Recordo bé el que va passar després d’aquell instant en el qual es va trencar la màgia dels últims tres mesos.

El meu cor va bategar a un ritme caòtic mentre els meus pensaments passaven pel meu cap a tota velocitat. Com era que el mateix home que havia estimat en els últims mesos, que l’havia confessat coses que a ningú mai, que havia sigut el meu millor amic, m’hagués estat mentint sobre el seu nom i amb qui es relacionava?

Però la frase de l’indesitjat va ser d’allò més estranya:

–Ja et vam avisar fa temps –va dir-li al meu estimat fixament mentre s’allunyava amb un sinistre somriure.

Álvaro o Lucas o qui fora va posar la seva mirada en mi. Va començar a obrir la boca per a soltar excuses que jo no volia escoltar. El que de veritat volia era donar-li una cleca que pogués menjar-se les seves mentides.

–No, no vull escoltar les teves mentides –vaig interrompre’l–. Estic farta dels homes en general. Els únics que mereixen la pena existeixen només en els llibres. I, quan trobo un home que pareix sortir d’un d’aquests mons, em menteix. I el pitjor és que tot és culpa meva –vaig sanglotar–. Pensava que de veritat t’estimava, però pot ser em sentia massa sola en el món, que vaig trobar la primera persona que té els mateixos gustos que jo, m'escolta, es riu amb mi i sembla comprendre els meus ‘‘dilemites’’, i vaig creure que ja hi estava en una relació. Després d’haver-te comptat l’únic secret que no li he comptat a ningú i no haver trobat una confessió teva, no la vull ara i tampoc vull veure’t mai més.

Em disposava a marxar quan em va dir:

–Però ets la clau que obre el meu cor.

–Dubto que tinguis cor –vaig replicar-li.





La darrera setmana la vaig considerar la pitjor de la meva vida, però encara faltaven més sorpreses de l’Univers.

Em disposava a passar un altre dia amb el cap ajupit pensant en el que podria haver sigut i no va ser, i com hauria sigut la meva reacció si m’ho hagués comptat ell personalment. Pot ser vaig ser massa dura amb ell i no el vaig deixar explicar-se, però, quan un trenca la meva confiança, aquesta ja no retorna.

Els meus pensaments van ser interromputs pels missatges de na Sofia, que em van fer córrer cap a l’hospital.





El vaig trobar a una llitera, inconscient i connectat a milions de màquines. El seu rostre estava ple de ferides ensangonades, on un ull estava morat i el seu nas desfigurat no donava per més. En qualsevol instant, s’haurien acabat les últimes respiracions d’en Álvaro.

Els segons allà dins es feien eterns i el soroll de les màquines era tan caòtic com la meva respiració tremolosa. Els pensaments anaven d’un lloc a un altre al meu cap i la por de perdre’l em va envair. Com si una força sobrenatural m’hagués escoltat, n’Álvaro va obrir els ulls.

La seva mirada es va fixar en mi i, amb molt d’esforç, em va mostrar un somriure com el que va estar en molts dels nostres records. La seva mà dreta va aixecar-se i em va assenyalar aquella llibreta que l’havia acompanyat en totes les nostres trobades.

–Llegeix-ho... –va dir en el seu últim sospir acompanyat d’una llàgrima.

Llavors no vaig suportar el so de la línia contínua que produïa la màquina i un crit eixordador va sortir del meu interior al temps que sentia un buit.

Na Sofia, que havia estat sempre a l’habitació, em va acompanyar a la butaca perquè m’assegués. Va intentar consolar-me’n encara que ella mateixa sabia que res podria fer-ho. Tot menys la veritat del que li va passar.

Així doncs, em va relatar que havia sigut ella la que va trucar a emergències perquè vingués una ambulància després de veure un episodi estrany: n’Álvaro estava envoltat d’un grup de boixos mentre ell cridava. L’únic que va aconseguir interpretar van estar frases soltes com ‘‘em són igual els xantatges’’ i ‘‘va estar més car ‘‘allò’’ que el que us dono’’. Segons després, aquest grup no va dubtar en agredir-lo en públic i van sortir corrent al deixar-ho inconscient.

