Els dies es va convertir en setmanes, i les setmanes en mesos. Amb el pas del temps, aquella nova rutina entre el pare i jo s’havia convertit en normalitat. La por constant per l’estat del Pol, seguia latent dins nostre, però apreníem a conviure-hi, a sostenir l’edifici encara que li faltessin alguns pilars.



El tractament del Pol havia estat un constant d’alts i baixos. La leucèmia el debilitava dia rere dia i tot i que i havia períodes que semblava que se’n sortiria, n’hi havia d’altres que semblava que no.



La mare m’explicava que els metges feien tot el possible hi que hi havia esperança, però jo notava en la seva veu el pes de l’esgotament.



Un matí de dissabte el pare em va cridar i em va dir que el Pol volia parlar amb mi. Vaig sentir un nus a l’estómac mentre trucava a la mare.



- Ei, com estàs?- vaig dir intentant fer-ho a amb un to tranquil

- Una mica millor...- va contestar amb la veu cansada però clara. – La mare m’ha dit que si tot va bé aviat podré tornar a casa amb el pare i tu-

Vaig aguantar l’aire un moment. Aquella notícia ho canviava tot, hi havia esperança. Quan vaig penjar, vaig anar corrents al pare i li vaig fer una abraçada d’aquelles que durant 5 segons i li vaig dir que el Pol estava millor.



Ell va assentir amb el cap i aquesta vegada no només hi havia esperança en els seus ulls, sinó que un certesa tranquil·litzadora que calmava les aigües.



Els dies següents van ser una espera plena de nervis, vaig treure la pols de la seva habitació, el pare la va netejar i endreçar. Estàvem molt emocionats per la seva tornada.



Però el dia del seu retorn mai va arribar...



Una matinada, el telèfon de casa va sonar i vaig sentir com la veu trencada de la mare deia una frase que mai se’m oblidarà. “El Pol ha marxat” No van caler més paraules. Vaig assentar-me i allà, al mig del sofà del menjador vaig veure com el meu món s’enfonsava i és trencava en 10.000 trossets. El pare, en veure’m, no va preguntar res. Només em va abraçar, amb una força que només el dolor pot fer néixer.



La mare va tornar aquella mateixa matinada. Els dies següents van ser un buit. Realment no era conscient de com la meva vida havia canviat de sobte, així, en un obrir i tancar d’ulls. L’habitació del Pol es va quedar intacta, com si esperéssim que en qualsevol moment tornés a ocupar-la. Tot estava exactament on ell ho havia deixat.



El pare i jo vam deixar de parlar tant com abans, no perquè no en tinguéssim ganes, sinó perquè de vegades el dolor és tant fort que no hi ha forma de expressar-lo. Però sabíem que l’altre era allà. En les petites coses.



Un dia, el pare va entrar a l’habitació d’en Pol i s’hi va quedar molta estona. Quan en va sortir, em va mirar i només va dir:

• Hem d’aprendre a viure amb això.

A partir d’aquell dia vaig notar que alguna cosa definitivament havia canviat: ja no era l’home de pedra que jo havia conegut durant tota la meva vida. Havia après que el dolor no es combat amb el silenci, si no expressant-lo, malgrat de vegades sigui difícil.



Un bon dia, el pare va començar a parlar més, a expressar el que sentia. Fins que un vespre després de sopar amb la mare el pare va dir:

• Sempre vaig pensar que havia de ser fort, que un home no podia mostrar febleses. Però ara entenc que ser fort no és amagar el que sents, si no atrevir-te a viure-ho.

Aquelles paraules van canviar alguna cosa en mi. El pare, una persona que havia fugit tota la vida de les seves emocions, ara les acceptava i entenia que podia mostrar-se vulnerable sense deixar de ser un home. Potser en mig del dolor, havíem après a ser persones més completes, més reals.



Els anys han anat passant i el record del Pol el sento diferent. Durant molt de temps, el fet de pensar en ell i que ja no hi era es sentia com un llosa que m’enfonsava. Ara, però, és el seu record el que m’enlaira. Molts creuen que una vida no es pot refer, però jo no crec que segui així. Evidentment sempre faltaran trossets, però n’arriben de nous que no son ni millors ni pitjors, si no això diferents. Per casa les coses han canviat, el meu pare ha trobat la seva forma d’estimar, i amb ell, jo també he après que la força no es troba en el silenci, sinó en la capacitat de compartir el que portem a dins. La mare, per la seva banda, segueix lluitant amb les cicatrius invisibles que va deixar la pèrdua d’en Pol. Junts hem après que el dolor no desapareix, però es pot conviure amb ell sense que ens devori.



El temps no esborra l’absència, però ens ensenya a viure amb ella. L’amor que deixem és la única manera d’eternitat que realment posseïm i que realment qui entén això, entèn el significat de la vida.