La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.



El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!



En aquell moment les llàgrimes brotaven del seu rostre, caient, amb cada crit de desesperació, amb més intensitat. Pareixia que les llums de l’habitació parpellejaven, però la crua realitat era que la perspectiva de la Joana no era molt bona. Qui té una perspectiva bona si estàs fet una bolla amorfa, una bolla humana que cerca calor al sol?



Només els veïns, que podien sentir la desesperació de la Joana travessar les parets, van poder, d’alguna manera presenciar l’inici.

Allò, el que li havia dit era un detonant, una bomba, aqueixa mateixa que arrasava la Joana. Qui plorosa i amb la gargamella tan ratjada, no podia articular, ni tan sols una paraula. Va caure a un fons negre i buit quant va clucar els ulls.



Al mati següent d’allò… va ser intens. Es va aixecar com si li haguessin pegat una martellada a cada vèrtebra, i, encara així no era el que més mal li feia.

Ella l’havia perdonat. Ella havia deixat la seva vocació, les seves afeccions, els seus amics, inclòs la seva família. Ara no tenia res. Una persona que ho tenia tot, es va quedar sense res. A mesura que donava petites passes per l’apartament, els records plovien dins ella. Una tempestat. En Gerard, la seva parella, el seu confident, l’home de la seva vida havia decidit marxar. Deixant-la amb una nota.



“Joana, un dia em perdonaràs, ja veuràs.

Na Caterina és una dona excel·lent, accepta-ho.

Jo seré feliç i tu acabaràs essent-t’ho,

segur… perquè m’estimes i vols la meva felicitat.

Ja ens veurem pel carrer…”.



Va tornar a visualitzar el conjunt de paraules. Encara que no tingués veu, va cridar, tan fort, que el mal de cap i el mal de coll, del seu cos, la va fer caure de gènions. Ella no era res, qui era ella sense ell?

Els pensaments van arrelar encara… dins d’ella:



Mira, na Cati té una cintura, tal vegada hauries d’anar a córrer.

Joana, no surtis avui! No veus que els teus amics només et volen distanciar de mi?

Tot plegat, no series capaç de fer-ho…



Joana, Joana, Joana… El seu nom es repetia per la veu autoritària del Gerard, una vegada i una altra més.

Va arrossegar-se cap al bany, per un moment va veure un reflex. Una dona demacrada, d’aspecte descuidat, molt prima, tant que pareixia que les seves clavícules sortirien del seu cos. Es va observar al mirall. Per primera vegada en molt de temps, ella es va recordar.



Una ànima amb passió per la pintura, per expressar-se, acompanyada dels seus amics i familiars sempre, i, el més important, amb una rialla contagiosa que ressonava per tot on ella trepitjava.



Per primera vegada en anys, la Joana realment es va mirar. Va plorar. No sabia ni com, ni des de quan ella estava perduda. Joana era un reflexe de tot el que no va ser. Com si un llamp hagués travessat tot el seu cos, la ràbia va inundar-la, des de la punta del cap fins a la dels peus.



Cada frase que ell li havia dedicat, cada insult, cada restricció, cada comentari encobert, la va destruir.



Allò… l'allò realment equivalia a la desesperació. La realitat d'un maltractament, no un maltractament físic. Cada paraula d'ell estava gravada al cap de na Joana, cada manipulació i engany l'havien enfonsada. Era pura merda. Havia tocat fons i el pitjor d'això és que no era la primera vegada que ell ho aconseguia.



La seva mà va rebotar contra el mirall. Mils de cristalls van aterrar. Amb la sang degotant per la mà, la Joana va trobar els seus ulls a un troç de mirall que reposava a terra.

Els seus ulls es van encollir i les seves pupil·les es van dilatar.



Ell l'havia rompuda. Ella s'hauria d'arreglar. I per aconseguir-ho, la Joana va decidir SER. Ella seria una tempesta per ell. Na Joana volia tornar al Gerard cada ganivet que li havia clavat. Ella estava disposada. Disposta a pagar el cost emocional de fer justícia per pròpia mà.



Va fer una trucada, una cridada que podria haver estat d'auxili, però ara, era per parlar a tort i a dret, desfogar-se. Na Carla va agafar la telefonada. Definitivament, allò era una bona notícia. Van quedar per fer una xocolata. Na Carla i na Joana, al final de tot s'havien entès. Na Joana estava una mica més contenta, encara que es sentia culpable.



Ella havia deixat la seva amistat amb na Carla, perquè... realment, no ho sabia. Lúnic que sabia és que ella aquell vespre s'havia sentit escoltada. Cosa que no passava des de feia molt. Va tornar a casa, amb un petit somriure, però aquest es va esborrar en entrar dins aquell apartament. Aquelles quatre parets… la seva presó.



La ràbia que havia deixat de sentir es va intensificar. Aquell dia, va començar a reconstruir-se, o això creia. Realment, la motivació d'enfonsar al Gerard era bona, però… valia la pena? En realitat, ella estava a disposada a pagar el preu?