Mai hauria pensat que tornar a casa em podria provocar tanta angoixa. Mentre pujava per aquella antiga escala blanca feta de pedra pel meu pare, començava a qüestionar cada decisió que m’havia portat a viure aquest moment. Vaig pensar en la possibilitat de donar mitja volta, marxar, fugir tan lluny com pogués i no tornar mai. Podria començar de nou, construir una altra vida. No hi havia ningú que m’ho pogués impedir, almenys no encara.
Cada esglaó que pujava era un pas més lluny del meu ser, i un pas més a prop de l’abisme. Jo no havia escollit aquesta vida, podia escapar, però a quin cost?
Jo mai he desitjat això. Tothom em felicita com si fos quelcom alegre, com si tingués la gran sort d’anar a la guerra i el gran orgull de morir per la meva pàtria. Però jo no vull morir; vull viure. Vull estar orgullós de la meva vida, no de la meva mort.
Quan arribi la meva hora, vull que la gent em recordi. Però com més a prop estava de la porta, més acceptava la realitat: el destí d’una vida curta, modesta i insignificant. Almenys, diuen, tindré una mort digna. Quina tristesa.
Vaig obrir la porta, amb el seu grinyol característic. Al cap d’uns segons, la meva mare va aparèixer al replà, amb un somriure eufòric i impacient. En aquell instant em vaig penedir de no haver marxat.
—Què? Com ha anat? T’han acceptat? —pregunta amb un entusiasme que em provoca desesperació.
Quan assenteixo amb el cap, la seva eufòria se li escapa pel rostre i m’abraça de manera exagerada. Els seus ulls brillen més que mai, com si l’emocionés la idea que no tornés. Em costa entendre-ho, però la van educar amb el pensament que anar a la guerra era la manera més noble de portar orgull als nostres avantpassats. En el fons l’entenc: vol que la gent estigui orgullosa de la nostra família, de mi. Ara és feliç per mi i per aquesta “gran oportunitat” que tinc. Però quan li donin la notícia del meu “sacrifici” sentirà un dolor tan intens que dubto que es pugui recuperar.
A vegades penso que sóc l’única persona que veu més enllà dels simples fets. O potser ningú s’atreveix a dir-ho. Suposo que mai ho sabrem.
El meu pare entra a l’habitació amb un somriure d’orella a orella. Ell és un veterà de guerra, sap el que veus, vius i sents a la guerra. Sé que per dintre se sent aterrit per mi, però em diu que està orgullós de mi. Del que he aconseguit, com si aconseguir anar a la guerra fos difícil. Però el difícil no és anar-hi, el difícil és tornar. Ell també ho sap.
M’abraça per primer cop i temo que també sigui l’últim. M’apreta fort amb l’excusa de l’emoció, però en aquesta abraçada noto la seva por. Abans de separar-nos, em xiuxiueja a l’orella:
—Aférrat a la vida amb les ungles i amb les dents.
Aquesta frase la recordaré fins al meu últim alè.
Els hi dic adeu per sempre amb un “gràcies” per haver-me cuidat i criat. La meva mare m’abraça amb aquella tendresa reconfortant que sempre ha caracteritzat les seves abraçades. El meu pare, en canvi, em dóna la mà i em desitja bona sort. Em costa aguantar la mirada, així que marxo ràpidament, abans que l’acomiadament s’allargui més. Odio els comiats, sobretot aquest.
Pel carrer, una multitud d’homes, joves i nens es dirigeixen cap al tren. M’hi uneixo, i la gent del voltant ens rep amb aplaudiments i xiulets emocionats. Somriuen i riuen en veure’ns passar. Però els nostres rostres són grisos, amb la mirada a terra i el pas covard. Ens dirigim cap al tren, dient adeu al que un cop vam dir casa, al que sempre serà la nostra llar.
En entrar al vagó podies olorar la desesperació. Vaig seure a un costatarrepengant-meamb la paret freda de metall que envoltava el vagó. Altres joves van seure al voltant sense dir ni una paraula. Ningú tenia ganes de parlar.
Durant el trajecte en el tren van començar a compartir anècdotes de la sevaantiga vida. De tothom a qui han dit adeu per sempre, desitjant que hagués estat un arreveure. I de tots els somnis que només es quedaran en somnis. Jo vaig dir que volia ser pianista. El del costat volia ser escriptor, el seu germà somiava en ser actor, el de davant volia ser poeta i el més alt, músic. Sabíem que ja no calia seguir fingint que volíem ser advocats, metges o professions insignificants. Era evident que tot això no sortiria d’aquí.
Ningú no tenia por de dir la veritat. Ja no ens feia por. Ara, el que ens feia por no era que els altres ho sabessin, sinó no poder tornar a explicar-ho.
No crec que pugueu entendre el sentiment d’estar en aquell tren. Era la calma abans de la tempesta, excepte que tothom sabia que hi hauria tempesta. Alguns s’entretenien cantant o imaginant històries llunyanes, intentant ignorar la realitat. Altres ploraven esquinçadorament. Alguns miraven endavant amb ràbia, mentre nosaltres miràvem enrere amb nostàlgia i agraïment. Cadascú té la seva pròpia forma de dol.
