Ja portàvem dues setmanes en aquell infern, i ja no sabia si agrair-li a Déu per seguir viu o odiar-lo per condemnar-me a despertar en aquell malson. M’havia convertit en un sac de puces. La sang, la pols, les rates, les restes de menjar, la terra i els cadàvers havien transformat aquella trinxera en un abisme de misèria.

El soroll de les bombes caient ja m’era indiferent. Els crits dramàtics ja no m’inquietaven; només em provocava pietat. Resava per no trobar-me mai en aquella situació—tant si era el que apunta, com el que dispara . Perquè, en el camp de batalla, tot compta. És tu o l’altre.

Ja no es tracta de defensar el teu poble, la teva pàtria, ni de matar per venjança o ira. Només es tracta de sobreviure, de guanyar. Però guanyar... a quin cost? Amb quins records? Amb quina vida? Saber que la teva victòria ha costat la vida d’algú que la mereixia tant com tu. Reso per no trobar-me mai en la situacio entre matar o morir.

Després de sopar, o potser només barrejar unes tristes mongetes fredes que cada dia semblaven tenir menys quantitat, vaig anar a buscar aigua al riu. A uns quants quilòmetres, hi havia un rierol que ens mantenia vius. Estava molt més a prop de nosaltres que dels enemics, cosa que provocava una poc coneguda calma i tranquil·litat. A més, com que ja feia fosc, les probabilitats de trobar-me amb algú, ja fos de la meva unitat o de l’altre, eren mínimes.

Mentre caminava pel bosc, els sorolls de les bombes i els trets es difuminaven en el silenci de la nit. La foscor, per molta por que m'hagi causat en el passat, em provocava un tímid somriure. I mentre enfocava la vista en la simplicitat de la natura que envoltava els arbres, un ritme de cançó va començar a aparèixer al meu cap, com una flama que no s’apaga. Rodejat de tant silenci, vaig començar a tararejar una cançó repetitiva. Per uns instants, vaig deixar de pensar en el malson en què estava immers i em vaig imaginar tocant aquella cançó al piano. Els meus dits lliscaven mentalment per les tecles, seguint el ritme, acariciant cada tros de l’instrument. Per uns moments, vaig desconnectar de tot. Vaig deixar enrere la tensió, vaig deixar de mirar al meu voltant cada segon. Em vaig relaxar i vaig permetre’m el luxe d’imaginar-me interpretant aquella melodia. Una felicitat feble, però reconfortant, em va omplir el cos. Però el silenci era massa fràgil per durar.

Una altra veu el va trencar.

En el fons, una veu ronca i fluixa va harmonitzar una nota amb la meva. Em vauig quedar en silenci. Vaig mirar la silueta amb por i angoixa, resant perquè fos algú del meu peloto. Portava una escopeta a l’esquena i va intentar agafar-la. Jo vaig fer el gest de prendre la meva. Ell va fer un pas, i la llum de la lluna va il·luminar el seu rostre i el seu uniforme. En el pit, un logotip cosit a mà em va fer aturar la respiració. Era del enemic.

Tenia una expressió espantada, la por es llegia als seus ulls, i tots dos resàvem perquè l’altre no fes cap gest brusc. Sabia què pensava i com es sentia, però alhora no sabia què faria ni com. Els dos vam quedar-nos paralitzats, esperant que l’altre disparés, però cap dels dos va fer res. Tenia molt clar que jo no apuntaria, i si ho feia, no premria el gallet.

Els segons es van allargar com si fossin hores. No entenia per què no em matava. Què l’aturava? Potser la por que jo fos més ràpid, o potser la pura pietat d’algú incapaç d’arrabatar una vida. I aleshores ho vaig saber. Pensava com jo. Si m’hagués volgut mort, ja no estaria respirant.

Amb una ingenuïtat imprudent, vaig allargar la mà.

Ell, encara paralitzat, em va mirar amb dubte. Però després d’uns segons eterns, va respondre el gest i em va donar la mà. Un somriure tranquilitzador em va suavitzar el rostre. Vam intercanviar els noms, un acte senzill que va dissipar una mica la tensió.

—T’agrada cantar? —em va preguntar amb un accent que, en un altre moment, m’hauria fet por escoltar.

—De fet, toco el piano —vaig dir, amb orgull.

—Jo, el violí —va respondre, amb un somriure de complicitat.

Em va explicar que, abans de la guerra, tenia un futur prometedor. Havia tingut la sort de créixer en una família rica i, des de petit, el seu talent per la música destacava. Hauria fet grans coses. Jo li vaig explicar que em guanyava la vida tocant. Ningú de la meva família ho entenia, però tampoc havien entès mai res de mi. I durant els minuts següents, vam parlar de música, d’art, de la calidesa de casa nostra. Per uns instants, vaig oblidar que era en un camp de batalla. Vaig oblidar que ell era l’enemic. I vaig sentir que parlava amb un amic de tota la vida sobre allò que més m’apassionava.

Al cap d’unes hores, la realitat em va colpejar de nou quan una bomba va caure relativament a prop nostre. Tots dos vam fer un bot, sorpresos per l’ensurt, i amb la respiració agitada vam comprendre que havíem de tornar.