Aquest relat em va fer decidir a llegir en aquell moment els escrits d’en Álvaro, amb l’esperança de trobar les raons d’això i, sobre tot, cercant allò que em convencés que sempre va ser com creia que era.

Amb les mans tremoloses, vaig obrir la llibreta i vaig començar a llegir el seu interior:

29 de febrer

És curiós com, un dia que ocorre només cada quatre anys, es presenti la boixa dels meus somnis. Com si l’Univers m’hagués donat un regal que no mereixo perquè això és el que passa. Després del que he fet i el que no, de les mentides ocultades a tothom, del covard que he estat... Aquesta al·lota no es mereix algú com jo, però no puc deixar-la anar. Ella és l’única que podrà salvar-me de la meva pròpia vida.

1 de març

Estic a la cafeteria on vaig conèixer-la ahir mateix. No puc evitar estar nerviós, sobretot perquè no vull pifiar-la. Ja li vaig mentir sobre el meu nom i, a més, em vaig marxar espaordit d’allà sense explicar-li res, però, què li hauria dit? No puc dir-li res del meu passat, ni tan sols el meu nom. És una cosa que prefereixo deixar enrere en la meva vida, encara que segueixi present per la meva por.

2 de març

El perill al qual m’enfronto tots els dies es va duplicar ahir. Primerament, perquè na Claudia va estar a punt de descobrir el contingut de la llibreta. I, en segon lloc, vaig ser convocat una altra vegada per ells, però aquesta vegada, em van demanar més. Em van veure amb ella i van cridar-me per fer ‘‘negocis’’: si jo els donava més sous, no li farien cap mal. No sé si són capaços de fer res, però prefereixo no posar-los a prova.

3 de març

Li demanaré que surti amb mi. M’he aixecat amb aquesta iniciativa. Crec que serà millor per als dos. Així podré assegurar-me que no li facin res, encara que no pugui controlar-ho tot. Però hi ha una altra raó: m’agrada molt i, el fet de no veure-la avui em mata per dins.

Bé, és de nit i no em puc creure que l’Univers m’escoltés. He conegut a la amiga de na Claudia, Sofia. Em va caure molt bé, però alhora em va espantar. Quan na Claudia es va anar un moment a demanar els cafès a la barra, na Sofia em va mirar seriosament. Em va avisar que la cuidés si realment volia alguna cosa amb ella i que, si no era així, fes el correcte per no fer-li mal. Em va explicar que mai no havia sentit res per ningú i que jo semblava ser un cas especial.

He reflexionat molt sobre la conversa (sobretot després de plantejar-me demanar-li una cita), i estic convençut que l’Univers ens va fer ensopegar per una raó.

4 de març

Avui és el dia en què em declararé. Ni tan sols ens hem intercanviat els números de telèfon, però crec que ja és costum veure’ns a la mateixa hora a la cafeteria.

Ha acceptat. Demà tindrem la nostra primera cita i no puc estar més feliç.

30 de març

Porto el que semblen hores enfront d’aquesta mateixa llibreta disposat a escriure les meves preocupacions, però no he sabut com començar per dir que na Claudia m’ha comptat un episodi traumàtic de la seva vida i, el que ella no sap, és que jo hi era present.

No m’he atrevit a dir-li res i ara la culpa em corca.

Com li expliques a la teva estimada que eres un d’aquells nois, que, a més, continua estant amb ells encara que sigui perquè no tens més remei? Com t’excuses que no ets com els altres boixos que portaven un bon meulu quan sembla el contrari? Com li expliques que ets un covard? Que la meitat dels sous que guanyes al teu treball són per a repetir-ho entre ells perquè sinó li comptaran a la policia que els seus delictes els vas fer tu? Que mai has fet res per a impedir-ho encara que hi ha molts mitjans? Que et fa vergonya haver estat allí i, com fa ja molt, ets incapaç de confessar-ho? Que ets una marioneta capaç de controlar els seus moviments, però va tendir els fils a delinqüents? Que sempre t’has sentit massa sol fins a trobar afecte en aquesta mena de gent?

