Dir que na Joana va quedar bocabadada és poc, va quedar astorada, tant que la meitat del rotllet de primavera li sortia de la boca. "Crec que no estàs boja, podem parlar?". El seu cor va bategar fort, no per por, sinó per la sorpresa. Què volia aquella dona? Què pretenia ara, després de tot?

Mare meva, ara que anàvem bé... Na Carla que s'havia adonat que na Joana tenia cara de pocs amics, li va llevar el mòbil.

La Carla va elevar un costat del llavi, ella també es va quedar impactada, era una mica estrany...

—Ho contestaràs? —va demanar na Carla, amb el to de veu mig incrèdul.

La Joana va alçar la vista del telèfon i es va trobar amb els ulls inquiets de la seva amiga. Va deixar el mòbil sobre la taula.

Allà les tenies a totes dues, mirant el telèfon com si fos un meteorit que havia caigut al balcó de la Joana.

—No ho sé, Carla. No sé què dir-li. —Va sospirar profundament—. I si només vol regirar més el ganivet?

—Podria ser, però també podria ser que necessiti parlar amb tu per altra cosa. —Carla va alçar una cella—. Potser ella també ha descobert alguna cosa sobre en Gerard que li ha fet obrir els ulls, i, s'ha adonat del fet que és un manipulador...

I si ella també era una víctima?

Aquesta qüestió li va rondar pel cap, una vegada i una altra. Juntes van continuar discutint, fins que van elaborar una resposta perfecta i curta: "D’acord. Quan i on?". Li van prémer el botó d'enviar com si la pantalla del mòbil cremes. A continuació, la resposta va arribar ràpidament: "Demà a les quatre, a la cafeteria de la plaça."

L’endemà, la Joana es va preparar, amb els seus característics calçons i les seves usuals trenes. En realitat és presentar a la cita amb un nus a l’estómac. Va veure na Caterina, vestida sencera de negre, asseguda en una taula discreta i elegant, amb les mans entrellaçades sobre la tassa de cafè. Na Joana li va dedicar un somriure tímid, però carregat de significat.

-Gràcies per venir -va dir na Caterina en un to baix, amb un somriure baix i una cara plorosa, alguns dirien que una mica demacrada.

-No estic segura de per què soc aquí, la veritat no en tinc ni idea...-va admetre la Joana, prenent lloc davant seu i demanant una te verda a la cambrera.

-Necessitava parlar amb algú que pugui tenir històries semblants i perquè potser tu entendràs que ell… -va vacil·lar una mica angoixada i deixant anar un sospir-. Ell no és qui diu ser.

Un silenci espès es va instal·lar entre les dues mentre na Joana assimilava aquelles paraules. Realment l'entenia, però no tenia molt clara la situació, que havia de fer ella?

-Segueix -va contestar finalment amb un somriure més càlid.

Na Caterina va deixar anar un altre sospir.

-Quan vaig començar amb en Gerard, ell ja parlava de tu. De com eres obsessiva, de com el volies controlar, de com no el deixaves respirar. -Va baixar la mirada-. I jo, estúpida de mi, vaig creure que si ell estava amb jo tot seria diferent. Que la nostra història seria perfecta, un conte dels de les princeses. Però aviat, ell va començar a fer-me el mateix que crec que t'ha pogut fer a tu. Aïllar-me, menysprear-me, manipular-me, fer-me creure que sense ell no era res.

Fins ara, quan ella li contava això, na Joana tenia una cella alçada i una expressió de menyspreu, no cap a la Caterina, sinó cap a ell. Mare de Déu, no es podia ser més mentider! Però la cara de na Joana es va suavitzar quan va recapacitar sobre les paraules de na Caterina, que van caure sobre la Joana com una pluja freda, com punyals. Era el mateix patró, el mateix home, en Gerard. Però aquesta vegada, ella ho veia des de fora... Potser ara entenia na Carla millor, i, s'adonava una vegada més de l'afortunada que era de tenir-la com amiga.

-Joana… -Caterina la va mirar als ulls-. Has pogut refer la teva vida? Has aconseguit ser feliç?

La pregunta la va agafar desprevinguda. Per primera vegada en molt de temps, es va adonar que no necessitava la venjança per sentir-se millor. És veritat que sí el tingués davant li diré quatre coses, i no totes les que voldria, perquè era educada i la seva mare no estaria contenta de sentir-la dir barbaritats.

Respecte a la pregunta, ella ho havia intentat, sí, però el que realment l'havia salvat era tornar a connectar amb ella mateixa, amb el seu art, amb els seus amics, els seus costums... Va somriure lleument.

-Estic en camí, però no és una cosa fàcil. Molta gent pensarà que sí. Però amb ajuda d'altres m'he adonat del fet que el que teníem en Gerard i jo m'estava consumint i no era gens sa. És dur, t'has de trobar, no obstant això, sempre hi haurà un camí per tornar a connectar amb tu mateixa. Que de veritat és el més satisfactori que he fet amb molt de temps.

Va dir na Joana mentre alguna llàgrima li rodolava per la cara mentre na Caterina va assentir agafant amb força la mà que na Joana li havia donat.

-Jo també vull sortir d'aquesta ombra. Però no sé com.

-Sí que ho saps -va dir la Joana amb convicció-. El primer pas és veure-ho. I tu, afortunadament, ja ho has fet. Ja has estat més ràpida que jo!

Totes dues van passar la tarda al cafè, realment van connectar, no sols pel que havien passat... D'aquell dia van treure moltes coses bones, una d'elles, la seva amistat.

Aquella trobada no va canviar el passat, però sí el futur. Na Joana es va aixecar amb una nova sensació de lleugeresa. Ja no necessitava fer caure en Gerard per sentir-se forta. El temps ho faria per ella, com ho havia fet sempre. La vida d'una manera o de l'altre, fins i tot que no ho pensem, fa tornar el que una persona ha cultivat.

Va tornar a casa seva amb una claredat renovada. La venjança no era el que la faria lliure, sinó el fet d’haver decidit deixar-lo enrere, sense rancor, sense por.

Tot va a millor, o, en aquest cas així ha passat. Na Carla l'esperava amb una tassa de xocolata calenta i dues bosses grans de bunyols. Van passar el que quedava de vespre parlotejant sobre el succeït. Pot ser a na Joana li quedava molt per recórrer i per aprendre, però tenia a la seva família, la seva passió per l'art, a la seva millor amiga, estava recuperant i fent nous amics i pot ser en un futur estaria preparada per conèixer un noi que realment la respectes, la complementes i la fes feliç.

Aquella nit, va tornar a pintar. I per primera vegada en molt de temps, el quadre no era ple de foscor. Eren colors vius, brillants, plens de vida. Igual que ella.