L'endemà al matí, na Joana es va aixecar més d’hora del que era habitual. Encara tenia aquella sensació, aquella sensació de tenir un pes damunt. Després d’esmorzar amb la seva mare, gairebé sense intercanviar paraules, va decidir sortir de casa i caminar per la ciutat. Necessitava buidar-se de tot aquell pes de pensaments i distreure's amb altra cosa

Va caminar pel passeig, deixant que el seu instint la portés sense cap lloc en concret. En un moment, va arribar a una llibreria petita que feia molt de temps que no hi anava. Va recordar que ella i ell hi havien anat junts moltes vegades. Sense pensar-ho, va entrar.



La campaneta de la porta va sonar. Al fons, al taulell, hi havia una dona gran, la propietària, que somreia als clients.



Na Joana va caminar entre les prestatgeries, passant els dits pels llibres. Quan va girar la cantonada, es va topar amb una persona inesperada: l’Anna.



— Joana! — va dir l’Anna, amb un somriure sorprès. — Feia molt de temps que no et veia!

L’Anna era una antiga amiga de la universitat amb qui na Joana havia perdut contacte després de començar la seva relació amb ell. Havien estat molt unides, però amb el temps, na Joana havia deixat de quedar amb ella sense donar explicacions.



— Anna! Hola... — va dir, amb un somriure incòmode.



— Com estàs? — va preguntar l’Anna, sincerament. — He pensat en tu últimament. Tot bé?

— Sí, bé... bé... — va respondre na Joana, evitant la mirada de l’Anna.

L’Anna s'hi va acostar i va abaixar el to de veu, com si volgués que ningú l’escoltés.



— Joana, sé que potser no soc la persona amb qui més parles, però si necessites alguna cosa o vols parlar, ja saps que pots comptar amb mi, d’acord?

Aquelles paraules van crear-li un sentiment diferent a na Joana. Feia molt de temps que no sentia que algú li parlés amb tanta sinceritat. Va somriure tímidament i va assentir.



— Gràcies, Anna. Ho tindré en compte. De veritat.



Van parlar durant uns minuts més, intercanviant petites històries sobre com els havia anat la vida. L’Anna li va dir que ara treballava com a fotògrafa i que passava tot el temps viatjant, i li agradava molt, però que sempre tornava a la ciutat perquè era casa seva.



— Escolta, tinc una idea — va dir l’Anna. — Per què no quedem un dia d’aquests? Podríem prendre un cafè o no ho sé, simplement xerrar com abans.



— M’agradaria molt — va dir na Joana, i aquesta vegada ho deia de veritat.



Després que l’Anna marxés, na Joana es va quedar uns minuts més a la llibreria, pensant en aquella trobada inesperada. Potser era un senyal que havia de començar per reconstruir les relacions que havia abandonat.



Quan va sortir de la llibreria, va decidir anar a un altre lloc que feia molt que no visitava: el taller de ceràmica de la senyora Elvira, una dona gran que li havia ensenyat a fer figures de fang quan era petita. Aquell taller era un espai on podia crear sense pensar en res més.



Quan va arribar al petit edifici, es va aturar davant de la porta, dubtant si entrar. Però finalment es va atrevir.



— Joana! — va exclamar la senyora Elvira quan la va veure. — No t’havia vist des de fa una eternitat!

La dona estava coberta de fang, però el seu somriure no havia canviat gens.



— Sí, fa molt de temps... — va dir na Joana, mirant al seu voltant. Tot estava igual que abans: les prestatgeries plenes de peces de ceràmica inacabades, les taules cobertes de pots de pintura i hi havia eines per tot arreu.



— Encara fas figures? — va preguntar la senyora Elvira.



Na Joana va negar amb el cap, amb un somriure trist.



— Ho vaig deixar fa molt. Però potser hauria de tornar.



La senyora Elvira li va fer un gest amb la mà perquè s’assegués a una de les taules.



— Doncs agafa un tros de fang i comença. Aquí ningú no et jutjarà.



Na Joana va acceptar. Aquella sensació de fer figures li va portar records de la seva infància, de les hores que passava creant formes sense pensar si eren perfectes o no. Era un moment de pau, de connexió amb ella mateixa que feia molt que no sentia.



