Vaig arribar a la cafeteria nerviosa. No el coneixia, però aquell tímid i polit somriure em resultava familiar. I, a més, era graciós. Potser no molt, perquè tenia un humor una mica trencat i difícil de desxifrar que a mi sí em feia gràcia. No sé per què vaig acceptar veure’l, però alguna cosa dins meu va decidir per mi, com un pressentiment.

Quan li vaig dir a na Sofia que estava interessada en sortir amb algú, es va sorprendre moltíssim. Mai m’havia escoltat parlar amb romanticisme de cap home. Sempre havia negat que algú m’atragués i, de fet, era veritat. No havia sentit mai un amor fora de la meva família.

No creia que fos a fer parella amb n’Álvaro i no volia. Era un desconegut per mi. Però que hi feia allà, doncs?

Allà estava ell, bevent una tassa de cafè. M’anava a apropar per a saludar-lo, però la llibreta en què escrivia em va despertar curiositat. Es va adonar de la meva presència i va tancar la llibreta a l’instant.

–Què escrivies allà tan abstret? –li vaig preguntar.

–Res, res –em va respondre, nerviós–. Coses del meu treball, ja saps. Anem a la llibreria?

Ens vam posar en marxa cap allà. Li vaig preguntar a quina aniríem, però em va dir que no tingués pressa en descobrir-ho.

Va ser un passeig d’uns deu minuts en el que vam parlar de novel·les. En aquell moment, vaig sentir que per fi havia trobat a algú amb qui compartir els meus gustos sense parèixer massa avorrida.

En arribar a una tenda, vaig notar que érem al carrer de la meva llibreria favorita. En aixecar la mirada, vaig adonar-me que era just aquella.

–Com sabies que m’encanta aquesta llibreria? –li vaig preguntar intrigada perquè n’Álvaro ja em començava a semblar bastant misteriós.

–Abans no, però ara sí –em va contestar fent-me l’ullet–.

Vam entrar i començàrem amb la cerca del meu llibre. Després d’uns minuts, el vaig mirar fixament una estona fins que vaig recordar de què se’m feia familiar.

–Saps que ja ens havíem vist abans?

N’Álvaro es va posar tens i em va mostrar un somriure una mica nerviós.

–Estàs segura d’això? Jo crec que et reconeixeria si fos així.

–És clar que sí –li vaig respondre mentre la seva mirada llençava senyals d’angoixa–. Tu ets aquell noi que fa un parell d’anys va tenir un incident amb una pila de llibres.

–Ah, sí, sí –va dir sospirant més calmat, però a la vegada amb un enrogiment–. Em va fer molta vergonya en el seu moment. De fet, portava sense trepitjar la llibreria des de llavors, però creia que aquesta era una ocasió especial per tornar –va continuar fent-me un somriure.

Em vaig posar vermella per la seva admissió i vaig canviar de tema perquè no ho notés.

–Vas comprar-te el llibre per aquella pàgina web?

–Sí, però trigarà en arribar-nos –em va dir.

–Com que ‘‘arribar-nos’’?

–N’he demanat un per tu –em va respondre mentre jo tornava a posar-me vermella–. Però no t’il·lusionis massa, que hauràs d’esperar tres mesos.

–Tant?! Per què? Això és moltíssim de temps. Però gràcies per fer-ho encara que no feia falta.

N’Álvaro va riure i, quan va acabar, va dedicar-me’n un dels seus somriures.

–No et preocupis per res. Em va sortir a un preu molt barat. I, a més, ja tenim excusa per a veure’ns una altra vegada.

Vam trobar el llibre que anàvem cercant i, en anar a agafar-lo, la mà de n’Álvaro i meva van ensopegar. A ell li va produir un lleuger envermelliment a les galtes. En canvi, a mi em va retornar al dia del meu encontre amb el grup de nois borratxos. M’era igual quant de temps passés d’això, sempre hi tindria por. Sobretot perquè mai s’ho havia comptat a ningú. Ni tan sols a na Sofia.

En veure’m l’expressió, n’Álvaro va apartar la mà i ens vam dirigir a la caixa sense dir res per pagar.

