Havia passat una setmana, uns dies estranys, però amb una sensació agradable. Na Joana respirava, se sentia millor, però ella sentia que no era suficient. Na Carla li havia dit que respires, però per més que inhalava i exhalava la ràbia la picava gradualment, injectant-se en ella com si petites agulles es clavessin en ella arreu del seu cos.



No podia, no podia... El volia veure malament, definitivament això era el que ella volia.



Va aturar de donar voltes pel pis quan el so d'una notificació va interrompre els seus pensaments delirants. Na Carla. L'únic bo que li havia donat tot això, era poder solucionar les coses amb ella. Havien tornat a fer els seus plans d'abans. Ella estava segura de què na Carla era un àngel, l'havia perdonada, entesa en tan poc tems. Realment en el temps que ella necessitava.



Va entrar al bar, la seva amiga seia a una taula al fons. Va anar directament cap ella, na Carla la va rebre amb una abraçada i un somriure.



- Que tal Joana, com ho dus?, li va demanar una mica afligida.



-Millor, tu què fem?



-Bé, ja saps molta feina, vaig amb els casos feta un nervi. Va dir na Carla rient i separant la copa de vi blanc dels seus llavis.



​- És que tu també, t'has de relaxar, un dia de bici i pintura aniria bé, no creus? Va demanar la Joana, una mica nerviosa, realment ho volia fer, però encara tenia una sensació estranya.



-Genial! Va exclamar Carla emocionada.



-Carla, em sento molt rara. Va dir na Joana sentint que les espatlles li pesaven cada vegada més.



-Joana, una ruptura no és una cosa fàcil, té moltes etapes, s'aniran superant...



- No!, no és això. Bé, en realitat també, però no em refereixo a això. Va interrompre la Joana una mica angoixada.



-Idò? Na Carla cada vegada estava més angoixada i confosa.



-El vull veure caure, Carla, vull veure'l aterra, vull que pateixi. Va dir la Joana amb un to despectiu.



-Joana, tens dret a estar enfadada, clar que si! -va dir-li na Carla agafant-li les mans- Però realment aquesta mena de venjança et donarà el que cerques, t'ajudarà a trobar-te?



Tantes emocions la van aclaparar que el resta de la tarda va dormir un somni profund. Quan va aixecar-se va fugir al balcó unmoment.



La brisa de primavera la va topar. Avall del seu carrer els restaurants i bars eren plens, el carrer era il·luminat amb tires de bombetes i les flors de colors vius feien un gran contrast amb les cases de pedra blanca.



Va tornar al llit, va obrir l'Instagram i... Una foto, una punyetera foto del Gerard i na Caterina era el primer que li va sortir. El pitjor no era que estiguessin a un restaurant fent un pla romàntic, ni era que ells dos tenien un somriure més blanc que les persones dels anuncis de pasta de dents. Era la descripció, "La felicitat evoluciona, els canvis són felicitat". Quin cabró.



Respira, RES-PI-RA!-va tombar-se al llit- Joana demà hi ha feina, a dormir!



L'endemà va tornar de la feina, va fer-se el dinar, va posar a parir al Gerard amb na Carla... Un parell de coses. Però el surrealisme no la podia abandonar, veritat?



"Joana, no siguis rancorosa, espero que et trobis bé. Ho havia de fer no em feies feliç. Recorda, no som jo el culpable, si necessites res avisem."



L'avisaria la seva mare. Sí home! Quina cara, quina cara! Va començar a teclejar una resposta com un llamp, però va pensar "que li donin", definitivament no mereixia el seu temps. Exacte, no mereixia el seu temps.



Ostres, no mereixia el seu temps, sí, sí i sí.



Aquell intent tan merdós de què cada lletra que escrivia fos una cadeneta invisible lligada al seu cor no funcionaria.



Aquella nit, aquella nit va ser meravellosa! Va treure tots els materials. Va pintar, com una condemnada, però una contenta i amb un sentiment de llibertat. Va deixar anar la seva ràbia, els seus desitjos de venjança, el seu dolor. S'havia adonat que ella no necessitava apagar a ningú per brillar, ella brillava sola. S'hauria de reconstruir? Si, seria difícil? també. Així com els veïnats podrien haver escoltat els seus crits, l'únic que és s'escoltava aquella nit al replà de la Joana eren rialles de felicitat. Quan va anar a dormir tenia pintura de cap a peus.



Si la nit va ser meravellosa, la setmana següent va ser esplèndida. Havia tornat a pintar habitualment, tornava a vestir amb la seva falda marró de pana amb la camisa blanca i el seu mocador pel cap, havia caigut un dia de festa...



El dissabte a la nit na Carla va presentar-se al seu apartament amb menjar xinesa. Potser es casarien amb un xinès només pel plaer culinari de poder menjar rotllets de primavera acabats de fer.



Definitivament la cosa anava sobre rodes. El "tiinnn" del seu mòbil va interrompre les rialles d'aquelles dues. Definitivament, la cosa ja no anava tant sobre rodes. Un missatge de na Caterina.



"Crec que no estàs boja, podem parlar?"



Les cares de la nostra parella no les podia pintar ni na Joana.