Però això és el final d’una història, de la història de la meva vida. Permeteu que em presenti: em dic Enric, tinc 11 anys. Visc amb els meus pares i el meu germà Pol. La meva mare es diu Marta, és arquitecta i treballa des de casa. És forta i valenta sobretot quan es tracta de posar a lloc al meu germà petit. Es diu Pol i té 8 anys, és el petit i el més juganer, sempre se les empesca per fer riure a tothom amb les seves ximpleries. La veritat és que encara que ens enfadem ens ho passem molt bé junts. El meu pare es diu Gerard. És una persona seriosa que no acostuma a riure i molt menys a plorar. Sempre ha estat d’aquelles persones que ho porten tot per dins, que sembla que mai necessitin ajuda o un descans. Tens la sensació que, encara que el món li caigués a sobre, trobaria la manera de mantenir-se dret. És el tipus de persona que, si et diu que tot anirà bé, la creus, però alhora t’adones que no sempre ho diu per a ell mateix.

El pare treballa a l’obra, és paleta, i fa jornades llargues. Quan arriba a casa, està cansat i es nota, però mai deixa que això es vegi gaire. La seva rutina sembla calculada per a fer sempre el mateix: sopar, llegir el diari, veure el telenotícies, treballar i ja està.

Des de petit, mai he acabat d’establir una relació molt propera amb ell. Sé que m’estima, però no m’ho demostra amb paraules, sinó amb actes: m’arreglar la bici quan se’m trenca, de tant en tant em porta a veure els avions algun dia, hi és quan cal. Amb el temps, he après a llegir entre línies i a entendre que, darrere la seva serietat, hi ha algú que ens estima molt.

La mare sempre ha estat el centre que ens manté units. Quan el meu germà Pol va emmalaltir de leucèmia, ella va ser qui va lluitar amb tot el que tenia. Em va explicar que aquesta malaltia afecta la sang, i que el Pol necessitava un tractament especial a l’Hospital Vall d’Hebron. Va ser un moment dur, i el pare i ella van passar dos mesos a Barcelona mentre jo em quedava amb l’àvia i el padrí.

L’àvia i el padrí van fer tot el possible perquè no notés massa l’absència dels pares. L’àvia em portava a l’escola, m’explicava històries i em va ensenyar a fer galetes. El padrí, per la seva banda, sempre tenia un somriure i un esmorzar de campió preparat per a mi. Ara, quan miro enrere, veig que em van donar un refugi segur en un moment en què tot semblava esfondrar-se.

Quan el Pol va superar la malaltia, tot va començar a tornar a la normalitat, o almenys el que era normal per a nosaltres. Però mai oblidaré aquell dia que els meus pares van tornar del metge amb les llàgrimes als ulls. Vaig veure el pare aguantant l’emoció, com si mostrar-la fos una cosa que no es podia permetre. Va ser l’únic cop que vaig notar que la seva veu, sempre ferma, tremolava lleument. Però, fins i tot llavors, no va plorar davant nostre. És com si cregués que el seu paper era ser l’escut de la família. I un escut no es trenca.

Ara el Pol està bé i fa una vida normal. Li encanta el ballet, i tot i que al pare li va costar acceptar-ho, al final ho va fer. Quan el vam anar a veure actuar, estava impressionat però no ho va mostrar gaire. Només li va donar un petit copet a l’esquena, que per al Pol ja era tot un reconeixement.

Últimament penso molt en l’àvia, que ja no hi és. Cada primavera, les flors del cirerer que vam plantar junts, floreixen i em fan sentir que encara és aquí. Ella tenia una manera especial de veure el món, i crec que em va ensenyar que, tot i les dificultats, sempre hi ha lloc per a la bellesa.

Avui, tornant de l’escola, estava pensant en totes aquestes coses i en com passa de ràpid el temps. El meu germà Pol no ha anat a l’escola perquè tenia hora al metge per fer-se una revisió rutinària. Amb aquesta excusa el tio no ha anat a classe durant tot el matí. Tot baixant també he estat pensant en els regals que m’han portat els reis aquest any: Playmobils, Legos i unes entrades per anar a veure un mag. La veritat és que s’han portat molt bé. Però en arribar a casa, una altra realitat m’ha absorbit de sobte: els meus pares estaven plorant.

És estrany veure el pare així. No plorava com ho fan les pel·lícules, amb crits o gestos dramàtics. Estava assegut, amb els ulls humits i la mirada fixa en algun punt del terra. Però, fins i tot així, vaig notar com lluitava per recuperar el control d’aquella situació, com si pogués controlar el terratrèmol que venia.

És curiós com, de vegades, un instant pot fer que el món sembli aturar-se. Però també he après que, fins i tot quan tot sembla trencar-se, la vida sempre troba la manera de continuar.