17 d’abril

No m’agrada mentir i menys a na Claudia. Em fa sentir culpable i llunyania a aquesta persona. Per a mi, mentir és un desinterès a una persona que vols tirar de la teva vida, una ocultació d’informació que hauries de compartir sempre que confiïs en l’altra persona i, sinó, dir que prefereixes no parlar del tema. Però aquest no era el cas.

Va aparèixer en el moment inadequat. Ell no hauria d’haver-se presentat allí o almenys haver-me ignorat. Mereixia un moment de pau. Es notava que gaudia veient-me sofrir al saber que na Claudia arribaria en qualsevol moment i el veiés a ell, sabent que tot encaixaria al seu cap i acabaria malament la història per mi.

Vaig tenir sort que només ho veiés a la llunyania, però, quan vaig haver d’excusar-me de què se li feia familiar a ella, no se’m va ocórrer una resposta més absurda que la de dir-li que és actor d’obres de teatre.

Pot ser que hagi d’explicar-li algun dia la veritat o serà qüestió de temps que el descobreixi per ella sola. O pot ser que no si no vull que el nostre s’acabi.

24 de maig

Ho ha descobert.

Em van dir que si no els podia pagar en els termes, que ho fes més tard, però m’han tendit una emboscada. El que més em fa mal no és això, és que ella no m’ha deixat explicar-li res. Sabia que, segons passava el temps, més li podria doldre que li ho ocultés, però pensava que la seva confiança cap a mi anava creixent al mateix temps.

31 de maig

He tractat de contactar amb ella en l’última setmana encara sabent que, si no va voler escoltar-me abans, la probabilitat del seu canvi de decisió és baix.

Ahir em va arribar aquell llibre que li feia tanta il·lusió com a mi llegir. Intentaré donar-li-ho com a últim record de mi, però abans haig d’enfrontar-me a allò a què sempre vaig témer.

He aprés que puc esmenar els erros del passat canviant el meu present per a formar un millor futur. Tant de bo haver-ho après abans i no haver mentit sobre el meu nom sol perquè ella fos l’única que no em fes sentir covard en escoltar-ho sortint de la seva boca.

Tampoc em sento tan malament per haver estat aquella nit. Sempre m’havia culpat per haver estat amb ells aquella nit i moltes altres més, però , gràcies a mi, una parella que era a prop va poder ajudar-la. Si no hagués estat un poregós, hauria estat jo qui l’hagués ajudat, però crec que llavors la nit no hagués acabat bé per a cap dels dos.

No em sento orgullós per haver estat allí, però sí per haver fet alguna cosa per a salvar-la.





Ja no hi havia escrit res més. L’últim era d’avui. Les últimes paraules escrites d’en Álvaro o en Lucas hi estan en la llibreta que tenia en les meves mans.

Vaig plorar una altra vegada, encara més, però em vaig sentir orgullosa d’ell per haver enfrontat els seus temors i saber que volia convertir-se una millor persona deixant el seu passat enrere de la forma correcta.





Al dia següent, vaig anar al seu pis. Encara que l’ambient era fred, silenciós i trist, el sentia al meu costat com si fos el meu àngel de la guarda.

En la taula del menjador, es trobava un llibre que vaig reconèixer a l’instant. Havia trigat tres mesos a tenir-ho, però a canvi havia perdut al meu millor company de vida.

Vaig obrir-lo per la primera pàgina, on hi havia una nota que posava el següent:

Sé que no em perdonaràs, però no pretenc això. Només volia demanar-te perdó i recordar-te que mai hauries de sentir-te perduda amb un llibre. Ells seran la clau que t’obrirà totes les portes com ho vas ser tu per a mi en la nostra aventura.