Després de diverses hores de viatge, el tren es va aturar de cop. Amb ell, també ho va fer el nostre vagó. A fora, la llum del dia començava a esvair-se, tenyint el cel de tons taronges.

Vam baixar sense pressa ni entusiasme, arrossegant una desil·lusió massa familiar. Ningú no va dir res.

En aixecar la mirada del terra, arrossegant la sorra amb el peu, ens vam quedar mirant aquell panorama tan inesperat. El lloc era un caos. Gent corria amunt i avall, els camions tocaven el clàxon amb urgència i l'aire estava ple de crits i ordres. Però ningú no va venir a rebre'ns. Ens vam quedar allà, drets, immòbils, observant-ho tot sense saber què fer.

Un soldat amb un rostre seriós es va apropar, amb el fusell penjant de l'espatlla i la veu impacient:

—Però què feu parats? Pugeu a un camió, va!

Va assenyalar l’únic que quedava. Estava carregat fins al límit de persones, a punt de marxar. Vam intercanviar mirades ràpides, intentant entendre què passava, però no hi havia temps per a preguntes. En qüestió de segons, tot al nostre voltant es va buidar. Ni una ànima.

Un altre soldat, des de dins del camió, ens va cridar amb insistència. Encara desconcertats, vam obeir i vam pujar, sense saber on ens portaven ni què ens esperava.

Només quan el motor va començar a rugir i la pols es va aixecar darrere nostre, algú es va atrevir a preguntar:

—On anem? El silenci va ser pesant. I aleshores, ens ho van explicar.

La guerra ja havia començat.

Els alts comandaments havien ordenat que tothom enllistat, tingués experiència o no, fos enviat directament a les trinxeres. Se'm va glaçar la sang. Quin govern era prou irresponsable per enviar joves sense entrenament al front? Criatures que no sabien ni sostenir un rifle, la seva única seguretat era el que els hi repercutia la sort.

I llavors vaig pensar en mi. Sempre m’havia considerat ràpid d’aprendre, capaç d’adaptar-me a qualsevol situació fàcilment. Però allà, enmig del caos, em vaig adonar de la veritat: no sabia res. No sabia com sobreviure, no sabia com disparar, i per primera vegada a la meva vida, vaig sentir una por tan real que em va fer tremolar les mans.

Quan vam baixar del camió a correcuita, ens van repartir la roba i l’arma. Només hi havia una única talla, i esperant que provoqués eficàcia, va ser tot el contrari. Homes de seixanta anys i nens de deu amb el mateix uniforme, massa ample per a uns, massa estret per a altres. Però ningú es va queixar. La roba era l’últim dels nostres problemes.

Ens van deixar a pocs metres del front. A la distància, el soroll constant de les bombes retumbava com tambors, sense donar-nos ni un instant de pau. Quan tots vam estar equipats, vam començar a avançar, amb el pols accelerat i la mirada fixa en l'horitzó.

A només uns metres de la batalla, ens vam aturar. Tots instintivament vam recolzar la mà sobre l’arma, però jo no sentia cap seguretat en tenir-la. Em provocava més esgarrifances que determinació. Davant nostre, la línia que separava la vida i la mort era més prima que mai. Un pas més i ja no hi havia retorn. Un pas en fals, i la nostra vida s’acabava.



Van començar un compte enrere.



Tres.



L’aire pesava en respirar.



Dos.



El meu cor bategava tan fort que em feia mal.



Un.



Vam córrer. Córrer sense pensar, sense mirar enrere, amb l’únic objectiu d’arribar a una trinxera, a un lloc segur, a qualsevol lloc que no fos al mig de la batalla. No volia disparar, només volia viure.

Una bomba va caure a pocs metres. L’explosió va fer tremolar el terra sota els meus peus. Crits. Crits esgarradors. No em vaig aturar. No podia. Però quan vaig girar el cap, el vaig veure. El meu company de tren.

Estava a terra.

La seva cama destrossada, un bassal de sang sota el seu cos.

Podria haver continuat corrent. Hauria estat el més sensat. Però alguna cosa em va frenar.

Vaig fer mitja volta. I em vaig apropar. Vaig estrènyer l’arma a la mà i vaig córrer cap a ell. El vaig agafar pel tors i el vaig arrossegar, amb el cor a punt d’explotar, resant perquè la mort no ens trobés en aquell instant. Érem un blanc molt fàcil. Però potser la sort no està tan sobrevalorada com diuen, perquè vam arribar a la trinxera. El van portar a la infermeria.

Però no era un descans. No era seguretat.

Les bombes encara queien. Els morts encara queien. I nosaltres continuàvem atrapats en aquell camp de batalla, on la vida valia menys que una bala.