Quan vam sortit, n’Álvaro va ser el primer a trencar el silenci que començava a ser incòmode.

–M’agradaria que em recomanessis cap llibre –va soltar de cop.

–Sí?! –vaig expressar-li emocionada perquè no m’havien preguntat cap recomanació d’un llibre mai i em feia il·lusió–. Doncs...

Però un missatge va arribar al mòbil de n’Álvaro, interrompent-me. Com al dia anterior, la cara d’en Álvaro expressava temor en mirar la pantalla.

Anava a dir-li cap cosa, però va apartar la mirada del mòbil i va intentar parlar sense que se’l notés el nerviosisme.

–Vaja, ho sento moltíssim, però m’he d’anar una altra volta deixant la conversació sense acabar –va dir amb total sinceritat–. Demà, a la cafeteria a la mateixa hora, d’acord? Em sembla malament deixar-te així sense l’oportunitat de recomanar-me un llibre.

–Està bé. Ens veiem demà. Però no te’n vagis encara! –li vaig cridar mentre es marxava corrent–. He de retornar-te el teu llibre.

–No passa res! –em va contestar–. M’ho retornes demà. Una altra excusa per veure’ns. Adéu, Clau! Fins demà!

I em va deixar allà tota sola amb l’única companyia del meu nou llibre recent comprat i regalat, i amb el benestar que em va provocar escoltar el diminutiu del meu nom sortir dels seus llavis.

Ja era el tercer dia consecutiu que veia a n’Álvaro. L’espera de veure’l entre un dia i l’altre era cada vegada més impacient i jo no comprenia per què sentia això.

En obrir la porta del establiment el vaig veure escrivint en aquella llibreta. En veure’m, la va tancar i guardar a la butxaca de la seva jaqueta mentre em saludava somrient.

–Bon dia, Clau! –em va saludar mentre que el mot sortit de la seva veu em feia sentir papallones.

–Hola, Álvaro. Quin és el pla d’avui?

–Havia pensat res més que una xerrada bevent cafè. Et sembla bé?

–Sííí, em sembla perfecte! –vaig dir amb massa entusiasme que les persones de les taules del costat es van girar.

–M’agrada que et sembli bé –va riure amb dolçor i sinceritat.

Vam intercanviar títols de llibres per a llegir sí o sí una vegada en la vida, comentar sobre autors que pensàvem que el potencial que tenien era massa gran com perquè no fossin famosos i la novel·la que ens va demanar n’Álvaro.

–Espero que l’autora no l’hagi embolicat. Té una bona història per continuar per moltes bandes bones, però també dolentes si no ho sap aprofitar –vaig comentar.

–No has de ser tan pessimista. Aquesta dona ho ha fet molt bé en els anterior llibres. Aquest segur que serà millor encara. Hi ha que confiar perquè, si no confies, no hi ha confiança.

Aquest comentari i altres més em van fer riure una barbaritat.

Al cap d’unes hores, ens vam adonar que ja se’ns feia tard.

–Nooo –vaig exclamar–. Se m’ha oblidat portar el llibre per tornar-t’ho.

–Estàs segura d’això? No hi seria perquè tens ganes de veure’m una altra vegada? –va insinuar.

–Mare meva, quina confiança amb un mateix veig per aquí...

–Ja, ja, ja. Tampoc demostres el contrari per fer-me dubtar. Demà, a la hora que ja saps, aquí.

–No puc... He quedat amb la meva amiga Sofia.

–Sinó demà passat. Però si tens ganes de veure’m, hi estaré aquí un par d’hores a l’hora acordada.

Na Sofia va insistir al dia següent en anar a la cafeteria a conèixer a n’Álvaro. Gran error aquest d’haver-ho esmentat. Una vegada era suficient per a aconseguir aquesta insistència.

Finalment, em vaig rendir i ens encaminàrem cap allà.

N’Álvaro va somriure com si no li sorprengués la meva aparició i encara menys la de na Sofia.

–Hola, Clau –em va dir provocant així una mirada de Sofia cap a mi–. Tu has de ser na Sofia. Un plaer.

