Em vaig despertar amb una sensació estranya com d’inquietud, amb el sentiment de com si alguna cosa no anés bé, però al mateix temps, el cos em demanava seguir dormint. En obrir els ulls, vaig mira l’hora al despertador de la tauleta de nit. Marcava les set i tres minuts. Em vaig quedar uns segons immòbil, mirant el terra de l’habitació, intentat entendre si allò que sentia era real o només un malson que s’allargava.

Vaig escoltar un soroll al menjador i hi vaig anar, allà em vaig trobar la mare i el pare parlant. Era estrany, només havien passat 16 hores des de que el meu món s’havia aturat. La vida m’havia posat en la mateixa situació que feia 3 anys, i el fet d’adonar-me’n es va sentir com una llosa, que matava tot pensament fugaç.

Els pares em van cridar i em van explicar que el Pol i la mare havien de marxar durant una temporada altre cop a Barcelona. Allí el podrien ajudar. Jo em quedaria amb el pare durant aquest temps.

Vaig assentir amb el cap mentre escoltava el que m’estaven dient els pares, però per dins vaig sentir com, a poc a poc, tot s’anava escardant un altre cop. Malauradament coneixia massa bé aquella situació.

Durant les primeres setmanes va ser molt estrany, malgrat haver compartit la vida durant 10 anys amb el pare, em vaig adondar que realment érem 2 estranys sota el mateix sostre, però vaig decidir que això havia de canviar.

El pare és un home de poques paraules, ja ho sabeu. La seva zona de confort sempre havia estat la rutina i no les converses. Però jo ja no era aquell nen que intentava cridar la seva atenció amb èxits insignificants, i potser ell tampoc era el mateix home que amagava tot tipus d’emoció sota una armadura de ferro. Ara el Pol estava lluitant per la seva vida, i en aquest dolor compartit, s’obria un escletxa per fer alguna cosa diferent.

Durant els primers dies, els àpats eren silenciosos, plens de mirades i intents fallits d’entaular conversa. Però tot va canviar quan una nit, quan després de sopar, va murmurar:

-No sé com portar-ho, això

Vaig aixecar la vista del plat que estava rentant. No m’ho esperava. No vaig respondre al moment. Vaig pensar molt el que havia de dir i hem vaig quedar uns segons en silenci, intentant entendre ben bé que volien dir aquelles paraules. Potser era la seva manera de dir que també es sentia perdut i que, com jo, tenia por sense la mare i el Pol.

-Jo tampoc- vaig admetre finalment.

Aquella nit, sense dir res vam recollir la taula plegats. I, a poc a poc, sense pressa, les coses van començar a canviar. Jo, per la meva banda li explicava com em sentia, la por que tenia de tot el que ens estava tocant viure, i ell m’escoltava.

Les notícies del Pol eren una muntanya russa, alguns dies veies molt clar que se’n sortiria i d’altres era la desesperació més absoluta. Alguns dies, la mare enviava missatge de que estava millorant. Altres dies, en canvi, arribaven silencis llargs i temuts, que transmetien més que qualsevol paraula. Aquelles nits, després de sopar, el pare i jo ens quedaven asseguts al sofà amb la televiso apagada, alguns dies parlàvem i d’altres ens acompanyàvem amb el silenci mutu amb la certesa de que tots dos patíem.

Els dies passaven i, encara que la por seguia allà, vaig notar que entre el pare i jo havia canviat alguna cosa, com si haguéssim creat una nova dinàmica que ningú més a part de nosaltres podia entendre. Compartíem la feina de casa sense que fos una obligació, algunes tardes sortíem a caminar junts sense haver de parlar de cap tema en concret. Un vespre després de sopar, mentre miràvem la televisió va deixar anar:

-Avui la mare m’ha dit que el Pol ha tingut un dia bo.

Em vaig girar cap a ell, sorprès de que hagués estat ell qui hagués tret el tema.

-Això és una notícia fantàstica, no?

Ell va assentir, i per primera vegada en molt de temps, vaig veure en la seva mirada, no només casament, sinó una espurna d’esperança. Potser encara quedava molt per reconstruir, però en aquell breu instant em vaig adonar que l’armadura s’estava esquerdant.