Sempre m’ha donat igual que les persones em veiessin com a una dona major pel meu gust de llegir en comptes de sortir de festa com ho feien totes les persones de la meva edat. Jo preferia quedar-me a la meva casa amb la seguretat que no em passaria res ni cometeria cap bogeria.

Em deien que m’ho passaria bomba coneixent a gent nova, però a mi aquesta idea no em semblava prou divertida. A més, no volia una relació seriosa ni d’una nit.

Després de l’escena més traumàtica que vaig viure, sabia amb certesa que no confiaria en cap persona desconeguda ni m’aproparia a ella sense una persona de confiança. La nit en la que quasi em violen, estava de camí a la meva casa. Havia estat tota la tarda a la biblioteca estudiant per a un examen quan un grup de nois de la meva edat es van apropar a mi. Anaven borratxos i cridaven coses dolentes. Vaig tenir molta sort que una parella escoltés tot allò i m’ajudés a escapar.

Però aquesta al·lota ja era cosa del passat. Amb setze anys tenia les coses clares, però deu anys després preferia donar un gir a la meva vida i atrevir-me a tenir una relació tan meravellosa com a les pel·lícules.

Per això va ser que la meva millor amiga Sofia em va proposar fer-me un perfil a una aplicació de cites. Em va veure una mica perduda a l’hora de relacionar-me amb gent nova (si es que en algun moment vaig apropar-me a algú), així que aquest va ser el seu pla per a que aconsegueixi una cita.

Com que sóc molt antiquada, li vaig dir que em donés una setmana més abans de crear-me el perfil. El cas és que al final no em va fer falta ni un dia per a que aquell home arribés a la meva vida.

Tot començà a la cafeteria on solia comprar-me el cafè els caps de setmana al matí. La meva rutina era comprar-me el cafè, anar-me al mateix banc de sempre del mateix parc i llegir fins que arribés l’hora de dinar. Aquell dia va ser totalment distint al meu pla solitari constant.

Ja hi havia tret els sous de la meva cartera per a pagar el meu esmorzar quan vaig sentir un cop. De seguida es va escoltar un soroll d’una tassa contra la taula. Vaig tornar la mirada a on es va escoltar el soroll. Hi havia una tassa de cafè vessada damunt el meu llibre. El meu pobre i innocent llibre que cap mal l’havia fet a ningú, menys a aquell home semblava ser.

Ja en tenia preparada la meva cara d’enfadada total i, encara de ser la persona més tímida de la història, el meu discurs d’indignació estava prenent forma al meu cap. Però no sé què va ser que en va deixar sense veu. Potser els seus ulls blaus o els seus cabells rossos. O aquella mirada d’innocència amb la que es va dirigir a mi. Una mirada que no m’esperava trobar de cap taca-llibres.

–Disculpa’m, m’he despistat amb una cosa i no m’he adonat de que estaves al davant meu. T’he fet mal? Jo...

–Perdó? –el vaig interrompre– . Està clar que el mòbil et tenia abstret. La humanitat no avançarà si estem lligats a aquests aparells fins al final de la nostra vida. No faries cap mal amb un llibre en la mà, saps? Bé... pensant-lo millor, pel bé de qualsevol llibre seria preferible que no t’apropés a menys de deu passes a cap. No voldríem que es destruïssin més per culpa teva.

–Vaja..., la veritat és que ha estat molt bo aquest discurs –em va dir, deixant-me de pedra–. M’hauries fet pols si tinguessis raó sobre com sóc de veritat. Però, sentint-ho moltíssim, t’has equivocat. Mira.

Acte seguit m’assenyalà la pantalla del seu mòbil. Allà sortia una pàgina web amb la imatge d’un llibre que portava molt de temps esperant a la seva sortida i que en aquell precís instant estava esgotat de tots llocs. Però allò mostrava tot el contrari.

–És un llibre que esperava amb ganes la seva sortida –va continuar, amb entusiasme–. He tingut sort en trobar-ho. He buscat per totes bandes i no l’havia trobat en cap lloc fins ara. El coneixes? Està sent una saga bastant famosa. Em sorprendria que no l’haguessis escoltat mai.

–No, vull dir sí. Sí, la conec –vaig aconseguir dir–. Jo també estava cercant el llibre per totes bandes, però no he tingut sort.

–Quina sort de que m’haguessis trobat, no? No exactament, és clar... –va dir, referint-se al meu llibre xopat–. Mira, tenia molta intriga per saber com seguia la història..., però crec que es el mínim que puc fer per tu –va dir, tendint-me una còpia exacta del meu llibre–. També et dic, és una casualitat que estiguéssim llegint el mateix llibre. Sembla cosa del destí. Queda-t’ho. Però sols temporalment, eh, que jo també vull saber com acaba.

–No sé si puc acceptar-ho –vaig dir tímidament més vermella que un tomàquet.

–Vinga, per favor –em va suplicar–. De fet, et compraré un altre. Però avui no, que tinc pressa. Demà a la mateixa hora ens veiem aquí mateix. Anirem a una llibreria i t’ho regalaré. I per a assegurar-me de que apareguis demà, et deixo el meu exemplar. Tens pinta que no series capaç de no retornar-m’ho. Així aprofites i llegeixes una mica abans del nostre retrobament –va dir-me, regalant-me un ample somriure.

Em vaig quedar mirant a les meves mans aquell llibre fins que em vaig adonar que em seguia mirant amb aquell somriure impossible d’oblidar i em vaig obligar a contestar-li.

–Doncs, gràcies. Però si demà no apareixes, no tornaràs a veure el teu estimat llibre mai més –vaig dir en un intent de ser graciosa.

–No ho dubtis. Sóc més puntual que un caragol muntat en una tortuga. Per cert, em dic Álvaro i sóc un apassionat dels llibres i dels pitjors acudits que mai escoltaràs en tota la teva vida –va dir tendint-me la mà.

–Jo sóc Claudia –el vaig respondre.

–I què més?

–Què?

–Jo t’he dit informació personal meva. El mínim és que tu em proporcionessis una altra informació més a part del teu nom, oi?

–Crec que és massa que suficient per acabar-nos de conèixer, no és veritat? El que m’has ‘‘proporcionat’’ és obvi. Sols ens coneixem des de fa uns parells de minuts i tot això ja l’havia descobert. A més, no puc confiar que m’estiguis dient el teu vertader nom –vaig replicar-li creuant-me de braços.

–Què? Per-per què dius això? No en tindria cap raó per a ocultar-te la meva identitat –va dir tremolant com un flam.

El seu comportament em va parèixer del més estrany i, quan li anava a contestar, un missatge li va arribar al mòbil. Va mirar la pantalla i els seus ulls es van obrir com a plats. Se li notava encara més tremolós.

–Álvaro... Estàs bé? –vaig començar a dir.

–Eh? Ah, sí, sí. És que... m’acabo de recordar d’una cosa que hi havia de fer. Em vaig corrent, però ens veiem demà –es va acomiadar de mi.

Em va deixar allà, sense una sola paraula de comiat, però, encara que m’hagués donat temps, no hauria saber què dir. Tot en ell em va parèixer del més curiós. Va tenir moments en els que la seva actitud va canviar massa en tant poc temps, anant confiant en el que deia, però es tornava nerviós sense raó.

L’únic que vaig treure en clar va ser que m’havia tret un munt d’emocions dins de mi i que en tenia moltes ganes de veure’l al dia següent perquè no se’m podia treure del cap el seu dolç somriure. Però el que en tenia menys de dubtes era que havia sigut cosa del destí que hagués conegut a aquest home en aquell instant de la meva vida amb la situació que vam viure.