–Suposo que tu n’Álvaro –li va respondre la meva amiga–. Na Claudia me ha parlat moltíssim de tu.

–Això no és veritat! –vaig exclamar enfadada–. Sols t’he dit que em va comprar un llibre perquè va xopar el meu.

–Saps perfectament que això és suficient. Sembla que encara no em coneixes.

Vam mantenir una conversació entre els tres una estona fins que un sentiment em va convèncer de marxar d’allà mentre ells dos estaven platicant animadament. Em vaig sentir rara, no sabia que m’havia passat per a que apareguessin la gelosia. Havia estat això de veritat?

Al matí següent em vaig despertar amb les mateixes ganes de parlar i estar amb ell que amb les que m’havia acostat la nit anterior. Així que em vaig posar en marxa cap a la cafeteria.

En arribar, vaig mirar per totes bandes, però no el vaig trobar. En girar-me decebuda, vaig xocar amb ell en la mateixa porta.

–Vaja, vaja. Mira a quin tenim aquí... Com et va, Clau?

–No t’esperava per aquí! – li vaig mentir perquè no es burlés de mi.

–Ja que estam, fem una volta?

Així es com vam acabar en el port després d’una llarga caminada i n’Álvaro començà a posar-se nerviós, però no com les altres vegades.

–Escolta’m... He de confessar-te que... A veure, no s’ho havia dit a ningú mai. També és veritat que no m’havia passat mai, però... –va empassar saliva abans d’acabar la frase–. M’agrades moltíssim. Des de que et vaig veure el primer dia i he pogut comprovar que, segons comparteixo més temps amb tu, més enamorat em sento.

Sense pensar-ho, em vaig abalançar sobre ell per donar-li un petó. Ell em va correspondre, apropant-me a ell amb les seves mans mentre els nostres llavis assaborien el moment.

Al acabar, els nostres ulls es van creuar i puc jurar que a més del seu somriure més ample que mai, hi havia un lluentor en els seus.

Tres mesos després...

Des d’aquella primera trobada van passar milions de coses a més del ja relatat: vam tenir cites a la nit en pizzeries, però també en llocs més sofisticats; em va ensenyar el pis on vivia i jo el meu a ell; i ens vam donar més mostres d’afecte constant a part dels petons.

Però encara perpetuava el misteri d’aquells missatges misteriosos que rebia n’Álvaro i no s’atrevia a comptar. Havia vegades, fins i tot, que sols hi teníem una cita d’uns cinc minuts perquè rebia un missatge i s’havia d’anar corrent. Jo el deixava estar perquè sempre s’excusava que era del treball i jo confiava en ell.

La llibreta també m’intrigava. Era el que més curiositat em donava, però respectava la seva privacitat i tot el que ell escrivia havia de quedar per a ell mateix si és el que desitjava. Que m’ho compartís quan estigués llest.

També hi havia sorgit un altre misteri que em va preocupar una mica més. Una tarda que havíem quedat per a donar un passeig pel parc, el vaig trobar discutint amb un home. En veure’m, el desconegut va llençar-li una última mirada a n’Álvaro i, sense dir res, va donar mitja volta. Abans de tenir l’oportunitat de preguntar-li al meu nuvi qui era aquell home que se’m feia familiar, em va explicar que es tractava d’un amic seu que tenia una audició per a una obra de teatre aquella tarda i li havia demanat ajuda per a practicar el guió. Em van estranyar moltes coses d’aquella història, però ho vaig deixar passar. Sols que en el moment no sabia que era massa important aquell home i que no trigaria en descobrir tota la veritat.

Una nit estàvem de camí a un restaurant quan aquell home amic seu es va apropar a n’Álvaro i jo em vaig quedar sense oxigen quan el vaig reconèixer com a un dels meus quasi violadors. N’Álvaro es va quedar exactament com jo, però el que va rompre la nostra història sencera va ser la següent pregunta d’aquell estrany:

–Què fas aquí, Lucas?

I el que creia que era n’Álvaro va empal·lidir.