Quan va acabar, havia fet una petita figura: una barca. La senyora Elvira la va mirar i va somriure.



— Sembla que encara tens talent, Joana.



Na Joana va somriure, i per primera vegada en molt de temps, va sentir que potser podia començar a reconstruir la seva vida, peça per peça, com aquella figura de fang que acabava de modelar.



Quan va sortir del taller de la senyora Elvira, amb la petita figura de fang, na Joana es va sentir alleujada, com si tot el pes que duia damunt s'esfumés en entrar i sortir del taller. Havia passat una bona estona amb les mans ocupades i la ment allunyada de les seves preocupacions. Però sabia que no podia evitar-les per sempre.



Va decidir tornar cap a casa, però quan estava a mig camí, va rebre un missatge al mòbil. Era d’en Marc, el seu millor amic d’infància, amb qui havia parlat molt poc en els darrers mesos.



Marc:

“Joana, fa molt que vull veure’t. Quedem avui? Necessito explicar-te una cosa.”

Va llegir el missatge més de dues vegades abans de respondre. En Marc sempre havia estat un suport incondicional per a ella, però darrerament l’havia apartat, igual que a l’Anna i a la resta de persones importants de la seva vida.



— Potser és hora de canviar això — va murmurar per a si mateixa.



Joana:

"Està bé. A quina hora?"

Ell va respondre gairebé a l’instant, cosa que li va arrencar un somriure.



Marc:

“A les 6 al cafè de sempre. Et va bé?”

Na Joana va confirmar, i amb això, ja tenia alguna cosa pendent per aquella tarda. Amb el cafè de sempre es refereix al cafè que solien freqüentar quan eren amics i quedaven junts. Va aprofitar per tornar a casa, descansar una estona i intentar posar una mica d’ordre a la seva habitació, que estava plena de papers i llibres.



A les sis en punt, na Joana va arribar al cafè. Era un lloc amb grans finestrals que donaven al riu. En Marc ja l’esperava assegut a una de les taules del fons, amb un cafè davant seu i el mòbil a la mà. Quan la va veure, es va aixecar i li va dedicar un somriure.



— Joana! Quant de temps! — va dir mentre li feia una abraçada càlida.



— Sí... massa temps, ho sé — va respondre ella amb un somriure incòmode mentre s’asseia.



— Estàs bé? No sé res de tu des de fa molt de temps. Estava preocupat.



Na Joana va baixar la mirada cap a la tassa de cafè que acabava d’arribar a la taula.



— He estat... perduda. No sé com explicar-t’ho.



En Marc la va observar amb atenció, però no va pressionar. Sempre havia estat així, donant-li espai perquè se sentís còmoda parlant quan estigués preparada.



— Bé, suposo que no soc l’únic amb coses per explicar — va dir ell finalment, trencant el silenci. — Joana, m’he llogat un pis a prop del port. Vull començar a treballar amb la barca del meu pare.



A na Joana li va costar assimilar el que acabava de sentir. El pare d’en Marc, que havia sigut pescador durant tota la seva vida, havia mort feia uns anys, i la barca havia quedat abandonada. En Marc sempre havia parlat de restaurar-la, però mai no havia trobat el temps per fer-ho.



— Això és genial, Marc. Sempre has volgut fer-ho.



Ell va assentir, però hi havia una espurna de dubte als seus ulls.



— Sí, però no puc fer-ho tot sol. Necessito algú que m’ajudi, i he pensat en tu. Què et sembla?

Na Joana el va mirar sorpresa.



— Jo? No sé res de barques ni de pesca, Marc.



Ell va riure.



— No es tracta de pescar. Es tracta de reconstruir-la. Sempre has tingut talent per fer coses amb les mans. A més, crec que et faria bé.



Na Joana va sentir que aquella proposta li remenava alguna cosa per dins. La idea de fer alguna cosa nova, de treballar amb en Marc en el seu projecte, li semblava difícil de decidir.



— No ho sé Marc, potser ho provaré, però no et prometo res.



Ell va somriure àmpliament, com si ja tingués la seva resposta.



— Això és tot el que necessito sentir.