Ens vam acomiadar amb una promesa: l’endemà, a la mateixa hora, ens retrobaríem, sols i desarmats.

Potser no ens tornaríem a veure mai més. Potser, si ell tornava, hauria caigut en raó i em mataria. Però, per alguna estranya raó, confiava més en ell que en qualsevol soldat del meu pelotó.

Durant els mesos següents, quan el sol es ponia, anava a buscar aigua al riu. Allà, no gaire lluny de la massacre, ens refugiàvem en converses que anaven més enllà de la simple existència. Potser hauria hagut d’aprofitar aquells moments per preguntar-li sobre estratègies o moviments del seu bàndol, però entre nosaltres la guerra no existia.

Després d’un parell d’hores, ens acomiadàvem amb un somriure cada cop més sincer, prometent-nos que ens tornaríem a veure l’endemà. Però mai sabíem si aquella promesa es compliria.

Aquella nit, com de costum, em vaig oferir voluntari per anar a buscar aigua. Vaig agafar els cubells i vaig rebutjar l’ajuda de qualsevol company. Ja era mecànic.

Mentre m’endinsava en el bosc, per primer cop vaig començar a creure que potser no era una bona idea. Sabia que era ingenu tornar-hi, però aquelles converses havien estat l’únic que em mantenien amb vivala meva fe en la humanitat. Quan ets a la guerra, deixes de creure en la bondat, en la compassió, en tot allò que un dia havies pensat que feia del món un lloc millor.

Quan vaig arribar al costat del tronc de l’arbre més alt, vaig esperar. Aquesta vegada, impacient. Els ocells no cantaven i l’aire no es movia. Era un silenci total, però un silenci agressiu, carregat d’una tensió creixent.

De sobte, vaig escoltar passos. Vaig fer el gest d’agafar l’arma, però aleshores vaig recordar que havíem acordat no portar-ne. D’alguna manera, això em va tranquil·litzar. Fins que el vaig veure aparèixer.

Venia amb un fusell al braç, la mirada clavada a terra i les mans tremolant.

—Què fas? —vaig preguntar amb por.

—M’han descobert.

Les seves paraules em van provocar una esgarrifança. No em mirava a la cara, potser perquè no volia o perquè no n’era capaç. A cada segon que passava, entenia més què estava a punt de succeir.

—Em mataràs? —vaig dir amb ironia, com si fos una absurditat, però amagant darrere de les paraules, la por real de no saber quin seria el seu següent gest.

Va aixecar el cap, buscant als meus ulls un indici de perdó. Però només va trobar incertesa.

Perquè no entenia com, després de tot, després de saber els somnis i les pors d’algú, després d’haver compartit records, noms de família, habilitats i pensaments profunds, algú podia ser capaç de matar. Sempre havia pensat que a la guerra es matava perquè s’intentava no empatitzar, perquè era més fàcil veure l’altre com un objectiu i no com una vida. Però ell? Ell coneixia fins al record més absurd de la meva existència.

Vaig buscar en els seus ulls una espurna de dubte, una ombra d’inseguretat, però només vaig trobar-hi culpa. Ja ho havia decidit. Només buscava el meu perdó per poder apagar una mica la seva consciència. Però ja no es podia fer res.

—O et mato, o em mataran a mi. No tinc elecció, ho saps. Saps que aquest dia arribaria —va dir, intentant justificar-se, buscant la meva comprensió.

—Sí, però mai vaig pensar que series tu qui premés el gallet.

—Subestimes massa les voltes que dona la vida.

—I tu, la teva consciència. Et conec. No dormiràs per les nits. La culpa et menjarà per dins. L’única raó per la qual encara no has disparat és perquè vols que et perdoni.

— I doncs?

—No.

Es va fer un silenci angoixant.

—Això també et podria passar a tu. Ho sabies des del principi.

—Però jo no et mataria. Prefereixo morir abans que arrabassar la vida a algú.

—A la guerra no pots ser tan ètic. No ho entens, oi? Si no et mato jo, ho farà algú altre. Ja hauries d’haver après que de la guerra no se’n torna. I si ho fas, és perquè ja no et queden principis.

—Prefereixes viure sense principis abans que morir? La vida no es tracta només de sobreviure, es tracta de viure de veritat. I la vida que tindràs després d’això no la recomanaria ni al meu pitjor enemic.

Vaig fer una pausa.

—Per això et perdono.

Ell em va mirar, desconcertat.

—Perquè si prems aquell gallet, no només em mataràs a mi. Jo deixaré de respirar, però tu deixaràs de viure. I sincerament, crec que això és molt pitjor.

Els seus ulls, humits de llàgrimes de ràbia, reflectien la por que li provocaven les meves paraules. Li havia arrencat un tros d’ànima i l’hi havia posat a les mans.

Es va empassar saliva, nerviós i angoixat. Sabia que tenia raó. Ho sabia, però odiava que algú l’hi recordés.

Una brisa suau va fer ballar les fulles. Un ocell va cantar en la distància. La lluna, freda i alhora càlida, il·luminava l’escena mentre ressaltava la foscor. L’aigua del riu corria amb gràcia i energia.

Vaig alçar la mirada cap a ell.

— I doncs? Em mataràs?