare li va agafar la mà.

— Sigui el que sigui que busques, t’ho mereixes, Joana. I saps que sempre estaré aquí per a tu.



Les paraules de la seva mare la van commoure. Sempre havia estat allà, en silenci, respectant els seus temps, esperant que estigués preparada per parlar. Na Joana es va adonar de com era d'important aquell suport, fins i tot quan no se n’adonava.



Amb el pas de les setmanes, la barca va anar prenent forma. Cada dia estava més a prop de tornar a flotar. I amb cada dia que passava, na Joana sentia que ella mateixa també estava canviant, reconstruint-se a poc a poc.



Quan la barca finalment va estar acabada, en Marc i na Joana van decidir celebrar-ho. Una tarda, quan el sol començava a baixar, van portar-la fins a l’aigua. La van empènyer suaument, i la barca, després d’anys d’abandonament, va tornar a flotar.



— Ho hem aconseguit!—va dir en Marc amb orgull.



Na Joana va somriure, sentint una satisfacció profunda. No era només la barca el que havien reconstruït, sinó també la seva amistat, i en part, a si mateixa.



— Què et sembla un passeig? —va proposar en Marc, allargant-li la mà.



Na Joana va acceptar i van pujar a la barca. A mesura que s’allunyaven del port, va sentir com el vent li acariciava la cara i l’aigua suau es movia sota ells. Va tancar els ulls per un moment, respirant profundament, gaudint d’aquella sensació de llibertat.



— Què faràs ara? —va preguntar en Marc, amb la veu plena de curiositat.

Na Joana va mirar l’horitzó i, per primera vegada, va sentir que la resposta no li feia por.

— Seguir endavant. Sense mentides. Sense por. Només... vivint.

En Marc va somriure i va assenyalar el mar.

— Doncs ja ho saps, el món és molt gran. I el futur, tot teu.



Na Joana va assentir. Per primera vegada en molt de temps, sabia que, passi el que passi, trobaria el seu camí.