La casa estava en silenci. Na Joana, després del que havia passat, s'havia quedat sola en la seva cambra, el cor bategant amb força, i la ment enfonsada en una tempesta de pensaments sense saber com sortir. Tot havia canviat en un instant.



Mentre observava les fotografies que estaven penjades a la paret, se li dibuixava a la cara un somriure trist. Aquelles imatges, preses en moments de felicitat compartida, com a records, semblava que havien desaparegut. No recordava quan tot va començar a canviar.



Va aixecar la mirada i va fixar-se en una fotografia en particular. Era d’un viatge que havien fet junts, uns mesos enrere, a Barcelona. Na Joana i ell havien caminat hores pel bosc enmig de la naturalesa. Aquella sensació d’estar junts, semblava ara un somni inexistent.



Un soroll va interrompre el seu pensament. Era el so de la porta d’entrada que s’obria. Na Joana va sortir de la seva cambra i va veure la seva mare.



— Joana... estàs bé? — Va dir amb veu preocupada.



Joana no va contestar immediatament. Ella volia parlar, volia deixar sortir tot el que sentia, però alguna cosa la frenava. Però, en aquell moment, la presència de la seva mare, va fer que sentís una necessitat profunda d’alliberar-se, de buidar tot aquell que tenia amagat al seu cor.



— No sé què fer mare... — Finalment va dir.— Em sento perduda.



La mare va caminar cap a ella ii va posar la mà a la seva espatlla. Va respirar profundament abans de parlar.



— A vegades, Joana…— li va dir aixecant-li el cap posant la seva mà a la seva mandíbula—la vida ens posa davant decisions que no sabem com decidir. Però has de seguir el teu cor, encara que sigui difícil d’assumir. Si no ho fas, et perdràs a tu mateixa i tot serà pitjor. Tu ets l’única que pots alliberar-te a tu mateixa.



Na Joana la va mirar amb ulls plens de dubtes i llàgrimes. La mare sempre havia sigut el seu refugi, però mai no li havia mostrat com actuar davant els conflictes de la vida. Sempre havia intentat mantenir una imatge de calma, però ara, en aquells moments sentia que la seva mare també estava perduda dins la mateixa tempesta.



— Però què passa quan el teu cor et diu coses que no vols escoltar ni fer? — va dir na Joana.



La mare es va quedar en silenci, reflexionant. Va mirar la finestra, com si busqués alguna resposta l'aigua del riu que fluïa suaument amb el vent.



— A vegades el cor ens porta per camins que no acceptem, però és l'únic camí que ens pot portar a la veritat. Potser aquest camí no serà fàcil, potser et farà patir, però és el camí que ens fa créixer. I és l'únic que pot alliberar-te d’aquest sentiment.



Na Joana va pensar en les paraules de la seva mare. Alguna cosa dins seu es va semblar despertar-se. Però, al mateix temps, un altre sentiment la va envair, una sensació de por davant aquest camí. Tenia por de la solitud que es podria produir si seguia el seu cor, por de perdre's a ella mateixa en el procés.



Va aixecar-se i va caminar cap a la finestra. Mirava la ciutat que s’estenia davant seu, les llums de les cases començant a encendre’s, les persones passejant pel passeig i el riu fluint amb tranquil·litat. Sentia que la vida era com un riu que flueix sense aturar-se. Potser és hora de deixar-se portar pel corrent. Però no sabia si estava preparada.



— Mare... no vull més mentides. Ni per a mi, ni per a ell. — Va dir, amb la veu decidida, com si en aquell moment hagués pres la seva primera gran decisió.



La mare la va mirar amb una intensitat nova, com si hagués vist alguna cosa en els ulls.



— Doncs no les facis, Joana. Sigues honesta amb tu mateixa, i el camí serà més clar.



Na Joana va respirar profundament. Potser, havia arribat el moment de deixar de viure amb la mentida, de deixar enrere el pes del passat i avançar cap al futur, encara que fos incert.



El silenci va tornar a la cambra, però aquesta vegada no era un silenci de por. Era un silenci de valor.